Dimecres 20.06.2018
Contact

"Esbossos alemanys"

Diàleg? Molt bé... Però, sobre què?

Oasi en una travessa del desert
Oasi en una travessa del desert

El govern i els partits espanyols són ara presoners de la seva permanent propaganda anticatalana.

[Llegiu-lo en alemany]

El nou president executiu del govern català, Quim Torra, ha declarat estar disposat a trobar-se quan sigui i on sigui amb el president Rajoy per trobar una solució al conflicte. El mateix diu des de fa temps qui segueix sent president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont. I el mateix ha dit fa poc Rajoy (encara que no pas sense condicions). 40 diputats del parlament europeu que agrupats en una Plataforma UE-Catalunya segueixen la crisi catalana també han demanat fa pocs dies un diàleg entre Barcelona i Madrid (i a més, el final de la intervenció administrativa espanyola, la llibertat dels presos i el lliure retorn dels exiliats).

Sembla, doncs, que tothom desitja un diàleg, però que aquest no arriba mai. Què és el que no funciona? Té un diàleg així cap possibilitat de tirar endavant o no és altra cosa que un desig il·lusori? Però quines són les perspectives si no s'arriba a un diàleg? Els catalans no s'apartaran del seu camí cap a la independència, cosa per la qual probablement Espanya agreujarà les mesures repressives,  posarà més ciutadans sota acusacions arbitràries i instal·larà a la regió una mena d'administració colonial intensificada. A tot això els catalans hi respondran gairebé segur amb desobediència civil massiva i pacífica, que produirà possiblement danys econòmics per al conjunt de l'Estat i per a moltes empreses europees. El diàleg sembla doncs, la millor perspectiva que hi ha. Però, diàleg sobre què? I aquí és on hi ha el corc.

Per comprendre com es veu el problema de banda dels catalans és imprescindible de tenir en compte el passat. Els governs autonòmics catalans, des del final de la dictadura, han col·laborat lleialment amb els governs centrals en la construcció de l'Estat. Això, però, ha anat sempre acompanyat de l'aspiració de trobar un encaix equitatiu de Catalunya en l'Estat espanyol, que respectés el concepte que tenen els catalans de si mateixos com a poble diferenciat. Això semblava més o menys aconseguit amb l'Estatut d'autonomia del 2006, que va ser, però, com és sabut tan retallat a petició del Partido Popular que les esperances catalanes d'arribar a solucions justes van ser definitivament enterrades. Des de llavors i malgrat tot, els governs catalans es van esforçar a trobar almenys solucions parcials per problemes concrets i en els darrers anys van presentar les seves propostes divuit vegades a Madrid, que van ser rebutjades barroerament i sense excepció. D'aquesta cadena d'esdeveniments ha crescut l'independentisme tan ràpidament i tan massivament que ha portat als esdeveniments de l'octubre del 2017 (referèndum i declaració d'independència). Qui ara encara retreu als catalans manca de disposició al diàleg oblida que sovint les seves ofertes de negociacions han estat refusades per Madrid. I si ara, per part espanyola, s'ha engegat una campanya de difamació i de criminalització del nou president Quim Torra no és cosa que augmenti les possibilitats d'èxit d’un diàleg.

Sobre què podrien negociar encara els catalans? Possibles ofertes de Madrid de millorar amb alguns rosegons l'actual autonomia –que ja està prou amputada– no tindrien cap possibilitat de ser acceptades per la població en el referèndum obligatori que caldria fer. Una renúncia a la independència a favor d'una autonomia com la que preveia l'estatut del 2006, a Madrid no tindria cap possibilitat (ni que fos per “no perdre la cara”, com diuen els orientals). A més (com ja he esmentat sovint en altres escrits a El Matí) la confiança de la població catalana en la paraula dels polítics espanyols (que avui et donen amb la mà dreta el que demà tornen a treure't amb l'esquerra) ha estat destruïda sense remei. Repetim-ho: sobre què podrien negociar encara els polítics catalans amb Madrid? Per ser sincers, només hi ha un tema, des de fa temps: la celebració d'un referèndum vinculant sobre la independència, amb garanties internacionals i els resultats del qual fossin respectats per tothom (Catalunya, Espanya i Europa). Qualsevol altra cosa no té cap possibilitat d'èxit i això ho hauria de tenir molt en compte tota la gent benintencionada.

I els espanyols, sobre què podrien negociar? Com hom pot suposar, només sobre una renúncia total dels catalans a una independència estatal, i eventualment sobre canvis mínims en les regles autonòmiques que, segons les entenen a Madrid, en contradicció fins i tot amb el text de la Constitució, són una concessió graciosa del centre a les regions, i que poden ser retirades en qualsevol moment.

El govern i els partits espanyols són ara presoners de la seva permanent propaganda anticatalana que han escampat anys i anys per motius de tàctica partidista i electoral (i també per desviar l'atenció de les seves enormes fallades). I també  han estat incapaços de comprendre la mesura de la indignació de la població catalana sobre la seva arrogància imperiosa.

Qui a Madrid fes “massa concessions” als catalans desapareixeria del mapa molt de pressa. I el mateix passaria a Catalunya amb els que s'acontentessin amb una almoina de Madrid. Això fa del desitjat diàleg un miratge irreal.

I enmig de tot aquest garbuix s'oblida sovint un factor molt important que els polítics espanyols ni tant sols han comprés i els catalans no han remarcat prou. És l'abast real de l'article 10.2 de la Constitució espanyola, com han exposat ara clarament el Prof. Dr. Alfred de Zayas (ponent de l'ONU) i el Prof. Dr. Axel Schönberger, de la universitat de Bremen, en diversos articles i entrevistes.

Recordem un cas semblant anterior. La Unió Soviètica va firmar i ratificar el 1.08.1975 l'acta final de la CSCE a Hèlsinki. Els manaires soviètics sembla que llavors no van comprendre quina càrrega explosiva havien posat al seu pati interior  amb la “protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals”, com es deia al document. Qui ho va comprendre molt bé van ser els polonesos, els txecs, els alemanys orientals i els bàltics. Al final del segle la Unió Soviètica ja era història passada.

Semblantment al cas soviètic, Espanya va ratificar en els anys setanta els Pactes Internacionals de Drets Humans de les Nacions Unides, segons sembla amb l'errada opinió que el dret d'autodeterminació nomes la demanaven els pobles colonitzats. Així és com aquests pactes van esdevenir també Dret espanyol, prioritari per davant de qualsevol altra disposició nacional. I amb això, ho vulguin acceptar o no els manaires espanyols, el poble català, que és internacionalment reconegut com a poble amb caràcter propi (per la seva llengua, cultura i història anterior), té un dret ineludible a l'autodeterminació pacífica, com han demostrat brillantment els professors citats abans.

Tornem-hi: Diàleg, sobre què? Només es pot negociar de quina manera, pacífica i democràtica, pot ser exercit el dret d'autodeterminació del poble català, de manera que les possibles conseqüències negatives per a Catalunya i per a Espanya siguin mínimes. Això és completament possible, però segurament només si des de fora es fa prou pressió. Confiem que aquesta pressió no necessiti situacions pitjors per fer-se efectiva.

Per cert: els contraris a la independència repeteixen sempre, com una mena de mantra, que la independència no té cap majoria a Catalunya. Per què es neguen, doncs, a fer una consulta popular, si, en cas que ens creguem el que diuen, la guanyarien? Potser perquè en realitat temen una derrota segura?

  • 0
  • 348