«Cada poble de la Franja s’hauria d’agermanar amb un altre de les Balears, Catalunya, el País Valencià…», afirmava, en una entrevista a Temps de Franja, Sigrid Schmidt, mestra d’origen alemany enamorada de la llengua catalana. Ella i el seu marit, el filòleg Artur Quintana, s’instal·laren a la Codonyera (Baix Aragó) fa gairebé seixanta anys.
Els agermanaments entre diferents municipis dels països de parla catalana són importants i necessaris. En tenim un de molt proper i força recent. El 10 de novembre de l’any passat, els Plens dels Ajuntaments de Girona i de Manacor (Mallorca) aprovaren el Pacte d’Agermanament entre les dues poblacions, una comunió que, basada en els profunds vincles culturals, històrics i lingüístics entre Catalunya i les Illes Balears, està motivada «per una voluntat comuna de les dues ciutats de promoure la cultura popular, les arts escèniques i la llengua».
El projecte està donant bons fruits. En aquest sentit celebrem amb entusiasme la publicació del llibre 1001 ENDEVINALLES NOVES (Nova Editorial Moll), amb pròleg de Felip Munar, del qual és autor el lingüista Antoni Llull Martí, que ha estat possible gràcies a la implicació dels dos ajuntaments, dels responsables de l’editorial, amb Antoni Mir al capdavant, i de diferents persones dels dos costats del mar.
Antoni Llull (Manacor, 1935) ha conreat profusament l’aspecte lúdic de la llengua en una vintena llarga de publicacions, algunes de les quals ell mateix componia, editava i fins i tot relligava. És un corpus d’una riquesa extraordinària on es poden trobar endevinalles, etimologies de noms en diverses llengües, frases insòlites, gloses, jocs de paraules, palíndroms, receptes, remeis…
En aquest escrit volem centrar-nos en les endevinalles. El volum que ens ocupa n’aplega 1.000; un altre d’anterior, Qui hi te tranc ho endevina, 2.000. I encara n’hi podríem afegir més de previs. Llull agafa com a model les fetes antigament pels glosadors mallorquins, però moltes tenen per objecte temes actuals. N’hi ha de senzilles i n’hi ha d’altres de solució prou difícil, tot entremesclat.
Una tasca excepcional, no sols en creativitat, temps, perseverança i bons resultats, sinó també en el fet que no tenim notícia que, en extensió i forma de composicions, s’hagi publicat cap obra semblant.
Els llibres d’Antoni Llull tenen un fil conductor: defensar, preservar i enaltir la llengua catalana. I gaudir-ne molt. Gràcies i molts d’anys, benvolgut Antoni!
