Dijous 18.01.2018
Contact

"Esbossos alemanys"

Del tren dels somriures al fatigós cremallera costa amunt

Del tren dels somriures al fatigós cremallera costa amunt
Del tren dels somriures al fatigós cremallera costa amunt

El nostre viatge en el tren dels somriures ha arribat al final de trajecte i si volem seguir endavant hem de pujar a un altre vehicle apte per a grans pendents costa amunt. 

A la immensa majoria de nosaltres ens ha costat molt. Dèiem, és cert, que ja sabíem que l'estat espanyol faria tot el possible per impedir la independència catalana. I havíem sentit Rajoy dir clarament que estava disposat “a hacerlo todo, absolutamente todo” per preservar la seva sagrada “unitat nacional”. Però, tot i això, repeteixo, a la majoria ens costava de creure que Espanya, sense encomanar-se a Déu ni al diable, conculqués les pròpies lleis i la pròpia constitució i elevés les mentides més grolleres a la categoria d'arguments i proves judicials. Que al carrer una colla d'energúmens entonés l'aberrant “a por ellos, oé”, potser és el que menys ens ha sorprès. Però l'acció governamental i pseudojudicial dels manaires espanyols ignorant les fronteres de la més elemental decència política i fins i tot humana ens ha obligat a despertar-nos d'aquella il·lusió que deia que dins de l'Europa actual hi havia coses que Espanya no es podria permetre. No tan sols s'ho ha permès, sinó que no està pas disposada a fer cap pas enrere ni a respectar els resultats de cap elecció que li siguin contraris.

I per això ara veiem -uns més de pressa que altres- que el nostre viatge en el tren dels somriures ha arribat al final de trajecte, que si volem seguir endavant hem de pujar a un altre vehicle apte per a grans pendents costa amunt. Una mena de cremallera més lent que l'exprés que havíem somniat.

I per això ara veiem que si volem que Europa pugui canviar de pensament, hem de demostrar que al cremallera no hi va menys gent que a l'exprés i, si pot ser, que encara n'hi va més.

I per això ara veiem -més clar que mai- que l'alternativa que tenim davant nostre és més descarnada que mai. O bé els que fins ara han omplert els carrers cada onze de setembre tornen a fer-ho per demostrar (pacíficament, però disposats a aguantar tots els primers d'octubre que calguin) que no reconeixen als manaires espanyols cap autoritat sobre el poble català i que segueixen fidels a la gent que ells han elegit, ni que siguin a la presó o a l'exili (i pot passar que encara siguin més que ara). O bé es deixen acovardir i donen la victòria als esbirros del 155. Llavors seria cosa d'un parell de generacions com a màxim que Catalunya deixaria d'existir com a comunitat diferenciada dins dels pobles d'Europa i per molt de temps, moltíssim, estaríem sota un més o menys dissimulat règim colonial que tallaria les iniciatives de la nostra millor gent i que, amb una administració en mans dels ineptes de sempre, podria arruïnar aquest país que tantes maltempsades ha hagut d'aguantar en els darrers segles.

Els més vells, com jo, de moment hem de desar a l'armari altra vegada la il·lusionada esperança de poder viure encara la vinguda d'una república catalana. Són els més joves que nosaltres, tinguin 20 o 60 anys, els que decidiran si fan el transbord al cremallera, encara que de tant en tant fins i tot l'hagin d’empènyer, o si es queden al baixador actual i es resignen a la grisor, a la pèrdua de tot el que ha conformat la personalitat dels seus avantpassats, a tota la riquesa de pensaments i de maneres de ser que aquests els han llegat. Són els més joves que nosaltres que decidiran si al final Franco ha guanyat per segona vegada i potser definitivament.

Verdaguer va escriure al seu poema “Canigó”, dos versos que jo vaig fer servir de lema a un concurs ja fa seixanta anys: “Oh déus! La raça catalana és morta! / Què dius, Montseny respon, mai fou tan viva!”. Que la “raça catalana” sigui morta és el que ells voldrien. Que “mai fou tan viva” és el que només podem demostrar si persistim de no acceptar cap 155 i de defensar les nostres institucions. Amb totes les formes de resistència passiva que se'ns puguin imaginar. Mai amb una violència que ens desacreditaria sense remei.

Anant cap als noranta i des de molt lluny, és molt fàcil parlar. Ja ho sé. Però tinc una gran fe en el nostre poble. I l'esperança que malgrat totes les petiteses personals que de vegades treuen el cap a deshora, els nostres polítics comprendran que la més minsa escletxa en la unitat de tots ens pot portar la derrota. I aquesta no la pagarien ells sols, sinó tots els que viuen a casa nostra, joves i vells, independentistes i unionistes, vinguin d'on vinguin i parlin la llengua que parlin. Però per als que ara no se n'adonen, llavors ja seria tard.

  • 0
  • 496