Diumenge 22.07.2018
Contact

Panorama

Jaume el Just i Pau de Tars

Capilla palatina siciliana amb els apòstols Pere i Pau
Capilla palatina siciliana amb els apòstols Pere i Pau

Pau de Tars i Jaume el Menor són dues peces imprescindibles per entendre la força del missatge cristià al llarg dels segles i com ha donat forma a la cultura occidental.

En el capítol dedicat a sant Pau, dins la seva obra ‘Genis’, Harold Bloom, autor d’El cànon occidental’ i considerat un dels crítics literaris més influents del món, afirma que segons Flavi Josep, el principal seguidor de Jesús va ser Jaume. Jaume el Just, o el Menor (per distingir-lo de Jaume el Major), que va liderar la comunitat cristiana de Jerusalem i que probablement va ser lapidat per ordre del summe pontífex de Jerusalem, Annàs II, a l'entorn del 62 dC, uns anys abans que els romans destruïssin el Temple i esclafessin la revolta jueva el 70 dC. La seva mare, cosina de la mare de Jesús, acompanyava Maria i la Magdalena al peu de la creu durant la crucifixió.

Harold Bloom presenta Jaume el Just no només com un perill per als líders de l'ortodòxia jueva, sinó també com a protagonista d'una profunda rivalitat amb Pau, que ha perdurat al llarg de tota la història del cristianisme fins els nostres dies.

Bloom reflexiona sobre aquesta qüestió a partir d'aquesta pregunta: “¿Era la visió de Jesús (...) més propera a la de Pau, que mai el va conèixer, o a la de Jaume el Just, que va formar l'Església de Jerusalem amb els altres deixebles de Jesús?”.

I el mateix Bloom afegeix: “Per als seus primers oponents judeocristians, seguidors de Jaume el Just, Pau era l'enemic (...) ¿Quina altra cosa podia semblar Saül de Tars/Pau l'Apòstol des de la perspectiva de la secta hierosomilitana de Jesús? Com a fariseu, havia liderat la violència en el Temple contra el mateix Jaume, i després de convertir-se a Crist (que no al Jesús històric), va seguir enfrontant-se amb la família de Jesús i amb els seus seguidors més propers.

Sens dubte, Pau és una figura imprescindible per entendre el cristianisme en termes històrics i doctrinals. Seva és l'afirmació: “I si Crist no ha ressuscitat, vana és, per tant la nostra predicació, vana també la nostra fe”.

Potser no és exagerat considerar que Pau, l'apòstol de la gràcia, com el "constructor" de la figura del Crist (molt més que la de Jesús), arrelada en la cultura hel·lenística i convertint-la en la peça clau d'una "nova" religió de caràcter  romà i universal. I, almenys en aquest sentit, potser val la pena recordar que les cartes de Pau són, probablement, els textos cristians més antics que han arribat fins a nosaltres. Anteriors fins i tot als primers ‘Evangelis’ de Marc i de Mateu.

Pau no va conèixer Jesús: no el va sentir predicar i no va veure els seus miracles. I durant un temps, va perseguir els seguidors de Jesús.

Potser per això, en el seu comentari sobre la intensa carta de Pau als gàlates, Luter posa les següents paraules en boca dels cristians de Jerusalem (que havien estat companys i amics de Jesús): "I és que, ¿qui és Pau? [Perquè] Desprès de tot, ¿no va ser ell un dels últims de convertir-se a Crist? De fet, som nosaltres els que som deixebles dels apòstols i els que el van conèixer íntimament. [Som nosaltres els que] hem vist a Crist fer miracles i l'hem sentit predicar. En canvi, Pau és un nou vingut i és inferior a nosaltres".

Sembla evident, doncs, que Luter sent molta mes simpatia per Pau que per Jaume. Simpatia per un Pau que, segons Bloom,  abans (i després) de la seva conversió, hauria perseguit (i continuarà enfrontat) amb Jaume i amb els cristians hierosolimitans.

Una simpatia de Luter per Pau, descrita amb extrema duresa per Nietzsche, en el seu text "El primer cristià": "Luter va experimentar, probablement, un sentiment semblant [al de Pau], quan, en el seu convent, va voler encarnar-se en l'home de l'ideal eclesiàstic, i [en canvi] va acabar per odiar l'ideal eclesiàstic, i el Papa, i els seus sants, i a tot el clergat, amb un odi, tant més mortal com més inconfessable li resultava; el mateix li va succeir a sant Pau".

Una antipatia cap a Pau que Nietzsche rebla a ‘L'anticrist’: "Pau encarna l'antítesi del "bon missatger", el geni en l'odi, en la visió de l'odi, en la implacable lògica de l'ordi. Quantes coses ha sacrificat a l'odi aquest evangelista [sic]! Per sobre de tot, [ha sacrificat] el redemptor, elevant-lo a la creu [que Pau ha fet]". En paraules de George Bernard Shaw: Res del que [Pau] fa és el que Jesús hauria fet, i res del que [Pau] diu és el que Jesús hauria dit".

Més enllà de l'equanimitat que vulguem atribuir a la descripció de Nietsche sobre Luter i sobre Pau, sembla indiscutible que la "rivalitat" original entre Pau i Jaume revisqui amb força en l'ànima de Luter i en els seus escrits. No només per la seva reivindicació entusiasta de Pau com a apòstol de la gràcia, sinó també per la seva inqüestionable animadversió (en principi teològica i, després del pacte amb els prínceps alemanys, també ideològica) contra Jaume, anomenat no per casualitat "el Just". Perquè Bloom identifica com a autor de l'Epístola general de Jaume del ‘Nou Testament’ precisament a Jaume el Just. Doncs, després de citar dos dels versicles més coneguts d'aquesta epístola ("El jornal que escatimàveu als qui us segaven els camps clama al cel, i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor de l'Univers"), Bloom polemitza contraposant novament Pau a Jaume, afirmant que "no parlem de "Pau el Just" per la mateixa raó per la que no relacionem els seu deixebles, Agustí i Luter, amb la justícia social".

Al marge de qui sigui exactament el seu autor, no és casual que Luter volgués esporgar del ‘Nou Testament’ l'"Epístola" de Jaume, tan estretament lligada al Jesús dels pobres, al Jesús de les Benaurances. I també tan vinculat als versos "contra la injustícia i l'explotació" del profeta Amós: "Escolteu això, els que espolien els pobres fins a exterminar els desvalguts del país! Vosaltres direu: (...) Vendrem amb mesures més petites i pesarem les peces de plata amb pesos més grossos, farem trampa amb les balances. Vendrem el rebuig i tot!/ Amb aquests diners/comprarem esclaus/ o bé adquirirem un pobre/ per un parell de sandàlies/ Jo, el senyor, orgull de Jacob,/ juro que no oblidaré mai això que feu!"

És en aquest sentit, que el profeta Amós és preàmbul de la predicació de Jesús en defensa dels pobres. Jaume n'és un continuador extens i contundent, en la seva epístola.

En els Preliminars (1) afirma: "El ric passarà com la flor dels prats. Quan surt el sol, amb la seva cremor, l'herba s'asseca, cau la seva flor, perd tota la bellesa; així es marciran el ric i els seus negocis". I fa una crida a implicar-se en la realització de la justícia a través de les obres: "Poseu en pràctica la Paraula i no us limiteu a escoltar-la (...) La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats".

En "Les conseqüències d'una fe sincera (2)", Jaume és encara més explícit i pregunta: "¿No és Déu que ha escollit els pobres d'aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès a qui l'estimen? (...) ¿No són els rics els que us oprimeixen i us porten als tribunals?" La incomoditat teològica de Luter amb aquesta epístola no pot sorprendre a ningú, quan Jaume pregunta: "Germans meus, ¿de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? (...), si no es demostra amb les obres, la fe sola és morta". Vist des de la perspectiva dels reformistes del segle XVI, Jaume devia semblar el més catòlic de tots els apòstols, quan, en la seva epístola, simula aquesta rèplica a un adversari: "Tu tens fe i jo tinc obres, mostra'm sense les obres que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe. (...) Home insensat, ¿vols comprendre d'una vegada que la fe sense les obres és estèril?". I reitera "Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta".

Anteriorment, hem dit que la desconfiança de Luter cap a l'epístola de Jaume és teològica i també ideològica. Especialment, des de la perspectiva del prínceps aliats de Luter. Una perspectiva que també compartien els governants catòlics, atès que Jaume ha estat anomenat en la tradició cristiana com "el Just".

Així, per exemple, en les "Exhortacions (3.1–5, 11)", afirma: "I vosaltres els reis, ploreu i gemegueu per les desgràcies que us cauran al damunt! Les vostres riqueses són podrides, s'han arnat els vostres vestits. El vostre or i la vostra plata s'han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres, i us menjarà la carn com un foc. És això el que heu acumulat per a la fi dels temps!. El jornal que escatimàveu als qui us segaven els camps clama al cel, i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor de l'univers. Hem viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, us heu anat engreixant per el dia de la matança".

A l'epístola de Jaume també hi retrona l'eco, llunyà en els segles, de les paraules d'Isaïes (58, 6): "El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els que han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena". Uns versicles que, per exemple, recull Leonardo Boff, en el seu llibret ‘Viacrucis de la justícia’, per interpretar l'escena descrita per l'Evangeli de Lluc (23, 26), en què Simó de Cirene ajuda a Jesús a portar la creu camí del Gòlgota.

De fet, no sembla gens estrany que, en llegir els versicles veterotestamentaris d'Isaïes i d'Amós, i l'epístola neotestamentària de Jaume, i en sentir ressonar les paraules de Jesús en els evangelis, molts afamats de justícia de totes les èpoques i d'arreu del mon s'hagin sentit plenament justificats.

Per tot plegat, l'epístola de Jaume (i els múltiples ecos que hi ressonen) ha estat citada com a font d'autoritat en les revoltes populars de la baixa edat mitjana tardana, i de l'edat moderna, arreu de la Cristiandat: a França, a Anglaterra, a Flandes, a Alemanya (en aquest cas en la gran revolta pagesa que tant incomodà en tots els sentits a Luter)... i també en les gegantines mobilitzacions remences a Catalunya.

Preguntes que, amb formulacions diverses, també han trobat en l'epístola de Jaume la inspiració necessària per lluitar contra tantes formes de l'anomenada "violència estructural" a l'Amèrica Llatina, per posar-ne només un exemple.

Tal com dèiem, segons Harold Bloom, l'autor d'aquesta epístola de Jaume és l'apòstol Jaume el Menor o el Just. I, almenys des d'aquesta perspectiva, Pau, l'apòstol de la gràcia i l'apòstol de la gent, i Jaume el Menor, l'apòstol de la justícia, són dues peces imprescindibles per entendre la força del missatge cristià al llarg dels segles i com ha donat forma a la cultura occidental.

  • 0
  • 2564