Divendres 22.09.2017
Contact

Canvis de legalitat

Tren dels anys 80
Tren dels anys 80

De seguida van recobrar el tremp a còpia de comentaris sobre com som els catalans de rucs, de miserables i de tancats

Cap a finals dels anys 80 del segle passat jo vivia en una capital de província espanyola i sortia amb una noia de Vilanova i la Geltrú, la meva vila natal. Això feia que els meus desplaçaments entre aquests dos indrets fossin sovintejats, agafava un tren divendres a la tarda i un altre de tornada dilluns al matí, per arribar a casa a temps per assistir a les classes que seguia a la universitat amb horari de tarda i vespre.

Recordo una ocasió en què vaig fer el viatge de tornada en un tren que s’aturava en cada una de les estacions del recorregut, gairebé sis hores de viatge per poc més de tres-cents quilòmetres. El tren sortia molt d’hora, i em vaig acomodar en un vagó on només hi viatjava una parella de jubilats. Per la manera com anaven abillats i per la desconfiança que traspuaven envers un entorn tan poc casolà, vaig pensar que devien ser dos pagesots que tornaven de visitar els fills a Barcelona. Em vaig limitar a saludar-los amb un “Bon dia” i ells em van respondre amb un “i bona hora” que em va convidar a adormir-me sense preocupar-me de possibles sobresalts.

Poc després de l’estació de Sant Vicenç de Calders, es van incorporar al vagó dues parelles de mitjana edat. Parlaven amb un volum de veu fort i vigorós, com si s’adrecessin a tot un vagó ple de viatgers, però en realitat només parlaven entre ells. Així em vaig assabentar que tornaven a casa, a Guadalajara. Jo estava massa endormiscat i els pagesos tampoc no van badar boca, de manera que els nostres companys de viatge devien pensar que érem els prototípics catalans ensopits i malcarats –ho érem, sí--, i van procedir amb els seus rituals de viatge com si no hi fóssim: els homes es van treure les navalles de la butxaca del darrere dels pantalons i les van donar a les dones, que després d’una estona de tràfec obrint bosses de plàstic, carmanyoles i desembolicant productes embolicats amb paper d’alumini, van prepara entrepans de xoriço i es van dedicar a pelar taronges. Mentrestant els marits es van encendre un parell de cigarretes per matar l’estona i per fer l’atmosfera tancada del vagó més respirable.

En aquell moment vaig sentir que el pagès se’ls adreçava per dir-los que en aquell vagó no es podia fumar. Efectivament, en aquella època Renfe havia habilitat alguns vagons en cada comboi perquè s’hi poguessin acomodar les persones que desitgessin viatjar sense fum, que devien calcular contra tota evidència –segons el costum del país— que seríem una minoria. Sabies que eres el vagó de no fumadors perquè ho deia en un rètol damunt la porta, i perquè a les finestres hi havia pintats uns senyals de prohibició com els de trànsit amb la imatge d’una cigarreta fumejant al mig. Els senyors de Guadalajara, tanmateix, no es van estar de proporcionar-nos indicis prou notoris del seu analfabetisme funcional: van protestar completament enutjats; ells havien comprat bitllets de fumadors, i això els donava dret a fumar allà on volguessin; si nosaltres havíem volgut estalviar-nos quatre duros comprant bitllets per a no fumadors era el nostre problema –desconec per quin motiu van decidir incloure’m a mi en el paquet, quan no havia intervingut per res en la conversació--, i érem nosaltres que ens havíem de basquejar a trobar un indret sense fum.

El pobre pagès va estar a punt de patir un vessament cerebral en el mateix instant, perquè es va posar vermell com un titot i no va ser capaç d’articular cap paraula sencera, tot i que se li entenia perfectament tot el que hauria volgut dir. Afortunadament va intervenir el Tribunal Constitucional per evitar que la sang arribés al riu: les senyores de Guadalajara van defensar els punts de vista dels seus marits amb gran ardidesa, tot recolzant-los amb arguments de tanta vàlua i tanta finesa jurídica que ara mateix no sabria repetir-ne cap ni un, i això que van fer un esgarips que semblava que estiguessin a punt de degollar-les. La pagesa va estirar pel braç el seu marit i van tocar el dos més tibats que un rave, aplicant aquella màxima tan catalana del “més val sentir pudor de merda” o “amb aquesta gent no paga la pena discutir-s’hi”.

No va trigar d’aparèixer un senyor de negre, el revisor, segurament atret pel soroll de trencadissa. Amb molta paciència va explicar als senyors de Guadalajara que els bitllets per a fumadors i per a no fumadors costaven exactament el mateix, i que els de fumadors no donaven dret a fumar on volguessin, sinó que servien per ocupar seients en un vagó per a fumadors i, allí sí, fumar tant com hom volgués. I immediatament els va comminar, sense gaires contemplacions, a recollir les seves bosses, carmanyoles, embolcalls de paper de plata, entrepans, xoriços, morcilles, taronges, navalles i cigarretes i buscar-se acomodació en un vagó per a fumadors. Això sí, es va estar prou de suggerir-los que demanessin disculpes o que busquessin els pagesos per comunicar-los que estaven equivocats i que podien tornar al vagó amb la seguretat que ningú no hi fumaria més. Tampoc ell no se’n va anar a buscar-los

Els guadalajaraenses van obeir el revisor immediatament, amb les orelles plegades i un posat tot moix. Però de seguida van recobrar el tremp a còpia de comentaris sobre com som els catalans de rucs, de miserables i de tancats, i que poc que ens penja entre les cames. Segurament tenien tota la raó del món. Jo em vaig limitar a dir-los adéu amb la mà mentre sortien per la porta, alhora que els mostrava el somriure més fals que vaig ser capaç d’estrafer. I no vaig poder evitar de pensar en Hölderlin, el poeta alemany que va acabar com un llum de ganxo, però que no per aquest motiu va deixar de fer frases ben encertades: hi ha pobles en què “la creença en la llibertat i la puresa de la natura hi és massa feble perquè no depengui a ulls clucs de la legalitat.” I jo afegiria que n’hi ha d’altres en què la manca de llibertat porta a dissimulacions tan poc reeixides com la bona educació, la prudència, el seny o el menfotisme.

PS: La fidelitat a un record que és del tot verídic m’ha fet indicar que una de les parts implicades eren viatgers que es dirigien a Guadalajara. Com que sempre hi ha lectors que estan més atents a l’anècdota que a la categoria, m’agradaria aclarir-los que per a la intenció de l’autor tan li fa si els viatgers eren de Guadalajara, de la Plana de Picamoixons o d’Atapuerca.

  • 0
  • 341