Diumenge 22.10.2017
Contact

El discurset del reietó de casa

El rei dels espanyols
El rei dels espanyols

La monarquia espanyola no és capaç de jugar el paper moderador que li atribueix la constitució espanyola

Acabo de descobrir que tinc el poder de la telecinesi, perquè estic escrivint aquest article dret i sense mans: encara no he pogut deixar d’aplaudir des que vaig tenir la sort d’escoltar l’últim discurs d’aquest estaquirot amb nom de comuna que tenen els nostres veïns per monarca. Dic “amb nom de comuna” perquè el meu avi sempre que anava a fer de ventre deia que se n’anava al “felip”. I Felip “el sobradamente preparao” no és que faci cara d’anar restret, és que fa cara de patir un morena que li engavanya fins i tot el moviment de les neurones.

Jo li agraeixo molt el discurs, no tan sols perquè em recordés una anècdota divertida del meu avi, sinó pel seu to i contingut, que deixen moltes coses al descobert. En primer lloc que la monarquia espanyola no és capaç de jugar el paper moderador que li atribueix la constitució espanyola, i mai no podrà exercir de mediadora en cap conflicte –funció que, tot cal dir-ho, ningú en tot el món no li ha demanat en cap moment i que no sap exercir ni dins la seva pròpia família--.

Acusa de Generalitat de Catalunya de voler proclamar il·legalment la independència de Catalunya. Deu ser que ell coneix alguna manera legal de proclamar-la i no se li ha acudit d’explicar-la fins ara. Això ens mostraria la seva gran responsabilitat en aquest conflicte. O si no és que el conflicte el provoca la mateixa CE, que no és un instrument de convivència sinó d’imposició repressiva.

Afirma que la CE és justament que la reconeix, protegeix i emprar les institucions històriques i l’autogovern de Catalunya. Les úniques institucions històriques que jo conec són les Constitucions i privilegis del Principat de Catalunya, que foren abolides per un antecessor del rei que també tenia nom de comuna.

Continua parlant d’una deslleialtat inadmissible cap als poder de l’Estat. Aquesta frase em sembla molt significativa: els afectats són “els poders” de l’estat, en cap cas la població. Sempre havia cregut que el governant havien de mostrar lleialtat envers els seus representats, no envers uns “poders” que no sabem –tot i que a Espanya és fàcil d’imaginar— a quins interessos representen.

Diu que s’han trencat el principis democràtics de qualsevol estat de dret, intentant confondre la gent amb dos conceptes que es relacionen de manera inversa a com ell pretén. Un estat de dret pot existir sense cap mena de principi democràtic, n’hi ha prou que el govern respecti la llei en la seva actuació, encara que aquesta llei s’hagi elaborat sense seguir cap mena de procediment democràtic. En canvi, no podem parlar de democràcia si no existeix un estat de dret, si el govern actua al marge de la llei o violentant-la, que és, això últim, el que estem veient que és norma en l’actuació de les institucions de l’estat espanyol.

Ja hem vist, per exemple, com el rei ha actuat el marge de les funcions que li assigna la CE, quan per comptes de moderar l’actual conflicte hi actua com a part i formula acusacions. En cap moment, des de l’entrada en vigor de la CE el govern espanyol ha complert dels principis constitucionals que han d’informar el sistema de finançament de les comunitats autònomes. No s’ha respectat el principi d’autonomia financera ni en matèria d’ingressos, ni des de fa uns quants anys en matèria de despeses, fins a arribar a la situació actual en què les finances de la Generalitat estan intervingudes completament al marge del que disposa cap llei. La Generalitat de Catalunya no té autonomia per a la gestió dels seus interessos. Si la fiscalització del govern central es basa en la intenció d’impedir despeses per a la celebració del referèndum, una vegada celebrat, ja no hi ha cap motiu perquè continuï aquesta fiscalització. D’altra banda el Tribunal Constitucional sempre ha seguit una doctrina molt restrictiva pel que fa aquest principi d’autonomia financera, i ha convertit la hisenda de les comunitat autònomes en una hisenda fonamentalment de transferències.

Tampoc no s’ha respectat l’art. 133.2 CE, que atorga potestat tributària a les CCAA, com s’ha vist en els continus recursos presentats contra els tributs creats per la Generalitat de Catalunya per dotar-se de la suficiència financera que segons la CE li hauria de proporcionar l’estat.

Recordem igualment, que l’art. 103 CE subjecta les actuacions de les administracions públiques –incloent-hi la de l’estat central—al principi d’eficàcia. Només amb aquest argument n’hi hauria prou per desautoritzar, des d’un punt de vista jurídic, tota l’actuació del govern central des del moment de l’entrada en vigor de la CE fins avui –només cal pensar en tots els AVe que s’han anat inaugurant mentre es deixava en estat d’abandonament la xarxa de rodalies, els aeroports sense vols, la gestió aeroportuària, les indemnitzacions del projecte Castor o de les autopistes radials de Madrid, etc., etc, etc.

Els últims mesos han estat especialment significatius pel que fa a actuacions de l’estat completament al marge de l’estat de dret: operació Catalunya, atribució al fiscal general de l’estat de potestats que no li corresponen, escorcolls i detencions al marge de les autoritats judicials, suspensions de sessions parlamentàries encara no convocades per part de tribunals que no tenen aquestes competències, imposició de sancions per delictes no tipificats en l’ordenament jurídic, imposicions de multes per quanties que no figuren en cap text legal, caps badats no se sap perquè, dits trencats, etc., etc., etc.

En una cosa sí que estic d’acord amb el rei, l’harmonia i la convivència en la societat catalana s’han vista afectades fins a l’extrem d’arribar a dividir-nos. Ja n’hi ha prou que uns siguin del Barça i altres de l’Espanyol. A veure si sa majestat ens envia els piolins i els picoletos per fer un gec d’hòsties als periquitos i als merengons i els obliguen a fer-se socis del Barça.

Quan parla del afectes i els sentiments de solidaritat que uneixen el conjunt dels espanyols, tot recordant els vint anys que vaig viure en una capital de província espanyola, que justament aquestes últimes setmanes s’ha caracteritzat justament per donar mostres de solidaritat amb les víctimes catalanes de la repressió espanyola, m’he d’aguantar el riure per por de no poder parar i morir ofegat o d’inanició.

Parla del risc per a l’estabilitat econòmica i social de Catalunya –els que vivim aquí ja sabem com els preocupa—i de tot Espanya. Ah, caram!, ara se n’adonen… , després d’haver hagut de fer fora la mòmia de son pare i tot. Quina perspicàcia, quina finor, quina capacitat d’anàlisi, que ben preparat que està aquest reietó! I que barat que ens surt!

I nosaltres què hem de fer? Executar la voluntat del poble expressada democràticament malgrat l’intent matusser de l’estat d’impedir-ho. El període de transició entrarà en vigor dos dies després de la presentació oficial dels resultats del referèndum. A mi tant me fa si hi ha una proclamació expressar d’independència o no. Crec que el més urgent és constituir els òrgans que preveu la Llei de transició, especialment el poder judicial català.

I si el rei vol pau i concòrdia, que comencin ells per depurar responsabilitats polítiques i judicials de tot el que hem estat vivint a Catalunya aquests últims anys i que demostrin que de veritat volen ser un estat de dret i no la riota del món sencer. Fins i tot podríem arribar a fer veure que no vam observar el Piolín pintat al vaixell. I, no puc em puc estar de dir-ho, al final resulta que la menys ximple era l’Elena.

  • 0
  • 422