Dimecres 20.06.2018
Contact

Desbarraments

Privat
Privat

Si puc desfogar-me dient animalades que no penso és precisament perquè no les penso, i perquè sé que qui les escolta ho sap (i que tampoc les pensa). 

No volia escoltar la conversa de Lluís Salvadó, l’al·lèrgia que em produeixen aquestes invasions en la privacitat aliena —tampoc no he escoltat mai la conversa d’Alícia Sánchez-Camacho a La Camarga— pot més que la curiositat. Però abans de ficar-me en el jardí en què estic a punt de ficar-me, he pensat que hauria de saber ben bé què va dir i com ho va dir. Així que m’he pres un antihistamínic i l’he escoltada.

Si Salvadó creu, encara que sigui remotament, que hi ha res de cert en el reguitzell de bestieses que va dir, que el fotin fora i després que ERC expliqui com pot ser que un tarat així hagi arribat on ha arribat. Se me’n refot que les clavegueres espanyoles se surtin amb la seva; encara ens hauran fet un favor. I l’article s’acaba aquí, no val la pena dedicar-hi ni una lletra més.

Però potser no ho creu. Potser només va desbarrar i va deixar anar aquelles barbaritats sabent que eren això, barbaritats, i, posats a desbarrar, quan més grosses millor. Potser no pensa ni de bon tros el que va dir, ni mai no faria res de semblant, ni toleraria que ningú ho fes. Potser. No ho sé, era una conversa privada i en les converses privades hi sol haver uns codis compartits entre els interlocutors que, en aquest cas, desconec. Les úniques converses privades que acostumo a escoltar són les meves (i no sempre), així que només puc parlar per mi.

I jo, en privat, he dit bestieses iguals o pitjors; no és cap argument, és només un fet. Si rebo un missatge de la meva dona explicant-me que, de sobte, la memòria de l’ordinador s’ha esborrada tota sola, puc dir-li tranquil·lament a la persona amb qui estic fent una cervesa que he d’anar a casa a cometre un assassinat. I sé que la violència de gènere és una plaga abominable que no fa ni puta gràcia.

Si puc desfogar-me dient animalades que no penso és precisament perquè no les penso, i perquè sé que qui les escolta ho sap (i que tampoc no les pensa). En privat puc dir coses que no diria mai en públic, i no per evitar que les escolti ningú, sinó precisament perquè sé exactament qui les escoltarà, el conec i em coneix, i sé que interpretarà correctament el que vull dir, no el que dic. En públic i sense aquesta complicitat, resultaria suïcida dir el mateix (tret que siguis en Jair Domínguez).

Per això no crec que no dir el mateix en públic que en privat sigui un senyal d’incoherència o d’hipocresia, almenys no necessàriament. Potser estic equivocat —i seria fotut, perquè odio la incoherència—, però per mi la incoherència és dir una cosa en públic i pensar-ne o fer-ne una altra en privat. Però això ja és una altra història. O no. 

  • 0
  • 523