Dilluns 20.11.2017
Contact

Carta abans de la matinada. XIII-11-2017

Si tot es estratègia, aclariu-nos-ho aviat.
Si tot es estratègia, aclariu-nos-ho aviat.

Em costa d’entendre que, amb una mica de patriotisme i pragmatisme, els del PDeCat i d’Esquerra no puguin anar junts com van  anar a les eleccions del 27-S com a Junts pel Sí.

Amigues, amics,

Quan no sé per on començar recorro als mestres. Alguna vegada us he parlat d’algú que de ben segur coneixeu, el catedràtic de Ciència Política a la UPF Ferran Requejo. Doncs bé: el dia 10 de novembre publicava al diari ‘Ara’ un article titulat “Estat de dret, eleccions, Brussel·les”. En cito alguns paràgrafs: “Molts ciutadans europeus i americans assisteixen estupefactes aquests dies a uns comportaments de les institucions espanyoles que els llibres de text associen a estats no democràtics. (...) En una democràcia avançada tant la jutge Lamela com el fiscal general de l’Estat podrien ser jutjats per prevaricació. El Tribunal Suprem ha corregit el tret en el cas dels membres de la mesa del Parlament, posant pausa, més racionalitat jurídica i marcant el camí del futur judicial a seguir.

En el cas de la fiscalia i de l’Audiència, en canvi, estem parlant d’una autèntica vergonya per a qualsevol democràcia occidental. Estem parlant del caràcter moribund de l’estat de dret espanyol...”. I acaba: “Si la defensa del bloc independentista i dels Comuns en favor dels valors democràtics es manté coherent i ferma, crec que l’estat espanyol té la batalla perduda en els termes autoritaris i no polítics en què l’ha plantejat. Propera parada, les eleccions del 21 de desembre. Els projectes de les esperances poden ser més forts que les imposicions autoritàries. Tot resta obert”.

Crec que el professor Requejo fa un plantejament a l’alçada de les circumstàncies i del seu nivell acadèmic. Diu que l’estat espanyol té la batalla perduda i que els projectes de les esperances poden ser més forts que les imposicions autoritàries. Jo hi afegeixo: si ningú de nosaltres no fa el burro, començant pels partits independentistes. Aquest és el missatge que jo voldria transmetre amb aquestes quatre ratlles d’avui: no feu el burro! Em refereixo al PDeCat, Esquerra i la CUP. He llegit opinions tan autoritzades com les del professor Requejo, alhora que tan divergents sobre si és millor que l’independentisme vagi en llistes separades o una de sola, unitària. Jo, pobre de mi, no goso corregir a uns ni altres, però em semblava que la llei d’Hont, que reparteix els vots residuals, beneficiava la llista més votada. Em dec haver sortit d’òrbita. Perdoneu.

Jo puc entendre que la majoria dels de la CUP no vulguin votar el PDeCat i que la majoria d’aquests no vulguin votar la CUP. Em costa d’entendre, però, que amb una mica de patriotisme i pragmatisme, els del PDeCat i d’Esquerra no puguin anar junts com van  anar a les eleccions del 27-S com a Junts pel Sí i que, si no ho veig malament, va donar bons resultats. Ja sé que hi ha moltes coses que els independentistes de base no sabem o no entenem, però no ens vindria malament que en les expliquessin evitant així alguna emprenyada dels que anem a les manifestacions a partir de la fila número 100 i engeguem als nostres admirats polítics a fer punyetes. O, si no, que s’expliquin! Perquè els que ens movem en la zona d’Esquerra i el PDeCat no ens tocarà més remei que votar la CUP. Semblen més coherents i darrerament estan fent un paper molt digne.

Avui m’ha semblat entendre que el PDeCat anirà solet amb la marca Junts per Catalunya i Esquerra soleta amb la marca ERC- Cat.Sí. Això sí, tots dos diuen que hi volen posar a les llistes personalitats independents, a les quals, si són personalitats com cal, suposo que els costarà decidir-se per un o altre. Si jo fos una personalitat d’aquestes, els enviava tots dos a fer punyetes. No crec que hi hagi una raó tan de pes per amagar-nos el perquè ja tornen a fer el burro. Si hi és, aquesta raó, hem d’exigir que la manifestin. Només que ens diguin que és estratègia ho entendrem, però estratègia consensuada, no batalletes partidistes que tan de mal ens han fet en el passat i que donen carnassa a l’enemic comú i de les que jo en dic fer el burro!

Tots dos tenen persones estimades per tothom a la presó o a l’exili. Sembla que es van repartir generosament els papers. I ara, què? Els qui ens han dut, tal com ens van prometre, a la República, si us plau, ara no ens desenciseu! Ho hem fet quasi tot molt ben fet, amb il·lusió, fermesa, fent pinya, pacíficament i democràtica. No permeteu que el vostre partidisme ens deixi sota la piconadora dels que ens volen fets engrunes. No puc entendre que Puigdemont ni Junqueras ho puguin permetre, malgrat que tots dos sofreixen la injustícia de diferents maneres. Jordi Turull és a la presó; fes-li arribar un missatge a la Marta Rovira que això no pot ser. Digueu-nos que hi haurà acord en favor de Catalunya. Si tot es estratègia, aclariu-nos-ho aviat. Molts com jo estem preocupats, feu-nos entendre que al darrere de fer el burro hi ha una cosa més seriosa. Si no, per a nosaltres, el més segur serà votar la CUP, perquè el primer és la independència, la República Catalana. Admirat vicepresident Oriol Junqueras, el vostre sacrifici i la vostra situació la valoro i la comprenc. Admirat president Puigdemont, el dia 7 seré a Brussel·les amb desenes de milers de catalans. Digueu-nos que encapçalareu una llista unitària independentista. Encara que no tingués la prima de vots que jo penso, us asseguro que ens donaria tal encoratjament que ningú no podria contra nosaltres, ningú no faltaria a les urnes.

Finalment crec que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, no ens oblidem d’ells, poden tenir un paper decisiu en la desfeta d’aquest nus que ja prem massa. La generositat ens durà l’esperança. (Un altre dia parlarem de l’Europa que es va estovant i entrant en raó.)

 

Vostre,

 

Josep M. Boixareu Vilaplana

  • 0
  • 198