Dissabte 21.07.2018
Contact

Petita venjança a la gran institució

"Aquell mateix any vaig rebre males qualificacions en quasi totes les assignatures."

Diuen que el Col·legi de vegades comet errades, però jo no ho crec. Sembla més aviat que la institució, com si d’un porc es tractés, tot ho aprofita.

I ara em trobo aquí, en l’apogeu de la meva venjança; en un paroxisme d’índole quasi espiritual que culminarà en un gran acte de revenja. Davant meu s’asseuen aquells que un dia em van acompanyar a l’aula, nens com jo en aquell moment; ara metges, polítics i advocats que controlen el país. En l’elegància que sostenen s’hi destil·la el poder de què disposen. En la mirada que esgrimeixen hi figura l’ambició encara no assedegada. Se’m fa impossible de reconèixer-hi els nanos que un dia van ser els meus companys d’escola.

El Col·legi de Sant Michaelis no és una escola qualsevol, és una institució on només l’elit econòmica i empresarial del país pot optar a entrar-hi. No es tracta de poder pagar o no el que et demanen cada mes, sinó de si el Col·legi et considera un candidat. A casa meva no teníem el perfil, ni social ni econòmic. No es pot dir que fóssim pobres, però no disposàvem de títols, ni de propietats, ni d’empreses; érem més aviat de classe baixa; tan educats i servicials com podíem, això sí.

Encara a hores d’ara no entenc ben bé perquè ens hi van acceptar. Diuen que el Col·legi de vegades comet errades, però jo no ho crec. Sembla més aviat que la institució, com si d’un porc es tractés, tot ho aprofita. Els alumnes opulents són els que engreixaran les arques. Els poderosos mouran els fils del país al seu ritme. Aquells que siguin llests, seran usats de caps pensants, a fi d’encertar la millor estratègia als seus fins. Però fins i tot aquells que de res disposin, si són agraïts i fidels, hi tindran un lloc servint els altres. Flairaran part de la grandesa, des de l’habitació del servei estant, això sí. Potser és per aquí per on vam entrar nosaltres...

Durant els primers cursos vaig ser un estudiant model; els deia que sí a tot, combregava a fons amb els ideals del Sant Michaelis. Fa la sensació, a anys vista, com si el Col·legi mateix fos qui m’hagués anat ensalvatgint. Quan em va arribar l’adolescència vaig començar a escapar-me furtivament del recinte en hores d’esbarjo, a practicar lectures no recomanades, a fumar esquivament, a qüestionar-ho tot i, sobretot, a deixar d’interessar-me el que passava dins l’aula. Aquell mateix any vaig rebre males qualificacions en quasi totes les assignatures. Quan va acabar l’any escolar, els meus pares van rebre una missiva on se’ls recomanava canviar-me d’escola. I així és com va acabar el meu periple al Sant Michaelis, bastió dels futurs dirigents del país. Me’n feren fora per la porta del darrere; sense guirigalls ni escàndols.

Els meus pares se sentiren decebuts i durant els anys que van venir vaig tocar fons. Vaig abandonar els estudis i em vaig posar a arreglar cotxes al petit taller del meu oncle. Per recuperar l’autoestima, vaig haver de reconstruir-me peça a peça, no em sentia útil per a res. Van passar els anys fins que un dia un amic em va comentar que es feien proves d’accés a la universitat per a majors de vint-i-cinc anys. Vaig deixar de sortir, de beure i quasi de fornicar, vaig dedicar tot el meu ésser a aquell examen. Estava rovellat per anys de no fer servir l’intel·lecte, però me’n vaig acabar sortint. Recordo aquell primer dia, entrant joiós i amb un somriure a l’aula de física. Durant cinc anys meravellosos vaig empassar-me tot coneixement que em van posar al davant. Quan vaig acabar la llicenciatura de física, vaig fer un màster en astrofísica i un doctorat en física quàntica. No va ser fins al cap de vint anys que no em van donar el Nobel de Física. I és per això que ara, sense cap mena de sentit del ridícul, el Sant Michaelis m’ha convidat a fer un parlament davant dels homes importants de la Nació.

Espero que es faci el silenci i, amb un to ferm però dolç, procedeixo així:

«Ara fa cinquanta-un anys, vaig entrar per les portes del Sant Michaelis. Jo era un nen, carregat d’il·lusions i d’infantesa. Una peça en cru, mal·leable fins l’extrem. Va ser gràcies al Sant Michaelis que em vaig convertir en l’home que ara soc. Va ser precisament quan me’n vau fer fora que vau crear l’anhel de ser més fort i d’anar més enllà. Cal foscor perquè hi hagi llum. Cal caure per poder-se aixecar. Davant del repte d’un nano que s’avorria a classe, vau optar per desentendre-us-en.

»Durant anys he estat pensant en aquest moment, però ara m’adono que no es pot combatre l’odi amb ràbia, ni la desídia amb desgana. És per això que dono la dotació econòmica del premi Nobel al Sant Michaelis, de manera que cada any puguin accedir-hi estudiants sense recursos. A més, accepto públicament la seva proposta de fer-me membre del patronat del Col·legi. A partir d’ara lluitaré perquè canviïn les coses a la institució, de forma que aquesta serà una venjança útil i constructiva.»

En acabat vaig fer un glop d’aigua, vaig deixar les ulleres sobre el faristol, em vaig posar la mà dins l’americana i en vaig treure un revòlver. Llavors, vaig apuntar i vaig disparar cinc cops al pit del professor de literatura medieval. De cop, tothom es va aixecar i va començar a aplaudir i xisclar de goig mentre el professor moria entre esgarips i convulsions. Pètals de rosa i tulipes queien del sostre, i a fora el sol brillava intens. Les bodes de Figaro sonaven fort i els nens i les àvies ploraven llàgrimes d’alegria. El pecat dels homes havia estat redimit. La humanitat tornava a l’Edèn.

[Extracte de la redacció que vaig entregar com a càstig al professor de literatura medieval quan em va enxampar fumant al pati del Col·legi Sant Michaelis.]

  • 0
  • 1142