L’estiu i les tardes daurades, capvespres màgics on els ataronjats raigs de llum irradien estones de calma de mar i muntanya, patis de converses on les mirades il.luminen les paraules.
Ben bé sembla que volguem fugir d’alguna cosa, alguna sensació incòmoda, un desassossec impossible de descriure.
L’època estival ja cada vegada és menys sinònim de descans i desconnexió, els pretèrits estius de llarg repòs, el temps que obedient es perllonga més enllà de la física per recordar-nos el privilegi de viure el broll d’estímuls vius, somnis per descobrir, vivències insospitades.
Cap a on anem pot semblar una qüestió abstracta, gairebé filosòfica, però també amaga un debat inequívocament estiuenc; els èxodes de veranejants que per aquestes dates cada estiu omplen tota la geografia local i estrangera amb la seva presència; excursions, viatges organitzats, grans desplaçaments intercontinentals, sortides i passejades…tot està permès a l’estiu
