Diumenge 27.05.2018
Contact

"Esbossos alemanys"

Carta a Carles Riera (o de bones intencions l'infern n'està ple)

Carles Riera a un miting per a l'1-O a Sant Cugat (Foto: Volo Lliure CC BY 3.0)
Carles Riera a un miting per a l'1-O a Sant Cugat (Foto: Volo Lliure CC BY 3.0)

Sisplau, no facin altra vegada el joc als nostres contraris (ja sé que no ho volen pas).

Benvolgut Sr. Riera,

A risc que si vostè i els seus llegeixen aquest text pensin “ja hi tornem amb el pressing-CUP!”, no tinc altre remei que intentar explicar per quins motius crec que estan a punt de fer una errada garrafal. Anem a pams: de les seves bones intencions i del seu patriotisme no en dubto pas. Però ja sap allò de les bones intencions i de l'infern (encara que ni vostè ni jo creguem en la visió medieval que ens volen seguir venent). I el patriotisme no salva ningú de perdre's de vegades per camins que no duen enlloc.

Al meu molt modest (i segurament molt discutible) parer, el seu error fonamental en aquests moments és que volen seguir anant “amb el lliri a la mà”. Què és si no l'exigència de no votar cap “programa autonòmic”, demanar que el nou govern tiri pel dret amb un programa clar cap a la república, i qualificar el Consell de la República d'un acte més dels simbòlics que no ens serviran de res?

La seva posició seria l’única honrada si visquéssim en un estat democràtic, respectuós amb els principis de la democràcia occidental. Estem, però, en un Estat que d'aquests principis fàcticament se'n fot, un Estat que usa diàriament la mentida com una eina política normal i sense avergonyir-se'n, que usa la violència i la intimidació acusant-ne, però, les víctimes. Voler lluitar-hi anant amb el cor a la mà (o el lliri, com vulguin) pot ser molt honorable, molt “numantí”, però els resultats serien segurament un allargament ‘sine die’ del 155 i més gent a la presó. Hi ha opinions (que jo respecto) que creuen que el dia que Espanya hagi hagut d'empresonar dos o tres mil polítics catalans haurà fracassat. Potser sí. Però és aquest l'únic camí? Fa poc deia en un altre article que allà on la força d'un lleó fracassa, l'astúcia de la guineu pot obrir-se camí.

Per què entestar-se tant en papers i pactes públics que defineixin amb tots els ets i uts què hauran de fer el nou president i el nou govern? Per què no ha de ser possible un programa prou vagarós que digui, per exemple, que “el Govern de la Generalitat emprendrà totes les iniciatives que calgui per, en aquestes circumstàncies actuals d'excepció, salvaguardar els interessos immediats dels ciutadans de Catalunya, i per encarrilar la vida del país cap a un futur de progrés i de normalitat democràtica”. Ni els del 155 podrien tenir res a dir-hi, crec jo. Altra cosa és què es fa per omplir aquest enunciat. Alguns exemples:

–Que el nou president o presidenta aclareixin, com aquell que no diu res, que es considera només un lloctinent o representant de l'il·legalment destituït, fins que les circumstàncies facin possible la seva tornada en llibertat.

–Que el nou govern torni a presentar lleis socials o del caire que sigui desafiant les possibles prohibicions del TC espanyol.

–Que, sense fer soroll inútil, activi els serveis que els espanyols no volen per a tothom, tingui les idees que tingui i parli la llengua que parli.

No cal citar més exemples, que prou n'hi hauria, però ja es pot comprendre què vull dir. No sé, Sr. Riera, qui de vostès ha qualificat el govern republicà a Brussel·les com una cosa simbòlica que no duia enlloc. Això és directament miopia política. Carles Puigdemont, amb la seva Casa de la República per  aixoplugar el Consell de la República i les reunions de l'Assemblea de Representants, ha posat una base física i palpable per treballar per la nova República Catalana a fora. Aprofitar aquesta base o no dependrà de la intel·ligència i de l'astúcia de tots els polítics independentistes. Si comencem dient que només és una brometa inofensiva, ja haurem begut oli. Si sabem veure quina gran arma ens han muntat els nostres exiliats i en fem ús com allò que ha de ser i pot ser, com la instància política màxima de la república, vinculant per a tota la ciutadania, no hi haurà qui pugui fer-nos retornar a la morta i enterrada Espanya de les autonomies.

No parlem, doncs, de “programes autonòmics”, sinó de programes que ens donin tanta llibertat d'acció real com es pugui aconseguir, de programes que en cada moment es coordinin amb les instàncies exteriors a Waterloo o bé on sigui. I, sisplau, no facin altra vegada el joc als nostres contraris (ja sé que no ho volen pas, però el resultat del “lliri a la mà” pot ser aquest). Internament posin-se d'acord amb els altres partits sobre què cal fer. Però públicament, per tots els déus, facin l'orni! I facin-ho comprendre a les seves bases, per tal que a les seves assemblees no tornin a espatllar la troca. Només si la CUP es comporta ara com la guineu de la faula, pot fer mèrits per tornar  a tenir més vots que aquesta darrera vegada. Si no, encara en perdran molts més.

Cordialment,

Pere Grau i Rovira

  • 0
  • 514