Diumenge 27.05.2018
Contact

Possibilitats cambonianes

1945: l'enterrament d'un prohom del règim a la Catalunya ocupada
1945: l'enterrament d'un prohom del règim a la Catalunya ocupada

“A Burgos no hi hem d'anar nosaltres, però hi hem d'enviar amics nostres”. Carta de Cambó a Ventosa el 7 de setembre de 1936. Cit. a Borja de Riquer, 2012,42

El que sorprèn si un s'enfonsa en la figura de Francesc Cambó a través dels seus escrits i alguns bons estudis és que sempre parla i comenta moltes més possibilitats que el que acaba fent. Hom pot dir que això passa gairebé sempre a tothom i és ben cert. Cambó, però, viu la pluralitat de possibilitats d'una manera molt especial. Pensant-hi temps he arribat a la conclusió que hi ha una doble explicació: reserva i fantasia. Per una part ell no s'hi posa mai del tot: reserva. Per l'altra banda, fa anar la fantasia imaginant possibilitats que no hi són. El concepte de possibilitats cambonianes que vull fer circular és aquesta barreja de reserva i fantasia. Reserva un no s'hi posa del tot perquè el moment actual de la realitat mai s'ho mereix. L'ara mateix no sembla pas prou determinant en espera d'unes circumstàncies decisives que mai no acaben d'arribar. I per altra banda, Cambó ho sap sempre tot perquè ell hi era en totes les ocasions i disposava de xarxes amb una gran quantitat d'informació. Sempre present arreu i mai dedicat del tot a cap cosa. El joc entre la narrativitat de la omnipresència i l'empetitiment de la responsabilitat activa és característic del fenomen de les possibilitats cambonianes. Un plural diversificador de situacions, fets, teories i persones. Com expressa el text que fa de lema, disposava d'amics ‘nostres’ per enviar a Burgos o allà on calgués en cada cas.

Si és bona cosa el que el concepte ens dona per aclarir-nos amb Cambó i els cambonians, també ho és l'extensió fins a la realitat d'ara. La vida catalana és sempre una vida molt plena de gent de gran qualitat que no decideix mai gairebé res. Cal estudiar el mecanisme dels amics, xarxes, fantasies, eficàcies, popularitats i narracions. Si hom repassa la llista de catalans ennoblits pels Borbó, hom troba uns noms sobre els quals cal fer un esforç per respondre a dues preguntes: aquesta gent ennoblida, quina representació té en el guiatge real de la vida catalana? Si la resposta és dubitativa, o gairebé negativa, una llista alternativa dels actors de la vida catalana quina fora? Em temo que ara ens sigui difícil, començant per Cambó, establir bé la seva eficàcia històrica. En el cas d'Alfons Sala i Argemí, ‘conde de Egara’, s'ha argumentat  en favor d'una rehabilitació possible el fet que el seu enterrament fou el més concorregut en la història de Terrassa. L'enterrament d'Alfons Sala fou l'any 1945, el de Bonaventura Durruti a Barcelona el 23 de novembre de 1936. A segons quins enterraments en alguns tensos moments de la nostra història molta gent hi anava per por. Valorar i revalorar vigències de fets i personatges és una tasca difícil. Esbrinar i acotar zones d'indefinició de figures històriques ens cal per recuperar el gruix de vida real més enllà d'un joc entre -ismes que sovint és molt prim. Treure estàtues és més fàcil que esborrar fets.

[Borja de Riquer: ‘Joan Ventosa, l’home de la Lliga Catalana a Burgos’. Les relacions dels catalanistes conservadors amb els militars rebels durant la Guerra Civil. ‘Segle XX: revista catalana d'història’, 5, 2012, 37-61.]

 

  • 0
  • 397