Dijous 18.01.2018
Contact

Carta de Brussel·les

El futur de Catalunya: On és Europa?

Juncker i Forcadell
Juncker i Forcadell

"Malgrat els crits acusatoris d'"On és Europa!?" als carrers, la Unió Europea ens ajuda.

[English version here.]

Aquest article del blog Sobirania i Justícia es basa en la meva presentació a la conferència The Future of Catalonia al Centre d'Estudis Internacionals i Regionals S. Abraham, a la Universitat de Tel Aviv, Israel, el 14 de novembre de 2017.

El futur de Catalunya és brillant. Som una societat oberta i pacífica, amb una economia altament desenvolupada i pròspera, una nació de profundes conviccions democràtiques i valors cívics. El que ens hauria de preocupar, i també a la Unió Europea, és el futur d'Espanya, que s'ha embarcat en una deriva extremadament perillosa cap a l'autoritarisme amb el potencial de crear una crisi important a Europa.

El passat 2 de novembre, quan la meitat del govern destituït il·legalment fou enviat a la presó, mentre que l'altra meitat es quedava a Brussel·les, milers de persones es congregaren davant del Parlament de Catalunya, on cridaven: "On és Europa?!"

La Unió Europea no desitja la independència de Catalunya. Per moltes raons, entre elles,  la por que els catalans no assumim part del deute públic espanyol -que ja ultrapassa el 100 % del PIB. Siguem realistes: els catalans haurem d’alliberar-nos exercint els nostres drets democràtics contra l'oposició de Madrid i la d'Europa.

Tanmateix, la Unió Europea hi és, i ens ajuda. Tot i que Brussel·les s’esforça molt per desviar la mirada i creure’s les garanties espanyoles que Catalunya tornarà a la "legalitat" i a la "normalitat" (quin sarcasme), protegeix els catalans de pitjors excessos de la fúria ‘mesetaria’ gràcies a la seva comunitat de valors, als seus estàndards de democràcia i l’estat de dret.

El suport del club d'estats europeus a Espanya és una fràgil façana. Comporta per a la Comissió Europea un cost polític considerable i un qüestionament insistent de periodistes a la roda de premsa diària a les 12.00 h del migdia. Fins ara, les institucions comunitàries han tolerat les escandaloses actuacions d'Espanya perquè pensen que donar suport al president Mariano Rajoy en el seu intent de sotmetre Catalunya és el que més els convé. Deuen rumiar: “Que deixi estar d’una vegada aquesta vergonyosa violència d’Estat, l’anguniosa atmosfera neofranquista...” El president del Consell Europeu, el Sr. Donald Tusk, és un polonès amb experiència directa de viure sota una dictadura. Quan Catalunya declarà la seva independència el 27 d'octubre, Tusk advertí a Madrid via Twitter que no utilitzés l'argument de la força. Endebades.

Europa descobrirà tard o d’hora que Mariano no és el tipus d'home que compleixi promeses -o expectatives. De fet, els líders europeus ja ho haurien de saber, perquè fa anys que el coneixen.

Rajoy representarà un llast creixent per als seus col·legues continentals. L’autodenominat campió de la "legalitat" presideix el partit polític més corrupte de la UE, amb prop de 1.000 investigats. L'escàndol "Gürtel" inclou desviacions de fons europeus i ascendeix a centenars de milions d'euros. Rajoy presumptament s’embutxacà més de 300.000 € de donacions il·legals. És una quantitat bastant modesta, tenint en compte que Luis Bárcenas, el comptable del Partit Popular en aquella època, acumulà 38 milions d'euros en un compte secret personal a Suïssa. Quan Bárcenas fou arrestat, Rajoy li envià un missatge de sms: "Luis, sé fuerte". Luis, sigues fort. Luis és fort i lliure de practicar la seva afició a l'esquí des de la seva mansió de luxe a la Vall d’Aran.

 

S'hauria d'informar els europeus que no creguin el que diuen els mitjans espanyols. L'abast de les notícies falses o ‘fake news’ a Espanya constitueix un problema per als defensors de la República de Catalunya. El govern central controla directament els mitjans de comunicació de l’Estat i exerceix una influència provada en grups mediàtics molt endeutats, collats pels bancs, que al seu torn han aconseguit un “regal” de més de 40.000 milions d’Euros en diners públics del govern espanyol. A més, molts mitjans (fins i tot a Barcelona) manipulen fets i xifres diàriament per defensar la sagrada unitat d'Espanya. Els unionistes tenen un gran megàfon i el poder de l’Estat, mentre que la nounada República té milions de convençuts i les xarxes socials.

Brussel·les hauria de saber que Catalunya no abandonarà la independència ni tornarà a la "normalitat" sota l'ocupació espanyola. Les autoritats europees haurien de deixar d’autoenganyar-se, pregant que la "solució" més còmoda sigui la que funcionarà. Haurien d’abandonar la mandra mental. Richard Youngs, un acadèmic de Carnegie Endowment for International Peace resident a Madrid, demana a la Comissió Europea que no torni a passejar-se com una sonàmbula per una altra crisi en el cas català. És a dir, que no es negui a reconèixer realitats incòmodes tot limitant-se a fer massa poc i massa tard.

La realitat és que el govern de Madrid, amb l'ajuda d'actors poderosos com els partits polítics encegats per l'obligació sagrada de defensar la unitat d'Espanya i un dels sistemes judicials menys independents d'Europa, ha vulnerat la legislació espanyola, europea i de les Nacions Unides per, entre altres excessos:

- cercar violentament les urnes, reprimir sense miraments altres preparatius del referèndum d'independència i colpejar votants pacífics l'1 d'octubre;

- perseguir i empresonar funcionaris electes i dirigents cívics independentistes per les seves idees; i
- usurpar les institucions de govern autònomes catalanes dels seus titulars democràtics.

Els casos judicials contra els dirigents de la societat civil catalana, els membres del govern i els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya són tan escandalosos que el procediment es pot anul·lar fins i tot a Espanya mateix abans que arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg. L’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem a Madrid no en són ni tan sols competents! Les acusacions són escandaloses en elles mateixes, però, a més, aquests casos de rebel·lió i sedició pertanyen naturalment a tribunals situats a Barcelona. Només es podia fer la martingala de substreure-los-en aplicant el Codi Penal franquista de 1974. I s’hi atreviren. Acabarem veient una correcció judicial a tot això, cosa que perjudicarà encara més la reputació internacional d'Espanya. Madrid està col·lèric i vol venjança, fins i tot si només està guanyant temps.

Aquests abusos summament greus són coronats per una implementació fraudulenta de l'article 155 de la Constitució espanyola, pel qual l'Estat, a l’arrabassar il·legalment les institucions catalanes, ha destruït les garanties constitucionals i altres fonaments del sistema polític democràtic nascut el 1978. Aquest sistema ha mort. S'inicia un tsunami polític que s’apoderarà d’Espanya i pot desestabilitzar Europa. Fins ara, a part d'alguns acadèmics i un grapat de petits mitjans independents digitals a Madrid, només els catalans i els bascos semblen haver-se adonat que l'anomenat Estat de les Autonomies, en el qual el govern central i les regions es repartien les competències de forma democràtica ha estat dinamitat.

Espanya està entrant en territori desconegut, no perquè Catalunya vulgui marxar-ne, sinó perquè Madrid s’està convertint en un règim autoritari per mantenir-la atrapada. Fins ara, Brussel·les no veu o no vol veure que Espanya ja no és una democràcia.

Tornem ara al ja famós article 155. Rajoy es mostrava reticent a usar un arma de doble tall tan perillosa. El Parlament de Catalunya es remunta al segle XIII i el govern català, conegut com a Generalitat, al segle XIV. Tractar una nació desenvolupada i orgullosa com a una colònia és un camí ple de paranys. A les eleccions del 21 de desembre, Rajoy probablement rebrà un missatge dels electors catalans, expressant-li la profunditat de la seva indignació davant la supressió de les nostres venerables institucions de govern.

L'article 155 fou l'últim recurs per desfer-se del govern català i del president del Parlament. El pla inicial del Gobierno havia estat suspendre'l de les seves funcions a través del Tribunal Constitucional. Aquest era el pla previst amb la Llei de Reforma del Tribunal Constitucional. Com la majoria de lleis repressives dels últims anys, suposadament generals, en realitat era feta a mida per a Catalunya. El Tribunal Constitucional reformat adquirí el dret de suspendre per desobediència una autoritat electa. Tal competència, òbviament, és inaudita a Europa Occidental, i la Comissió de Venècia la criticà. Ara bé, quan arribà el moment oportú, el Tribunal Constitucional no s’atreví a suspendre el president Puigdemont de les seves funcions, en un procediment on ni tan sols hauria tingut dret a ser escoltat. A més, com a càrrec electe, és aforat, el que significa que el seu jutge natural hauria estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els magistrats constitucionals de Madrid tingueren por a la tardana però inevitable aparició d'Estrasburg i, per tant, privaren Rajoy d'una manera més o menys"neta" de matar políticament Puigdemont. Rajoy no hauria tingut el problema de la seva candidatura ara al desembre.

Catalunya marca el rumb per a moltes nacions amigues que poden intentar fer el mateix i que desitjaran romandre a la UE. No és culpa nostra que Escòcia, el País Basc, Flandes, el Vèneto, Bretanya, Tirol del Sud i d’altres puguin beneficiar-se del nostre procés d'emancipació. Tanmateix, de vegades a Brussel·les m’ho han esmentat com si fos un argument que disminuís el nostre dret a l'autodeterminació. De cap manera!

El Sr. Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, ha dit recentment que no donava suport a la independència catalana perquè no volia una Unió Europea de 98 estats. Resulta irònic que ho digui un nadiu de Luxemburg (500.000 habitants). La resposta òbvia a tal capteniment és: Per què no? Per què no, si així ho volen els ciutadans europeus? Els comissaris sempre parlen de l’Europa dels ciutadans. Les institucions democràtiques s'han d’adaptar a les necessitats i preferències dels ciutadans, no a l'inrevés.

  • 0
  • 2867