Al cim del món. Aquesta nit passada el Barça ens ha posat al cim del món. Aquesta nit el Barça tenia un clavell per a nosaltres, pobres mortals, immensos patidors amb la pena al cor i amb tristesa als ulls, un toc d’immortalitat des de la ciutat eterna, per dir-nos que no només som uns supervivents, una anècdota, una excepció històrica, una mala equació que fa que les nostres virtuts per a sobreviure esdevinguin defectes a l’hora de projectar-nos, per deir-nos que tot està gairebé fet i que tot és possible, recoi!. Mn. Ballarín en fa la crònica més sintètica i més afinada, no us la perdeu. Ara hauria de treure la justa ira, sovint admeto que una mica plom, del jo ja ho deia, i tornar-vos a demanar on son els de la moció, aquella pobra caspa només més pedant que provinciana, però avui no hi ha lloc ni per a la més justa de les ires; avui només cal celebrar-ho i fer-ne festa, que un cop més s’ha fet bona la darrera de les benaurances, i donar per liquidat el vell debat, el fals dilema joc bonic-efectivitat, perquè mai que ens tornin a treure el tema només caldrà esgrimir les tres copes que d’una tacada aquest Barça s’ha endut amb justícia al seu mèrit, pujant els cims més escarpats i baixant a les valls més tenebroses on habiten tots els fantasmes del, ara ja sí, més superat dels passats. Hola Europa, som la gent blaugrana!