Diumenge 22.07.2018
Contact

Benvolgut diari, m'han violat

Opressió
Opressió

Crec que les dones haurien de lluitar per la justícia social, per la "igualtat" des de la seva diferència.

[En castellano]

Fa poc recuperava una de les vinyetes de l'artista barcelonina Flavita Banana evocant el passatge del conte tradicional de “La bella dorment” en què la fada malvada la maleïa. En aquest cas, la fada abandona l'escena i la seva bafarada diu: “Com l’he de maleir si ja ha nascut nena”. Amb aquesta senzillesa es resumeix tot el gruix de contingències d'ésser dona en aquesta societat. Amb uns jutges que treuen ferro al cas de la violació —perquè és una violació— de La Manada i amb sentències de pa sucat amb oli que no fan sinó concedir impunitats a salvatges eixelebrats perquè campin lliurement entre les cames de noies; revifant la por i la vergonya —sí, vergonya— que suposa haver estat agredida sexualment. Aquesta circumstància l'ha originat aquesta societat patriarcal enquistada en la sembra cultural de l'odi envers l'entitat femenina. La por que suscita en la víctima haver de confessar que un o diversos individus han pres possessió del seu cos sense consentiment explícit és la victòria del poder masculí davant del femení. És la imposició i la constatació de la supeditació d'un gènere a un altre. El relat que des de la societat, com a institució, es vol traslladar pel que fa a igualtat o, si més no, d'una tasca per a la construcció d'aquesta igualtat, no només és fal·laç de manera conscient, sinó que és hipòcrita i cínic. Per això cal que hi hagi moviments que visualitzin aquest maltractament a l'entitat femenina i cal que siguin les dones les que denunciïn aquests fets, amb noms i cognoms, assenyalant —el "mee too" i el "yo sí te creo" estan molt bé, però queden en no res si els culpables s'amaguen darrere del fum— i, sobretot, obligant que la llei actuï.

Ara bé: existeix un perill, una ombra que planeja i que pot esdevenir la mort de totes les lluites i els progressos —mínims, però progressos al capdavall— que s'han anat assolint. Existeix una casuística especial en aquest tema. La dona ha de sentir-se recolzada i emparada socialment —tant per altres dones com pel conjunt de la societat— i legalment. S'ha de sentir valenta per si mateixa, però aquest valor també ha de venir insuflat des de fora; el coratge s'encomana, però, alerta!, ningú no hi està obligat. No s'ha d'arrossegar a la confessió, el pas és i ha de ser individual. Qualsevol víctima d'agressió sexual ha d'estar en disposició de confessar-ho. Evidentment, si sap que fora l’espera un suport ferm i incondicional, hi haurà més motius per alliberar-se d'aquesta càrrega, però no es pot banalitzar ni la situació personal ni la individual de cadascuna de les víctimes. Elles són les que han de fer públiques aquelles paraules del seu diari íntim, sense pressió ni sentiment d'obligació; altrament, es cauria en el parany de desprestigiar el relat i d'anul·lar encara més la causa —no ja feminista—, sinó d'igualtat i justícia. El que cal no és una sobreexposició mediàtica dels episodis ocults i secrets dels diaris de moltes dones, sinó eliminar actituds i agressions envers elles.

Existeix un risc encara més greu que cal suprimir. El nostre propi ús del masclisme per a la nostra conveniència. Titllar tot allò que ens rodeja d’actitud masclista contra nosaltres per tal d'obtenir un benefici o un rèdit de qualsevol tipus és d'una baixesa encara més ignominiosa que la que es dona habitualment. Com per exemple amb finalitats polítiques, sota l'abric de partits polítics presumptament feministes i d'esquerres. Com per exemple per desautoritzar posicions ideològiques. Com per exemple per salvaguardar-se d'argumentaris que desbaraten postures ambigües. No vull que mai més una altra dona utilitzi la meva veu i la disfressi de feminisme per parlar des d'un faristol contra un home perquè ella és incapaç de rebatre els arguments d'aquest. Mai. No em representa cap veu de dona que actuï així, per molt feminista que digui ser. Mantenir una postura masclista ho poden fer tant una dona com un home. El masclisme més perillós és aquell que exerceixen les dones. Totes tenim actituds masclistes adquirides i assimilades per la simple raó de formar part d'una tradició i una societat que ho són. Gràcies a la tasca de dones com Frida Kahlo, Virginia Woolf, Simone de Beauvoir o Rigoberta Menchú estem en la disposició d'alçar les nostres veus i denunciar la nostra situació. Prou de demanar igualtat si es fa com a eslògan de campanya.

No som iguals. Ja des d'un punt de vista biològica, no ho som. Jo no vull ser igual, m'enorgulleixen les diferències d'aquest magnífic do d'ésser dona. Potser la paraula no és "igualtat" —aquesta mancança lingüística pròpia del llenguatge humà— sinó justícia, justícia social. Ser dona atorga un dels privilegis més envejats: el miracle de donar a llum —qui vulgui, és clar— i vull gaudir des de la diferència. Crec que les dones haurien de lluitar per la justícia social, per la "igualtat" des de la seva diferència. Per a mi, tenir accés a les mateixes oportunitats laborals que un home vol dir justícia i no igualtat —tot i que els termes a vegades s'utilitzin com a sinònims—, perquè jo voldria accedir a un lloc de treball en el qual no es penalitzés la meva condició de ser o poder ser mare. Per si algú no coneix la obvietat, tots els homes han estat parits per dones (ho dic perquè sembla que alguns siguin fruit de la generació espontània, i no) i, òbviament, per si algú ho desconeix també, l'embaràs comporta una sèrie de trets —que, tot i recognoscibles entre ells, són diferents a cada dona— que n’afecten el rendiment laboral, és a dir, que si una dona que treballa com a mossa de magatzem —ei!, per als despistats: que n’hi ha—, doncs potser amb una panxa que pesa un parell de quilos i que desestabilitza el seu punt de gravetat no podrà aixecar els palets, ni carregar els camions, ni pujar dalt de l'escala com quan ho feia abans d'estar gestant —n’hi ha que sí que poden, també. El que vull dir que aquí la paraula "igualtat" perd tot el seu significat i per això prefereixo parlar de justícia. El que cal fer, doncs, i de forma immediata, és una reestructuració del col·lectiu que ostenta el poder judicial, ateses les darreres decisions, regenerar la plantilla i cursar programes de reciclatge i reeducació—com a l'autoescola— amb el personal actual.

No donem motius a cap home que ens acusi que ens aprofitem de la causa feminista. No utilitzem la causa feminista en el nostre benefici propi. Lluitem per la causa de la justícia i la igualtat serà un fet que ampliarà les seves accepcions al diccionari de la vida. Gaudim i reivindiquem la diferència de ser dones: enorgullim-nos-en i que cap altra dona hagi d'escriure mai més "Estimat diari, m'han violat…".

  • 0
  • 1154