La censura és un d’aquells temes que en qüestió de cinc o sis anys se n’ha deixat de parlar. Si més no, ja no es una de les paraules estrella en els arguments contra els dolents.
Pregunto a vària gent sobre el terme, i totes les respostes són en temps verbal passat. Amb un deix d’alegria de qui creu saber que hem avançat, que hem progressat; que la pràctica prehistòrica i poc tolerant de la censura ja no té cabuda en el nostre dia a dia.
Suposo que la societat està convençuda del paper inexistent que la censura té actualment. I que el motiu és que avui dia la gent té més cultura. Que ja no és tant fàcil tapar una boca, en tenir xarxes socials. Que el context sociopolític mundial ja no permet que hi hagi censura en un país civilitzat i occidental.
I sí, en tot aquest paradigma advers a la censura –o, si més no, a la censura a la qual un podia estar acostumat fa cinquanta anys– hem progressat, i molt, però no en la línia que sembla ser compartida i tan òbvia per a tothom. Aquest progrés ha sigut únicament i essencial per definir l’estratègia de com censurar sense fer-ho; de com ser el censurat censurador. Perquè el que sembla haver quedat clar és que tota persona, tot missatge o tota ideologia censurada un cop durant el decurs de la història mai més podrà ser censuradora, desautoritzadora o desacreditadora. La premissa àmpliament assumida com a vàlida és que “ningú em pot dir a mi, víctima de la censura del segle passat, que sóc un censurador”.
Per demostrar la validesa del que s’acaba d’afirmar, valgui la referència a aquells qui irònicament creuen que la capacitat d’arribar a ser racista, ric o privilegiat depèn del color de la pell. En altres paraules, m’agradaria comparar allò comentat sobre la censura amb el discurs que afirma que només l’home blanc pot ésser racista i, per extensió, els altres grups ètnics no poden ser-ho. Un discurs que omet les crides al genocidi de la societat blanca a Sud-Àfrica per part de dirigents polítics com Julius Malema. Un discurs que defensa la teoria que un africà no pot ser racista, faci el que faci i prediqui el que prediqui. Un discurs alineat amb la idea que qui ha patit censura no és capaç de censurar.
Metafòricament, el marginat de la classe ha assumit que pot marginar a tort i a dret perquè “ha patit”, i gosa d’un estatus de consideració inferior en el qual, quan no sap què fer, s’hi rebolca pensant que quan es torni a aixecar –gotejant de brutor i havent recordat a tothom qui és– no se’l podrà jutjar.
Seguint amb les metàfores i comparacions, hi ha qui creu que per pertànyer a un sector o corrent de pensament segons ell sotmès a la censura fa anys, dinaran a casa tot dictant què pot dir-se –o sobretot què no pot ésser dit– sense haver de pagar cap preu. I aquest algú és, sens cap mena de dubte, el progressisme, l’esquerra, els oprimits i els eterns defensors de la correcció política.
Malauradament, tot plegat no acaba aquí. El progressisme actual transcendeix de tal forma que no es conforma a censurar gratuïtament. Anant, doncs, més enllà, el nou censurador s’entossudeix a ésser el bo, el que va sobreviure, el que ens ha de llegar la veritat. “Et censuro perquè soc el bo”. No perquè tinc la força per fer-ho o el deure d’exercir aquesta força, no; et censuro perquè jo i la meva forma de pensar són la pura imatge del bé.
En qualsevol àpat, conversa o publicació d’aquestes xarxes socials alliberadores de la censura –noti’s la ironia– trobem l’exemplificació d’aquest canvi de papers. Quinze, vint o mil persones poden arribar a no opinar sobre un tema perquè hi ha aquella persona; aquell ésser o grup que màgicament han obtingut el pedestal moral venent-te en tot moment la seva inferioritat o partint d’una posició de menys vàlua. Aquell ofès intolerant que no permet cap tipus de desviació de la seva ideologia.
Hi ha hagut un gir total d’aquells qui censuren i d’aquells censurats. I avui, a més, qui censuren són els bons. No podem discutir sobre certes opinions polítiques. No podem parlar d’immigració, biologia, autoritat, jerarquies; no podem criticar moviments nascuts pel pur avorriment, falta de feina, voluntat i esforç compartits per certa gent que malauradament s’ha ajuntat per no fer altre cosa que promoure d’una manera o altra la seva lletjor moral. No podem ni menjar-nos l’entrecot i gaudir-ne com la nostra naturalesa humana reclama si estem sota la mirada atenta del nou censurador, que sol ésser vegà.
El seu secret –que no ibèric– rau a acompanyar cada brot i exemple de censura d’una explicació. Més ben dit, d’una repetició de sentències i comentaris molt bonics de cara a la galeria que després de quatre tardes al casal republicà del barri ja et saps fàcilment de memòria. Unes sentències que no obren discussió, que no busquen el detall en les definicions i molt menys un intercanvi orgànic d’opinions, sinó l’establiment automàtic d’allò que és bo i allò que és dolent.
En resum, cada exemple de censura va acompanyat d’una negació total del debat. I aquest és, potser, el punt més important. La desqualificació i insult entre línies fet cap a tot aquell que apareix amb una opinió, creença, broma, plat al restaurant o frase que no va de la mà –o encadenada fins al mínim detall– amb la doctrina sectària i censuradora del progressisme és una porta tancada al diàleg i a la llibertat d’expressió. La censura actual fa gala d’un totalitarisme igual o superior al que estem acostumats, si més no a Occident: un totalitarisme progre.
La bona notícia és que per això perden. Per això els dolents guanyen als Estats Units i a mig Europa. Una sola persona pot arribar a fer molt soroll i evitar que es posin sobre la taula diversos temes concrets, però a les urnes les coses canvien amb més o menys celeritat. Canvien quan la societat queda farta de veure com gent insatisfeta amb si mateixa es dedica a conjurar el que un ha de pensar i el que l’altre no pot dir. La magnífica realitat és que avui ja es comença a perdre la por de confrontar aquesta praxis frontalment. Falta, però, adonar-se –i retreure-ho sempre que se’n tingui ocasió– que és, en efecte, censura.
I és així com, avui dia, redactaríem diferent aquella magistral lletra amb un toc d’ironia que faria: “Ai, la censura! Valgui’m Déu quanta cultura!”
