Dimecres 17.01.2018
Contact

Banderes dels nostres pares (Bellvitge on my mind)

El bloc rosa de Bellvitge
El bloc rosa de Bellvitge

Si Wert anés a Bellvitge a espanyolitzar-lo, se'n tornaria cap a casa decebut: no hi tindria feina.

Uns dies abans de les eleccions vaig tornar a Bellvitge. No és un fet infreqüent. Hi vaig sovint perquè hi viuen els meus pares. Hi van començar a viure fa més de quaranta anys i no s’han mogut d’allà. Més concretament, del bloc rosa. A Bellvitge hi ha diferents tipus d’edificis, però els més típics són les torres de 17 pisos, amb quatre portes per replà, i els blocs. Els blocs són unes construccions que, vistes des de lluny, semblen cintes de VHS plantades sobre un dels costats llargs. Tenen entre quatre i sis porteries. Cada porteria té 13 plantes i uns baixos, sovint habitats, i que en altres zones són locals. Els blocs estan pintats de diferents colors: marró, blau, verd... Però només n’hi ha un que sigui rosa. El que durant molts anys va ser el meu. On viuen els meus pares.

La fesomia de Bellvitge ha canviat molt amb els anys, urbanísticament a millor. Quan jo era petit anava caminant des de casa fins al Joan XXIII, el col·le dels jesuïtes que era a l’altra punta del barri, i tenia entre 20 i 30 minuts de camí. (Aleshores en dèiem Juan XXIII, i la majoria d’habitants del barri en diuen així. Encara que tot ho escriuré en català, la vida s’hi feia i s’hi fa de forma gairebé íntegra en castellà.) Per arribar a l’escola havia de travessar algunes carreteres i més d’un descampat. Per exemple, davant del Bernat Metge. Més enllà n’hi havia un altre al voltant del cinema Marina. Aquests dos com a mínim, potser més. Si agafava un altre camí, hi havia un descampat gegantí on s’acabava el passeig. Quan es va urbanitzar aquest tros, algú el va batejar com a “paseo de la Baldosa”. Encara hi ha una mena de placa de pega (avui en diríem ‘fake’) on consta el nom popular del lloc. Així que parlar de Bellvitge i de descampats era si fa no fa el mateix.

Un dels canvis que s’ha esdevingut més recentment al barri, en aquest cas relatiu a objectes de posar i treure, té a veure amb la presència d’estelades a balcons i façanes. És cert que n’hi ha unes quantes. Fins i tot en algunes porteries n’he arribat a comptar dues. Però el que hi ha arreu, i de forma molt notòria, són banderes espanyoles. En alguns blocs, només n’hi ha d’espanyoles. Cinc o sis. A vegades hi són en companyia. Per exemple, d’una bandera aragonesa. O d’una bandera gallega. És curiós que quan es parla de desescalades del conflicte, els bons independentistes sempre fan actes de contrició, miren endins i proposen solucions. Albert Pla Nualart, per exemple, demanava en un article una desescalada de banderes independentistes que servís per no excitar encara més els ànims, per no enconar més les posicions entre els blocs –no els de Bellvitge, sinó l’independentista i el del 155. Però us asseguro que a Bellvitge (i aquí de ben segur que hi podeu posar molts topònims del país) ningú no s’ha donat per al·ludit fins ara quan es parlava de desescalar. Crec que la majoria de veïns del barri és bastant refractària a un gest de conciliació que no parteixi del bàndol independentista i que tingui forma, si fa no fa, de rendició incondicional.

Així que no em va estranyar que el 21-D correguessin diferents notícies d’intents d’alterar el resultat de les eleccions a Bellvitge. Totes aquestes denúncies, de forma previsible, esquitxaven el bàndol unionista. Concretament, el partit més votat, l’actor de la victòria pírrica del 21-D.

El diàleg amb mon pare l’endemà dels comicis em va aclarir algun dubte més aviat retòric sobre el significat de les banderes espanyoles que han florit al barri. Jo esperava que al barri i al país hi hauria uns resultats del PSC per damunt del que preveien les enquestes. Per què? Perquè Iceta no era un mal candidat: és bon orador, no és agressiu, té entitat política. I sobretot perquè em costa imaginar els obrers de la SEAT, afiliats a UGT i CCOO, votant Ciudadanos. Pensava que al final seguirien en bona mesura fidels al partit que ha manat sempre a la ciutat.

Però sabeu què va enfadar molts votants socialistes? El meu pare m’ho va dir de forma confusa. El 155. “El 155?”. Més aviat d’un fet que se’n deriva. El càstig per als socialistes no prové del fet que Iceta donés suport al 155, com a membre del PSC, sinó la seva proposta, que el PSOE va fulminar ipso facto, d’alliberar els presos polítics per distendre, per desescalar. És dur de pair, però que el líder del PSC arribés a plantejar-se que els Jordis, Junqueras i Forn no fossin polítics presos, sinó presos polítics, ha costat un bon grapat de vots al PSC.

Molts votants de barris perifèrics que s’inclinen pel PSC a les municipals no volien mà esquerra amb els independentistes, no hi volien transaccions. De forma que fer equivaldre avui dia cinturó roig a alguna cosa com progressisme s’ha mostrat radicalment falsa. Podrà ser moltes coses, però posar-se del costat de la repressió i del comandament a distància de la Generalitat, concretament des de 621 km de distància, no és progressista. Així que no hi ha un 155 dur (PP-Cs) i un 155 tou (PSC) perquè a aquest partit el sol fet d’insinuar-lo li ha costat centenars de milers de vots i diversos escons.

Jo vaig néixer a Bellvitge i hi vaig viure fins als 27 anys. La gent d'aquest barri vota majoritàriament en clau nacional: al més espanyolista i no en termes del suposat benestar que li podria reportar un país independent. Això darrer li és força indiferent. Per això Ciudadanos fa mofa sempre que pot de la pancarta de la campanya Ara és l’hora en què un nen deia que, si hi havia independència, tothom menjaria gelat cada dia. El cert és que si Wert anés a Bellvitge a espanyolitzar-lo, se'n tornaria cap a casa decebut: no hi tindria feina. El que li ha fet perdre vots al PSC ha estat la tebior, ser i semblar poc espanyolista en comparació amb Ciudadanos.  Fins ara, molts votants els havien perdonat tot això que fessin congressos nacionals –els de Catalunya–, la immersió lingüística a mig gas i el federalisme utòpic. Però davant dels que diuen allò que Catalunya és la meva terra, Espanya el meu país i Europa el meu futur, el PSC ha reculat posicions. I això que el lema de Cs és un galimaties. Perquè comença dient “Catalunya és la meva terra” a gent nascuda a Andalusia, Extremadura o Castella i Lleó. Els veïns dels meus pares no dirien aquesta frase ni per equivocació, perquè no té sentit. Ells dirien Andalusia (o la comunitat que sigui) és la meva terra, Bellvitge el lloc on visc i Espanya el meu país.

Per anar resumint: a Bellvitge no hi ha indecisos. Els indecisos es van extingir fa dies, l’1 d’octubre a tot estirar. El que hi ha és força gent que et dirà que l’estelada no dona de menjar i que no s’ha plantejat mai si la rojigualda és comestible. El que hi ha són dones que prohibeixen als seus homes anar a votar l’1 d’octubre. Literalment: el protagonista d’un article previ no va anar a votar l’1-O, en contra del meu pronòstic, perquè la dona li va dir que pobre d’ell que ho fes. Tal com sona.

Així que, perdoneu, però quan em parlen de barris obrers em ve al cap aquell hendecasíl·lab de Gil de Biedma que es referia a “una imposible propensión al mito”. Per a mi, un cop constatat que molts obrers jubilats han votat el partit més destraler, l’objectiu que s’ha de fixar l’independentisme és arribar als seus fills. Uns fills que han de fer una tria entre enarborar les banderes dels seus pares (abans vermella i ara taronja) o entendre que viure contra Catalunya, contra allò que el país té de propi i genuí, és viure també contra els seus interessos.

  • 0
  • 7708