Divendres 22.06.2018
Contact

La vaga feminista del 8-M

Dones
Dones

Hi ha sectors de treball que estan “feminitzats”, i són els sous d’aquest sectors els que pateixen una discriminació, amb independència del gènere del treballador

No crec gaire en les vagues com a mesura de pressió per transformar la realitat. En general tenen repercussions negatives sobre l’economia familiar, sobre els balanços de les empreses i sobre el teixit productiu d’una economia, tant me fa si la volen batejar com a local, regional o nacional. Generen una baralla de xifres i percentatges, en la qual els que simplement vivim la vaga en el nostre entorn immediat és difícil que ens puguem fer una idea de la dimensió global del moviment. Tanmateix, continuen essent una eina poderosa de mobilització de l’opinió pública, difícil de discutir si tenim en compte que les persones que decideixen fer vaga veuen disminuïts els seus ingressos, i ho fan de manera voluntària.

La vaga feminista del 8-M se sustenta en un seguit de dades aportades per institucions d’anàlisi dels diferents aspectes de la vida social, el personal de les quals sol estar constituït per científics socials. Això sol ja els hauria de donar prou credibilitat a l’hora de formar-se una idea de la discriminació que pateixen les dones en l’àmbit laboral. Però és que, a més, aquestes dades coincideixen completament amb la realitat que vivim en el nostre entorn, i això encara les fa més fàcils de creure. Són dades que ens afecten a tots com a societat, però també com a individus, encara que molts no se’n vulguin adonar (“No nos metamos en esos temas”, diria alguna eminència intel·lectual de les que ens governen).

Qualsevol economia familiar, si la família està constituïda per una parella de diferent sexe i els fills que hagin pogut o volgut tenir, es veu afectada per les dificultats afegides que la dona tindrà per assolir un nivell d’ingressos equivalent al que pugui assolir l’home per fer una feina igual de qualificada. Al cap i a la fi, el nivell d’ingressos familiars és igual a la suma d’ingressos dels dos membres de la parella. Aquestes dificultats, si fem cas de les estadístiques, provenen de diversos fets, el primer dels quals és que les dones pateixen un índex d’atur superior al de la població masculina. En segon lloc, cobren uns sous inferiors als dels homes amb la mateixa qualificació professional que elles. A més, pateixen més la precarietat laboral i estan més abocades a treballar en jornades no completes. En el món actual, defensar que les dones tenen menors capacitats que els homes és absurd. I en una societat amb els dèficits demogràfics que pateix la nostra, basar aquesta discriminació en els inconvenients laborals que comporta la seva capacitat reproductiva, com si el gènere masculí no hi tingués res a veure, és com tirar pedres al propi terrat. Simplement haurem d’admetre que seguim concebent el treball femení com un simple complement del masculí, que és en el qual se sustenta l’economia familiar. El treball femení ve a ser una mena de sobresou, i creiem que les dones han d’estar disposades a sacrificar la seva vida laboral en cas de necessitat.

No vull dir amb això que no sigui cert, almenys en part, que en l’actualitat els sous estiguin regulats per un seguit de convenis col·lectius que contenen barems salarials, i que tenen força de llei (o l’haurien de tenir), i que en general no estableixen discriminacions per motiu de gènere. Però la realitat de les estadístiques i la del nostre entorn immediat ens demostra que la discriminació existeix. Hi ha sectors de treball que estan “feminitzats”, i són els sous d’aquest sectors els que pateixen una discriminació, amb independència del gènere del treballador. Això és fàcilment constatable en categories laborals com la dels auxiliars administratius, que solen cobrar el salari mínim, o en sectors com el de l’ensenyament, com més va més ocupat per dones, que ofereixen un sou inferior a altres sectors que encara no estan tan feminitzats. En l’empresa on jo treballo, el CPNL, la majoria de llocs de direcció i de coordinació estan ocupats per dones, cosa que no passava fa una vintena d’anys. També la majoria de treballadors de l’empresa són de gènere femení, de manera que podríem parlar d’empresa feminitzada. Per a mi és clar que aquest és l’origen de les reticències de l’empresa, que depèn de l’administració, per equiparar el nostre sou al d’altres treballadors que es dediquen a l’ensenyament, com els professors d’institut, i que tenen una qualificació equivalent. I això que aquests treballadors, comparativament, ja cobren menys que els d’altres sectors menys feminitzats. Veurem què passa en un futur en sectors que s’estan feminitzant a marxes forçades, com el de l’advocacia.

Per acabar-ho d’adobar, tenim un sector que jo qualificaria d’economia submergida, en què les dones han tingut gairebé sempre el monopoli, i on encara avui dia la desproporció entre les hores treballades pels homes i les treballades per les dones és directament alarmant. L’explicació de tot plegat és que és un sector en què tradicionalment s’ha treballat de franc, encara que sigui un dels més importants en la nostra societat i un en què més difícil serà que mai no ens puguin substituir les màquines: estic parlant del sector de les cures (cura de la llar, cura dels membres de la unitat familiar, etc.).

De fet, un els motiu pels quals faré vaga aquest 8-M és que la meva dona m’ha comunicat que ella farà vaga del tot, és a dir, que aquest dia m’hauré d’ocupar jo en exclusiva de la cura del nostre fill i de qualsevol aspecte relacionat amb el manteniment de la llar: preocupar-me que tingui roba per posar-se, que sigui l’adequada per a les activitats que haurà de fer a l’escola, dur-lo a l’escola i anar-lo a recollir, fer esmorzars, dinars i sopars (cosa que pressuposa haver-me preocupat prèviament que a la nevera hi hagi tot el que calgui), jugar amb ell, banyar-lo,  preocupar-me que es renti les dents, explicar-li un o dos contes i estar-me amb ell fins que s’adormi. Això suposant que tot vagi bé i no es produeixi cap circumstància especial, com ara malalties, etc. Són totes elles tasques que no podria dur a terme amb els meus horaris laborals actuals. Les persones amb una veta més crítica podran defensar que jo no faig vaga perquè vull, sinó perquè no em queda altre remei. Si realment fos així, no per això perdria significat la meva vaga per a la causa que intenta defensar.

  • 0
  • 595