Dimecres 20.06.2018
Contact

Sacrificis

El Sacrifici d'Isaac (Caravaggio, 1603 - Galeria Uffizi)
El Sacrifici d'Isaac (Caravaggio, 1603 - Galeria Uffizi)

L’altre dia recordava aquest episodi tot escoltant la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, enfilada al seu escó al Congrés preguntant allò de: “Tanto cuesta sacrificar a un catalán?”.

Hi ha un passatge de la Bíblia que sempre he trobat esgarrifós: el del sacrifici d’Isaac. Al llibre del Gènesi s’explica que Déu, per posar a prova Abraham, li va demanar que li oferís el seu fill Isaac en holocaust. Abraham va obeir el Senyor i va dur Isaac fins al cim de la muntanya que Déu li havia indicat —fent-lo carregar, a més, la llenya amb la qual pensava rostir-lo; suposo que va pensar que, posats a sacrificar-lo, ja no venia d’aquí—; un cop dalt, va aixecar un altar, hi posà damunt la pila de llenya i damunt la llenya, el seu fill. Però quan alçà el braç amb el ganivet a la mà per degollar-lo va aparèixer un àngel que li digué que no fes mal al noi, que ja havia quedat prou demostrat que reverenciava Déu. I Abraham va acabar immolant un pobre moltó que passava per allà. A l’Alcorà també s’explica la mateixa història, només que el fill que Abraham —Ibrahim en aquest cas— està a punt de sacrificar és Ismael en lloc d’Isaac.

Fos el fill que fos i sigui la religió que sigui, i amb totes les interpretacions metafòriques que vulgueu, potser hi havia maneres menys inhumanes de transmetre el mateix missatge sense haver de demanar a un pare que assassinés el seu propi fill. Sí, d’acord, la història té un final feliç —amb àngel inclòs, com en una pel·lícula de Capra—, Déu atura l’atrocitat a l’últim segon i la fe d’Abraham queda demostrada amb escreix. Però, de passada, també es fan palesos alguns petits detalls addicionals que convé tenir molt presents: que aquest Déu és un sàdic i que Abraham és un fanàtic.

L’altre dia recordava aquest episodi tot escoltant la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, enfilada al seu escó al Congrés preguntant allò de: “Tanto cuesta sacrificar a un catalán?”. A banda d’aquesta dèria pels sacrificis (sempre, esclar, que els sacrificats siguin els altres; només cal veure el reguitzell de víctimes que està deixant el cas Gürtel), es fa difícil trobar gaires paral·lelismes més entre les dues escenes —la del Gènesi i la del Congrés— perquè costa imaginar Soraya com a Déu, la veritat, i és directament impossible imaginar-hi el seu superior directe sense incórrer en blasfèmies imperdonables.

Però, un cop declarat desert el concurs per a la plaça de Déu per manca d’aspirants qualificats, és molt més interessant saber qui es postula aquí per assumir el paper d’Abraham. El principal requisit —més enllà de la barba, que sempre pot ser d’attrezzo— és acreditar un doctorat en fanatisme, acompanyat d’una ceguesa gairebé absoluta, que, de fet, ja acostuma a venir de sèrie amb el fanatisme. Perquè cal ser ben cec per accedir a executar un sacrifici tan bèstia sense adonar-se que, en el millor dels casos, la recompensa serà gaudir de la vida eterna en un presumpte paradís governat per un sàdic.

[Subscriu-te al canal de Telegram d'El Matí: t.me/elmatidigital]

  • 0
  • 683