Dijous 18.01.2018
Contact

El pecat i la bellesa

Serà un món on pecar no tindrà res d’especial, car no estarem fent res mal fet.
Serà un món on pecar no tindrà res d’especial, car no estarem fent res mal fet.

El misteri genera bellesa, la distància fa les coses atractives; l’elitisme torna les coses exquisides. 

Crits, pancartes, texans esparracats, pintures i, finalment, davant de tots, exercint de zenit de la manifestació: l’exhibició del tors nu, turgent i reivindicatiu d’un seguit de dones integrants del col·lectiu Femen. Plego el diari i li pregunto a una amiga que tinc al costat pel significat d’aquests gestos que, d’uns anys ençà, veig amb més intensitat; servidor tampoc és gaire gran, per tant, potser abans no s’hi fixava prou. De tota manera, un cop m’expliquen que aquestes noies volen abatre la normativa que la religió ha imposat sobre el cos de la dona el meu interès es converteix en preocupació; llavors prenc consciència del deure d’exposar a la meva amiga els riscos que aquestes reivindicacions comporten.

La bellesa és una qualitat que no es dona en qualsevol lloc o circumstància. Desitgem allò que no tenim, allò que no coneixem prou, allò que se’ns escapa de les mans. El misteri genera bellesa, la distància fa les coses atractives; l’elitisme torna les coses exquisides. Per contra, la coneixença condueix a l’avorriment, la proximitat crea desinterès i la democratització esdevé lletjor. Liquidar la vergonya sobre la nuesa, els tabús que planen sobre el sexe o la dualitat del pecat i la virtut podrà facilitar a certs col·lectius avançar en la seva concepció del món, però serà un món gris, sens categories ni certeses sobre allò bell i allò lleig. Serà un món on la gent afirmarà, impúdicament, “para gustos colores”, mentre defensen les bondats de vestir un xandall sovint o aplaudeixen una determinada obra d’art modern. Serà un món on pecar no tindrà res d’especial, car no estarem fent res mal fet. Res condemnable, no ens saltarem cap norma moral perquè tot serà relatiu, no hi haurà absoluts que situïn l’anima humana davant situacions greus que l’elevin per damunt de la mediocritat, no hi haurà ni salvació ni condemna eterna, no hi haurà ni Cel ni Infern; en definitiva, no hi haurà Déu.

Els pecats de la carn no tindran cap mena d’atractiu. Arribarem a un món on l’òpera del ‘Don Giovanni’ de Mozart no es podrà entendre perquè, al seu final, ningú mai no comprendrà per què s’havia de penedir de res el llibertí, ningú comprendrà l’elevació a heroi del llibertinatge de Don Giovanni quan decideix reafirmar-se en la seva conducta pecaminosa per no fallar-se a si mateix, per no desdir-se de tota una vida entregada al plaer, a la carn i a l’excés, tota una vida que el portarà directament i voluntària al foc etern després de la vinguda de l’estàtua del Commendatore. No hi havia mitges tintes, no hi havia relatius, sols hi havia absoluts: escollir entre el bé i el mal. Escollir entre la genuflexió davant Déu tot penedint-se al darrer moment i salvar l’ànima o alçar-se heroicament, davant l’altar de la luxúria, com el far del pecat mentre el foc l’arrossega cap al segon cercle de l’Infern davant la impotència poruga del seu criat Leporello.

Tot aquest món ple d’absoluts, de misteris, d’exaltació de la vida per sobre la normalitat, tot aquest món que genera bellesa, és el que entra en perill davant la voluntat de Femen per acabar amb les normes del pecat i la virtut sobre la nuesa i el cos humà.

  • 0
  • 656