Dimecres 13.12.2017
Contact

Balanç del 8 de novembre

El conflicte de l'Estat amb Catalunya afecta tot l'Eurozona
El conflicte de l'Estat amb Catalunya afecta tot l'Eurozona

Les institucions internacionals constaten progressivament que els conflictes d’autodeterminació són cada vegada més nombrosos i estan més estesos al llarg d’Europa i Euràsia.

El meu balanç de la proppassada jornada del 8 de novembre és moderadament optimista. L’activitat dels centres de treball no es va veure gaire afectada per la vaga, però la circulació de mercaderies es va col·lapsar al llarg del matí i va afectar especialment l’àrea metropolitana i durant la resta del dia en les vies de connexió de Catalunya amb la resta d’Espanya i amb la UE en general. Això demostra coses: la societat civil conserva la seva capacitat d’organitzar-se i mobilitzar-se, sap acomodar-se als canvis de circumstàncies i aprèn a seleccionar objectius i estratègies que demostrin que el conflicte entre Espanya i Catalunya no tan sols no entra en vies de solució sinó que està patint una escalada. Tot això afectant el mínim possible la vida de les persones i augmentant la nostra capacitat d’afectar l’economia espanyola i, de retruc, europea. Vaig escoltar les protestes de les persones afectades pels talls de circulació, i em sap greu, és clar; però la manca de solidaritat i amagar el cap sota l’ala com si no passés res no fa desaparèixer els conflictes; i no em puc estar de dir que intentar comparar el dret a arribar a l’hora a lloc amb el dret a no ser empresonat arbitràriament com a mitjà d’un estat per acovardir i reprimir un moviment social faria plorar si no fes riure –jo per comptes de riure hauria dit “cagar”, però no cal posar-se escatològic.

Constato que en tot plegat seguim comptant amb la inestimable col·laboració de l’Estat espanyol.  El principal problema per a la circulació de persones i mercaderies a Catalunya  no són els talls de carreteres i vies fèrries, sinó el boicot sistemàtic de l’Estat a través de la manca d’inversions: connexió ferroviària del port de Barcelona, connexions entre autopistes, condicionament de la N-II, eix mediterrani, via única entre Tarragona i Castelló, material obsolet en el sistema de rodalies, etc.

Per si no fos poc, l’Estat espanyol també és la garantia que els nostres problemes poden acabar afectant l’economia de l’Eurozona. Espanya és el malalt terminal de la UE, té un endeutament que mai no podrà eixugar a causa de la seva negativa a assumir reformes estructurals –administratives i econòmiques— que li exigeix la UE. Fins ara s’ha limitat a centrifugar el problema a les comunitats autònomes, que no són les causants principals del dèficit espanyol –per tant, aquest carregar el mort a uns altres no resoldrà els seus problemes, sinó que només n’hi afegeix, atès que les comunitats autònomes assumeixen la majoria dels serveis directes a les persones de l’Estat, és a dir, el que podem anomenar despesa social. La fallida de l’economia espanyola, causada per la fallida de la seva administració, comportarà una caiguda de l’euro, cosa que afectarà greument l’economia europea. Ningú no ho desitja, això, i per tant tothom mirarà de fer el possible per evitar-ho. I hem de fer-los saber que ho han de començar a evitar intervenint en un conflicte irresoluble de l’Estat espanyol per culpa de la negativa a negociar dels seus responsables. Amb l’agreujant que és un problema històric recurrent que han originat ell solets i que afecta drets humans reconeguts per la comunitat internacional.

En aquesta línia, m’agradaria indicar al Sr. Zoido, i de pas als responsables de la UE, que l’impacte de la jornada del dia 8 no cal mesurar-lo per la pujada o baixada de consum elèctric –indicador que deu preocupar molt les empreses que viuen de convidar els ministres als millors restaurants i puticlubs de Madrid, a la plaça de toros o a la llotja del Bernabéu, o de portar el rei a fer caceres d’elefants—sinó en la pujada de la prima de risc i la baixada de les cotitzacions de les empreses de l’IBEX-35. Els inversors es deuen fixar en altres indicadors que no són el consum d’electricitat. L’activitat de les principals empreses de l’IBEX depèn de la lletra del BOE, és a dir, de l’activitat de l’Estat, i aquesta no transmet gaires vibracions d’estabilitat ni amb l’art. 155 ni sense.

Encara cal afegir que l’estat espanyol és el més incomplidor de la UE i el que ha estat sancionat en més ocasions, i de lluny. I que l’activitat de la seva diplomàcia és més una font de conflictes que no pas d’aliances. Tot això ens afavoreix en la pretensió que la comunitat internacional, i especialment les institucions europees, intervinguin per buscar solucions al problema. Com podem observar en el document del Dr. Paul R. Williams, del comitè d’Afers Exteriors dels EUA, sobre la política que aquest país hauria de seguir davant els moviments d’autodeterminació nacionals, les institucions internacionals constaten progressivament que els conflictes d’autodeterminació són cada vegada més nombrosos i estan més estesos al llarg d’Europa i Euràsia, i que es van incrementant malgrat el creixement de la democràcia a Europa i el progrés econòmic –jo m’atreviria a assegurar que s’incrementen justament per aquests dos factors.

Que des de 1990, el 50 % dels conflictes al món han estat relacionats amb moviments per l’autodeterminació, que aquestes crisis estan íntimament relacionades amb dinàmiques regionals i globals, i que sovint donen lloc a la perpetració de violacions massives dels drets humans, desplaçaments de població i sorgiment de moviments terroristes –aquí encara estem a temps d’aturar aquesta dinàmica, que ja hem patit en el passat–.  I que l’enfocament tradicional de resolució d’aquest conflictes per part de la comunitat internacional, basada en el respecte a la sobirania dels estats i la inviolabilitat de les fronteres existents, crea una dinàmica en què les parts en conflicte només es veuen encoratjades a la lluita violenta com a manera d’accedir a la independència. Com a conseqüència, en l’últim mig segle només s’han aconseguit resoldre 24 dels 72 conflictes actius comptabilitzats, i que la durada mitjana d’aquests conflictes és d’uns 30 anys. Per això va guanyant força el sistema de solució de conflictes que Williams anomena “Earned Sovereignty”, que no és una solució teòrica elaborada per un estudiós, sinó que emergeix de l’anàlisi de com s’han anat superant els conflictes realment plantejats en el terreny de la lluita per l’autodeterminació.

En definitiva: si persistim, anirem eixamplant la possibilitat d’una solució efectiva, que ara mateix encara sembla molt llunyana. Per aprofundir en els principis de l’”Earned Sovereignty” llegiu aquest altre article meu a 'El Matí'.

  • 0
  • 392