Dissabte 24.02.2018
Contact

Carta abans de la matinada. 02-2-2018

Daniel Ellsberg segons Thierry Ehrmann (CC BY 2.0)
Daniel Ellsberg segons Thierry Ehrmann (CC BY 2.0)

Mentre a Washington els grans diaris feien trontollar governs –i avui fan anar de corcoll el president Trump–, a Madrid la gran premsa de paper, digital i audiovisual s’ha convertit en un braç de la governació de l’Estat.

Amigues, amics,

No vaig gaire al cinema. Només quan tinc garantia de poder veure una bona pel·lícula, per la seva qualitat, perquè el tema m’interessa o perquè em diuen que necessito distreure’m. Jo no em distrec amb qualsevol cosa; m’hi posaria més nerviós. Endemés, no hi sento gaire bé; cada vegada pitjor, com em passa amb la vista i altres coses. L’avantatge de les pel·lícules en versió original i subtitulades és que el que no entens ho pots llegir, però si van de pressa, et perds de totes maneres.

La pel·lícula que he anat a veure aquesta setmana, la del darrer mig any, com diu la meva dona, valia la pena malgrat tots els inconvenients abans esmentats. Si no m’hagués agradat ja no us en parlaria, encara que molts de vosaltres, que us considero de bon gust (això a tots(es)), ja la deveu haver vista. Potser ho endevineu. Sí, es tracta de ‘Los archivos del Pentágono’. El tema de la pel·lícula m’atreia i el seu director, Steven Spielberg, sol ser una garantia, encara que per a mi no sempre. El tema reflexiona, o fa reflexionar, a l’entorn de la llibertat de publicació i... quelcom més, com el sacrifici d’un negoci editorial pel bé d’un interès públic.

La majoria, immensa majoria, dels que ens trobem a l’entorn d’aquestes “cartes” recordem el cas, o escàndol, esdevingut als EUA a l’era Johnson sobre els papers del Pentàgon i, també, del cas Watergate. Tanmateix, els que els recordem ja sabem com acaba la pel·lícula. Això no obstant, el de menys és el final. Quan una pel·lícula és bona el que val la pena és el seu entramat i les dosis de reflexió que aporta durant el seu decurs. En aquest cas, plantejar-te si l’espionatge i difusió de secrets d’estat és ètic o no. Potser depèn de si, amb aquesta difusió, pots causar bé o mal. Aquesta és la qüestió. Tenim presents casos més actuals com el WikiLeaks. Si el Sr. Assange va causar un mal o un bé difonent al seu torn secrets d’estat.

Jo només dono la meva opinió, com és natural. Crec que la decisió en aquests casos, com en d’altres de semblants o menors, més que en les lleis rau en la consciència individual o col·lectiva, segons els fets. Quan es tracta d’una decisió o elecció individual, la consciència és una, però la responsabilitat és més forta perquè no es pot compartir. A la pel·lícula de referència es donen els dos casos: el dilema sobre la decisió és discutit per diferents persones amb visions diferents, de vegades amb enfrontaments durs, a més de factors complementaris que compliquen el cas. Però la decisió final correspon a una persona, l’editora d’un diari, que es juga la seva supervivència com a empresa amb tots els empleats que hi ha al darrere, enfront d’una qüestió ètica que tampoc està clara del tot. Com us he dit, és una pel·lícula per reflexionar i, reflexionant, el temps no és perdut i se surt del cinema sense remordiments d’haver-hi anat.

Aquesta meva visió, que no s’hi perd el temps, me l’han confirmat dos articles que he llegit, en diaris diferents, ahir i avui. El primer article, ahir a ‘El Punt Avui’ i del professor de comunicació Josep Gifreu, titulat “Periodisme indecent”, l’aplica a una situació actual: “L’estrena del film ‘The Post’ (‘Los archivos del Pentágono’), corrobora un cop més l’abisme entre el periodisme hispànic i el model anglosaxó i nord-americà: mentre a Washington els grans diaris feien trontollar governs –i avui fan anar de corcoll el president Trump–, a Madrid la gran premsa de paper, digital i audiovisual s’ha convertit en un braç de la governació de l’Estat i en la defensora a ultrança d’una “innegociable” unitat de la “nació espanyola”.

Segueix el Professor Gifreu: “Ara bé, encara hi ha un altre principi de l’ètica periodística que els estàndards internacionals exigeixen: la humanitat”. El mateix professor cita “l’amic Xavier Antich en un dels seus articles lluminosos sobre la ‘indecència’ de l’Estat espanyol envers els líders independentistes (...). La institució que podem anomenar ‘la gran premsa de Madrid’ ha practicat sovint un periodisme polític inhumà amb relació a les persones, els col·lectius i les accions pacífiques del moviment independentista català. Més ben dit, ha practicat un periodisme indecent, humiliant. A voltes cruel”. El mateix diari, ‘El Punt Avui’, destaca una pregunta seva: “Quins són els límits ètics que el nou periodisme reclama d’un mitjà i d’uns professionals en situacions com aquesta?”.

El segon periòdic en què avui he vist citada la pel·lícula comentada és el de la meva comarca, el Vallès Oriental, ‘El9Nou’. Avui s’estrenava a la contraportada el periodista Eloi Vila amb la salutació “Bones tardes amics meus tots”. Entre la relació de temes que es proposa tractar en aquest espai hi destaca, de passada però il·lustrant la capçalera amb un fotograma de ‘Los archivos del Pentágono’, que “La pel·lícula ‘The Post’ ens reconcilia amb el periodisme però que destapa també la nostra hipocresia: com deia el Sergi Pàmies aquesta setmana a RAC1, aquest és el periodisme que tothom voldria però alhora ningú es gasta ‘un puto duro’ per comprar un diari tenint-los gratis a la xarxa. I així sobreviu la premsa, agonitzant”. Però aquestes ja són figues d’un altre paner que també em preocupen i que hauré de deixar per a un altre dia car, per avui, ja en teniu prou, oi?

Vostre,

Josep M. Boixareu Vilaplana

  • 0
  • 231