Divendres 22.06.2018
Contact

Carta abans de la matinada. 6-II-2017

Josep Pla el 2017 (detall). Foto: Fundació Josep Pla propietat de la col·lecció Josep Vergés (CC BY-SA 3.0)
Josep Pla el 2017 (detall). Foto: Fundació Josep Pla propietat de la col·lecció Josep Vergés (CC BY-SA 3.0)

Es sabut que Pla, que necessitava guanyar-se la vida, va fer de “negre” de molts personatges.

Amics, amigues,

Quan un vel gris t’entela les il·lusions, d’aquesta banda queden els llibres i la... tan de bo fos la ploma; ara és el teclat i una pantalla que va esdevenint familiar. Els llibres són la primera etapa d’una llum que no acaba d’encendre’s però que t’endreça els mots per seguir endavant.

No sé si ja us n’he parlat alguna vegada, no ho recordo. M’ha interessat el llibre pòstum de Josep Pla, ‘Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses’, que ha publicat Destino, editorial de la qual —i del  seu temps— parla també l’autor en aquest llibre. És molt interessant, però avui no toca. Potser també em deveu haver sentit (llegit) dir que Pla, com altres il·lustres escriptors i científics catalans, no ha tingut el Premi Nobel perquè no tenia un estat al darrere. Sí que el va tenir Cela que, tot i ser un bon escriptor, sabia jeure a l’ombra que li convenia. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment ambdós escriptors i, des del punt de vist humà, em quedo amb Pla. Com a escriptor, també, perquè amb Cela no vaig poder passar de ‘La colmena’. En tot cas, com a castellà, em quedaria amb Delibes; dels contemporanis, és clar.

Del nostre escriptor empordanès crec que en sabia poc, tot i haver-lo llegit extensament, fins que no he pogut gaudir d’altres vessants seus en aquest llibre de referència. La seva sornegueria amb fons, i sovint amb gràcia, es posa més en relleu en el llibre pòstum, encara que sigui mitjançant les “notes disperses”, la majoria inèdites. Si algú encara dubtava de si Pla era franquista només cal llegir alguna d’aquestes notes. “Durant aquests anys de persecució franquista, la literatura catalana ha fet un pas de gegant. Assenyalar tot el que s’ha publicat seria impossible...”. “Al cap de vint-i-tres anys de la guerra civil —i aquesta és una de les seves principals amenitats— encara és molt difícil d’aclarir si una persona determinada, situada durant la guerra en aquest península, fou un traïdor o un patriota...”.

En un terreny més literari, però crític, diu: “Sembla estrany que en aquest país no es vegi que encara està per fer la poesia de Verdaguer però laica, la de l’home i la dona corrent, no amb literatura, sinó amb sentiment”. M’agrada quan parla d’ell mateix amb coratge defensiu: “Hi ha una gran quantitat de gent que creu que jo sóc un cínic cru, pur i total. Totes les persones que em coneixen i m’han tractat una mica (molt poques) saben que jo sóc un candorós recalcitrant. Per altra part en aquest país, amb una ploma a la mà, és molt difícil d’arribar a ser un cínic mitigat —potser impossible. M’han tractat sobretot de cínic en aquests anys de lladronici nacional i delirant. Oficial, beneït, i si no acceptat, consentit per la classe per definició moral (1947)”.

No té aturador quan critica alguns personatges, molts, entre ells el que descriu així: “Un pur imbècil: Felip Bertran Güell. Així i tot, ha fet una carrera econòmica molt més brillant que no feu el seu pare, el senyor Bertran i Musitu. A aquest darrer senyor el vaig tractar copiosament. No tenia res a veure amb la imbecil·litat, encara que de vegades semblés (en societat) un gagà perfecte... Després de la guerra civil, Bertran Güell tingué la mania de presentar-se com un autor de llibres. N’hi vaig escriure dos o tres (biografies de polítics europeus, de generals espanyols, etc.) que em sigueren pagats irrisòriament. No valien pas gaire més”.  Es sabut que Pla, que necessitava guanyar-se la vida, va fer de “negre” de molts personatges. Però els que no li van pagar prou ja veiem com els deixa, almenys en papers que ara han sortit a la llum. També sembla que per a la revista ‘Destino’ va escriure cartes sobre llocs on no havia estat mai. Cal reconèixer-ho: un geni! Amb geni...

Parlant dels aduladors, explica: “Després de l’entrada del nacionals a Barcelona, aparegué un dia al hall de l’Hotel Ritz, l’ambaixador alemany (von Stohrer) de gran uniforme. Jo presenciava l’espectacle al costat del senyor J. F. De Lequerica. Li vaig dir parlant molt baix: aquest senyor fa cara d’imbècil. Lequerica em trepitjà el peu i em feu veure les estrelles mentre presentava a la cara un gran somriure d’admiració al diplomàtic”.

Com a admirador d’Einstein com a científic i filòsof, permeteu-me, per anar acabant, citar un paràgraf de Pla: “Per demostrar la barreja d’empirisme i de misticisme que caracteritzà, com en el cas de Kepler, l’esperit d’Einstein; o sigui, per senyalar que el principi que el guià tota la vida fou una profunda mística fe, en la simplicitat i en la racionalitat de la naturalesa, la professora Boas, que ha escrit un llibre fascinador titulat ‘The Scientific Renaissance’ (Harper), em recorda aquesta frase: “Déu és sofisticat, però no és maliciós”.

Aquell home, Josep Pla, sorneguer, aparentment esquerp, eixut, deixa anar un fil de sensibilitat, que tenia i no volia aparentar, quan escriu sobre “El cant dels ocells”. “Tocat per no importa qui, m’ha produït una gran impressió. Ni les coses de família, ni les dificultats de la vida, ni les històries —de vegades dramàtiques— de l’entregent m’han produït cap impressió profunda. El ‘Cant dels ocells’ m’ha fet plorar”.

Vostre,

Josep M. Boixareu Vilaplana

[Subscriu-te al canal de Telegram d'El Matí: t.me/elmatidigital]

  • 0
  • 679