Dir que «a la democràcia li cal la religió urgentment» pot semblar, d’entrada, una provocació. En una societat secularitzada, acostumada a separar l’àmbit religiós de la vida pública, la frase pot generar sorpresa. I encara més quan la tesi prové del sociòleg alemany Hartmut Rosa, que planteja aquesta qüestió des d’una perspectiva fonamentalment sociològica, no apologètica.
La seva proposta parteix d’un diagnòstic inquietant sobre la nostra societat. Vivim en un model que Rosa anomena d’«estabilització dinàmica»: una societat que només sembla capaç de mantenir-se estable si creix constantment. Cal produir més, consumir més, accelerar més. Però aquesta acceleració ja no està vinculada necessàriament a la promesa d’un futur millor. Treballem i produïm, cada vegada més, per conservar allò que ja tenim.
La paradoxa és evident: l’augment de la productivitat no ens ha alliberat temps, sinó que sovint ha generat noves exigències. Vivim amb una sensació permanent de manca de temps i sota una pressió creixent. Aquesta dinàmica no consumeix només energia física, sinó també energia mental. En un context d’incertesa creixent, pot conduir a l’esgotament, a les crisis de salut mental i a una pèrdua de confiança en la vida. I també alimenta l’agressivitat i l’alienació en les relacions amb els altres.
No és estrany, doncs, que la democràcia també entri en crisi. Per Rosa, democràcia no significa únicament disposar de procediments electorals i institucions representatives. Implica també «fer audible la veu de tothom» i, per tant, la capacitat d’escoltar-nos mútuament. Però escoltar requereix temps, obertura als altres, sentit de pertinença i alguns valors compartits. Justament aquelles condicions que la nostra societat accelerada sembla dificultar.
Davant d’aquesta situació, Rosa proposa recuperar un concepte central del seu pensament: la ressonància. És una manera de relacionar-nos amb els altres i amb el món que no es basa en el control o en l’apropiació. Una relació de ressonància es produeix quan alguna cosa ens afecta, ens «crida», nosaltres hi responem i aquesta experiència ens transforma.
Hi ha, però, una característica fonamental: la ressonància no es pot fabricar. No la podem produir a voluntat ni comprar. El resultat és imprevisible i, precisament per això, pot generar novetat. En una societat obsessionada amb el control, acceptar aquesta indisponibilitat exigeix una actitud de receptivitat i una certa vulnerabilitat.
I és aquí on apareix la religió. Segons Rosa, les religions conserven espais, pràctiques, temps i símbols que poden afavorir aquesta disposició receptiva. No perquè siguin necessàriament garants de la democràcia —l’autor reconeix les seves múltiples cares i limitacions—, sinó perquè poden oferir condicions que la societat contemporània sembla haver anat perdent.
Pensem en un temple. Quan hi entrem, sovint canvia la nostra disposició corporal i interior. No hi anem necessàriament per actuar, produir o aconseguir alguna cosa. Hi anem per escoltar, contemplar, celebrar o pregar. També canvia la nostra experiència del temps. Els calendaris religiosos introdueixen dies diferents dels dies ordinaris i trenquen la rutina quotidiana. Els rituals, a més, creen col·lectivament una determinada actitud d’obertura i receptivitat.
Això permet entendre millor la tesi de Rosa. Potser la qüestió no és si la democràcia ha de tornar a ser religiosa, ni si una determinada doctrina religiosa ha d’ocupar un lloc en la vida pública. La pregunta és més profunda: què passa amb una democràcia quan els seus ciutadans perden la capacitat d’escoltar-se, quan no tenen temps per aturar-se i quan tota relació queda sotmesa a la lògica de la competència, el rendiment i el control?
Si la democràcia necessita escolta, pertinença, valors compartits i obertura a l’altre, necessita també espais que facin possibles aquestes experiències. La religió ha estat històricament —i encara pot ser-ho— un d’aquests espais.
Ara bé, reduir la religió a una eina útil per salvar la democràcia seria una lectura massa pobra de la proposta de Rosa. El que resulta interessant és precisament la proximitat entre l’experiència religiosa i la ressonància: en totes dues hi ha una obertura a alguna cosa que no controlem del tot i que pot transformar-nos.
Per això, la tesi de Rosa es pot llegir també com una pregunta dirigida a una societat que viu accelerada: què estem fent per preservar les condicions humanes que fan possible escoltar l’altre i deixar-nos transformar per ell? Potser la democràcia no necessita que tornem a ser religiosos. Però sí que necessita recuperar allò que la religió, en les seves millors expressions, ha sabut preservar: temps per aturar-se, espais per escoltar, experiències compartides i la capacitat de deixar-se interpel·lar per allò que no controlem.
Perquè una democràcia viva no només necessita ciutadans que parlin. Necessita, sobretot, ciutadans capaços d’escoltar.
