Dijous 21.06.2018
Contact

Panorama

De Salms i de Judicis

Fragment de la carta manuscrita d'Oriol Junqueras que publiquem el exclusiva
Fragment de la carta manuscrita d'Oriol Junqueras que publiquem el exclusiva

Exlusiva d'El Matí Digital: Oriol Junqueras des de la presó d'Estremera

A la darrera carta que Oriol Junqueras ha adreçat a la seva esposa hi ha cinc folis amb la nota: "Aquestes 5 planes se les haurien de llegir en [Vicenç] Pedret i en Capi [Joan Capdevila]. Si ells veuen que no tenen cap ni peus, les guardeu i les oblideu. Si ells pensen que tenen un cert interès, poden valorar la possibilitat de publicar-les en algun lloc que ells considerin adequat".

Ens ha faltat temps per picar-les literalment i demanar-li al director d'El Matí que les publiqui a la vella columna on el vicepresident havia publicat els seus escrits al nostre diari. Només el títol és cosa nostra
 
JUNQUERAS: "De Salms i de Judicis"
 
La cinquena 'sefirah' de la càbala jueva s'anomena 'Gevurah' o 'Dim', que es podrien traduir, respectivament, com "la capacitat d'emetre un judici rigorós" o "judici rigorós".

La càbala "moderna" neix a Catalunya i a Occitània al segle XII, aproximadament. I presenta un cert paral·lelisme místic, i potser gnòstic, amb allò que, en aquell moment i en aquelles terres, els càtars representen en el món cristià.

Un cert paral·lelisme que té un antecedent molt suggerent en la coincidència temporal i espaial entre el gnosticisme cristià i jueu dels segles I i II després de Crist i que brilla, en un cas i un altre, a Alexandria.

El gnosticisme és el fruit de la recerca d'una veritat secreta o oculta darrere del text sagrat. Una veritat que no resulta evident en la lectura literal del text. Una mena de veritat alternativa que necessita un procés d'iniciació per accedir a una revelació oculta als ulls de la majoria dels creients i que el Senyor reserva només per a uns escollits, que gaudeixen d'una relació més íntima i directa amb Déu.

L'Antic Testament es divideix en tres grans blocs: el Pentateuc, el Llibres profètics i els Escrits. Aquest tercer bloc comença amb els Salms, que constitueixen una mena d'interpel·lació directa al Senyor: parlen a Déu sense intermediació. Literalment (o, almenys, gairebé literalment) li parlen de tu a tu. És, potser, un dels moments més humans de l'Antic Testament, on la figura de Déu resulta més propera. Fins al punt que, quan llegeixes els Salms, et trobes retraient-li explícitament al Senyor les seves febleses.
 
Tal vegada per aquesta mateixa proximitat, en el Nou Testament els Salms són la part més citada de l'Antic Testament. En concret, a través dels seus evangelistes, Jesús cita els Salms unes 200 vegades. El doble de les cites que fa de tota la resta de l'Antic Testament.

D'aquesta manera, els Salms constitueixen una de les ròtules fonamentals entre el judaisme i el cristianisme. Són tan importants que els cristians han tingut un especial interès a cristianitzar els Salms. I ho han fet per dues vies fonamentals: considerant que el salmista s'adreça a Jesús (i no directament al Pare), o bé interpretant que els salms són la veu de l'Església que s'uneix al Crist per adreçar-se al Pare.

I és així com cal interpretar que els primers cristians "titulessin" els Salms amb aquests dos encapçalaments: "Veu de l'Església a Crist" o "Veu de Crist al Pare".

El Salm quinzè de la Bíblia jueva (i catorzè del Saltiri cristià), titulat "L'hoste del Senyor", descriu amb un "judici rigorós" el sentit de la justícia. De fet, aquest salm és la resposta a una pregunta no formulada explícitament; és la resposta a la pregunta: com ha de ser una persona per ser considerada justa davant dels ulls de Déu? En concret, el salmista diu així:
 
"Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?
Qui podrà viure a la muntanya sagrada?
El qui obra honradament
i practica la justícia,
diu la veritat tal com la pensa,
quan parla no escampa calúmnies,
mai no fa mal al proïsme,
ni carrega a ningú res infamant,
compten poc als seus ulls els descreguts,
honora i aprecia els fidels del Senyor;
no es desdiu de promeses oneroses,
no fia els seus diners a interès,
ni es ven per condemnar cap innocent.
El qui obra així mai no caurà".
 
Perquè, tal vegada, una de les maneres més intenses d'expressar la veritat cristiana en un judici rigorós és que "per l'Encarnació, el Senyor ha plantat la seva tenda entre els homes, (i) per la rectitud de vida, l'home planta la seva tenda prop del Senyor". Una veritat que pot ser perfectament compartida pels no creients perquè, probablement, el més important no és que nosaltres escollim una vida de rectitud perquè estimem el Senyor (de fet, milions de persones fan el bé sense ser creients), sinó que Déu ens estima a nosaltres quan fem el bé (al marge de si creiem en Ell o no).

En altres paraules, Déu estima la nostra bondat (i també les nostres febleses) sense exigir-nos que nosaltres creguem en Ell.

Entre d'altres raons, perquè, si no fós així, quim mèrit tindria la seva misericòrdia?
Espero que el "judici" expressat en aquesta pregunta sigui prou "recte" per ser encabit en el Din cabalístic.
 
Oriol Junqueras
Presó d'Estremera
 
Algun dia de la Quarta setmana d'Advent de 2017 
  • 0
  • 4849