Dimecres 20.06.2018
Contact

Si almenys fóssim incauts

Clint Eastwood a Gran Torino
Clint Eastwood a Gran Torino

Si tots aquests sacrificis ens haguessin permès anotar almenys una trista carrera, encara podríem il·lusionar-nos pensant que darrere d’aquest desori hi ha alguna mena d’estratègia

Al final de 'Gran Torino', Walt Kowalski, el personatge que interpreta Clint Eastwood, es fa cosir a trets per una banda de delinqüents que li feien la vida impossible al Thao, el seu jove veí; d’aquesta manera aconsegueix que els tanquin a la presó i que el Thao pugui viure tranquil. A canvi de perdre la seva, de vida, esclar. Cert que Kowalski sabia que patia una malaltia terminal, però —per més que ningú dubti avui en dia d’en Clint Eastwood— no crec que, d’haver pogut triar, hagués escollit morir metrallat al mig del carrer.

Però ho fa, se sacrifica en favor d’algú que estima. Igual que fa el Jack a 'Titanic', deixant que les aigües glaçades de l’atlàntic li congelin la vida per salvar la de la Rose. O l’Obi-Wan a 'Star Wars', acalant l’espasa làser i permetent que Darth Vader el desintegri per engegar i encarrilar la prometedora carrera Jedi de Skywalker.

Són, tots tres, exemples de sacrificis. I per descomptat no n’hi ha només al cine, se’n poden trobar arreu. En els escacs, per exemple, és habitual deixar-se prendre una peça a canvi d’obtenir-ne una de més valuosa de l’adversari. I el beisbol té dues jugades diferents —incloses expressament al reglament— que s’anomenen així: sacrifici (cop de sacrifici i vol de sacrifici); en totes dues el batedor pica la bola de manera que, tot i que ell quedarà eliminat, un company seu aconsegueixi anotar una carrera.

No cal ser gaire espavilat per entendre com funciona això dels sacrificis: algú accepta perdre a canvi que algú altre guanyi. Així d’entrada no sembla pas una mecànica complicada, només cal que es compleixin dues condicions, fins i tot un màster per la URJC podria entendre-la. Doncs aquí a Catalunya, el sector polític republicà-independentista no sé si ho acaba de tenir gaire clar. La primera condició, la de perdre, sí; en això són uns experts. Però pel que fa a la segona, en tinc dubtes seriosos.

Des del referèndum del 1 d’octubre només fem que rebre hòsties. Va començar la Guàrdia Civil el mateix dia del referèndum, i, com que els va sortir de franc, a poc a poc s’hi va anar abonant tothom: ministres, fiscals, jutges, diputats, senadors, periodistes, tertulians indocumentats (valgui la redundància)… I què hem fet aquí, a banda d’anar entomant els cops? Sacrificis. Per començar, malbaratar l’èxit que va suposar l’1 d’octubre amb una esperpèntica declaració d’independència digna del gat d’Schröndinger, que va propiciar unes eleccions convocades per Madrid. Malgrat tot, les eleccions es van guanyar. A empentes i rodolons, però es van guanyar. I què n’hem tret d’aquesta victòria electoral? D’entrada, renunciar a restituir el president deposat (a l’exili) i, de retruc, dos presidenciables més (a la presó). I, per acabar-ho de rematar, renunciar també a retornar al seu càrrec els consellers destituïts pel govern espanyol (repartits entre exilis i presons diverses). Ens hem estat tres mesos per, al capdavall, acabar renunciant a tot.

Si n’haguéssim tret alguna cosa a canvi, si tots aquests sacrificis ens haguessin permès anotar almenys una trista carrera, encara podríem il·lusionar-nos pensant que darrere d’aquest desori hi ha alguna mena d’estratègia (i fins i tot, en una sobredosi d’optimisme, esperar que hagi estat dissenyada per una intel·ligència tan superior que la fa incomprensible al nostre modest abast). Però és que no n’hem tret res, hem cedit en tot a canvi de res que no tinguéssim abans.

En la tercera llei fonamental de la seva cèlebre Teoria de l’Estupidesa, l’historiador econòmic italià Carlo M. Cipolla va dividir els éssers humans en quatre categories: incauts, intel·ligents, malvats i estúpids. Els intel·ligents són aquells que duen a terme accions que els beneficien i que alhora també beneficien els altres. Els malvats, en canvi, fan actes que els beneficien, però a costa de perjudicar els altres. A la vista dels trets als peu que s’han clavat últimament els governants catalans, és evident que no formen part de cap d’aquests dos grups. 

Ens queden doncs només dues opcions: els incauts, que són aquells capaços de realitzar accions que els perjudiquin a canvi d’obtenir un benefici per als altres, com Walt Kowalsky o Obi-Wan (algú més idealista que Cipolla els hauria anomenat altruistes), i els estúpids: els que fan accions que perjudiquen els altres sense treure’n cap benefici i, fins i tot, resultant-ne perjudicats. L’evidència és desoladora. 

  • 0
  • 335