Dilluns 20.11.2017
Contact

Pedro

Racó de Bellvitge al costat del passeig de la Rajola. Foto: La Fundició (CC BY-NC-SA 2.0)
Racó de Bellvitge al costat del passeig de la Rajola. Foto: La Fundició (CC BY-NC-SA 2.0)

Es diu Pedro. O Juan. O Antonio. Fa més de 40 anys que viu a Bellvitge i sempre ha votat socialista.

Es diu Pedro. O Juan. O Antonio. Fa més de 40 anys que viu a Bellvitge i sempre ha votat socialista. A més, està afiliat a l’UGT. Quan jo vivia al barri i anava al meu col·legi electoral, ell sempre hi era fent d’interventor pel PSC. Segur que creia que era això el que esqueia: donar un cop de mà al partit que havia aconseguit moltes millores al barri. Sempre en contra de la dreta franquista i contra Pujol. Eren els temps de les majories aclaparadores dels socialistes a l’Hospitalet i aquell col·legi no n’era una excepció.

El Pedro, com tanta gent de l’edat del meu pare (nascut l’any 1942) és d’aquelles persones que va aconseguir una situació econòmica folgada gràcies a la pluriocupació: a la SEAT i fent de fuster. A més, la dona treballava, cosa força atípica: la meva mare, com la majoria de les mares dels meus amics, no ho feia. Per això, perquè ho van suar de valent, també tenen un apartament a la platja. Una altra dada: molt abans que les joventuts socialistes fessin paròdies del PP gravant vídeos matussers en què a la roba hi destacaven cocodrils de Lacoste d’escala 1:1, el Pedro gastava polos Lacoste.

Sempre em va sobtar que el Pedro (o Juan o Antonio), quan parlés de la SEAT, ho fes amb agror. Al capdavall, venint de províncies i sense tenir estudis, als anys 60, era normal que li hagués tocat de fer una feina manual i feixuga. “M’hi vaig passar 35 anys fent una feina que no m’agradava”, em va dir un dia. “No l’hi desitjo a ningú”. En canvi, sí que li agradava l’altra feina, la de fuster.

Totes aquestes converses esparses les tenia arxivades a la memòria sense preocupar-me de completar el trencaclosques. El cas és que, per provocar el meu pare –també votant socialista, com el Pedro, i afiliat a l’UGT–, li vaig preguntar fa una setmana pel seu paisà Martín Villa. “Què, què et sembla la medalla que li han donat?”. Ho vaig fer per crear complicitat amb mon pare, ja que sap que el nostre sentiment de pertinença nacional no és ben bé coincident.

Vam estar una estona parlant de la repressió del 71, quan va haver-hi un mort a la SEAT, amb Pelayo Ros com a governador civil i responsable d’ordre públic. Hi va haver policia a cavall a la fàbrica. Els grisos, la social, la guàrdia civil. Els treballadors es van atrinxerar a la fàbrica i va ser una batalla campal. D’allà vam saltar a gener de 1975. Aleshores sí que hi havia un lleonès, el falangista Martín Villa, de governador civil. Es va produir un intent fallit de vaga general i, com a resultat de la revolta, es van produir ni més ni menys que 500 acomiadaments. “El Pedro va ser dels últims a sortir de la fàbrica. El van acomiadar i no el van readmetre fins que va arribar l’amnistia. Va ser quan la dona va posar-se a treballar”.

Em vaig quedar glaçat, estupefacte. L’amic del meu pare que vesteix polos Lacoste, el votant socialista i afiliat a l’UGT, el de l’apartament a la platja, el que odiava collar cargols a la fàbrica. En aquell moment vaig acabar de lligar molt caps.

Perquè no sé què vota el Pedro (o Juan o Antonio) a les municipals. Potser fins i tot la Núria Marín. Però sé segur, perquè és un demòcrata i perquè sap que ara això és el que escau, que voldrà fer un pas endavant en l’autogovern de Catalunya. Per això va participar en el 9-N i fa un parell d’any que al Parlament vota independentisme. El 27-S va votar Junts pel Sí. Com els meus pares, encara que només fos perquè m’hi vaig posar molt pesat dient-los la veritat: que, en un sistema de repartiment, les pensions es poden pagar millor allà on els sous són més alts i hi ha menys atur.

Tots els que anhelem la independència i estem delerosos per votar aquest 1 d’octubre encara no sabem si podrem fer-ho. Recordem-ho: la vigília del 9-N, quan vam emetre un vot en un procés participatiu (en un procés participatiu!), tampoc no teníem clar si hi hauria urnes. Però segur que el Pedro, i tots els Juanes i Antonios que han viscut aquí molt més de mitja vida seran al nostre costat, d'acord que es pugui votar l'1-O. Perquè els que van pagar un preu tan alt per l'adveniment de la democràcia i la conquesta dels drets socials seguiran implicats en la construcció d'un nou país.

  • 0
  • 7260