Catalunya ha estat, és i serà una terra de llibertat construïda a base de suor, lluita i pluralitat. Des de Suma’t hem defensat des del primer dia un projecte de futur compartit, on els orígens, els cognoms o la llengua materna – sigui el castellà o el català- no divideixen, sinó que sumen. No obstant això, avui aquesta convivència de valors republicans i inclusiva es troba sota un doble atac frontal: l’ofec d’una situació econòmica asfixiant per a les classes populars i l’amalgama feixista d’una extrema dreta que pretén dinamitar els nostres barris utilitzant l’odi com a combustible. Avui, la dignitat democràtica no és una opció ideològica; és una trinxera irrenunciable.
El dret constitucional a un habitatge digne s’ha convertit en un luxe inassolible a causa dels lloguers abusius, l’especulació dels fons voltor i la passivitat de les institucions. Mentre els joves són expulsats dels seus municipis i els desnonaments continuen dessagnant les nostres comunitats. És en aquest escenari de sofriment on apareixen els venedors de fum de l’extrema dreta, amb el seu populisme xenòfob i el seu masclisme reaccionari, buscant culpar a l’immigrant o a la baula més feble, mentre neguen la violència de gènere i calciguen els drets conquistats. No ho permetrem. La resposta a l’emergència social no és el racisme ni la misogínia; és regular els lloguers, expropiar els pisos buits dels bancs i garantir vides dignes per a tots i totes.
Aquesta resistència no neix del no-res. Els drets dels quals gaudim avui són el fruit d’una llarga i imprescindible història d’associacionisme obrer, veïnal i dels moviments socials a Catalunya. Van ser els sindicats de classe, els ateneus i les associacions veïnals de les perifèries metropolitanes -on es van abraçar catalanoparlants i fills de la immigració d’Andalusia, Extremadura o Galícia- els qui van conquistar l’aigua corrent, els ambulatoris i les escoles. En aquesta mateixa primera línia ha estat sempre la lluita del feminisme de classe i anticapitalista d’aquest país; les dones que van organitzar les vagues de lloguers, les que van sostenir les caixes de resistència i les que avui planten cara a la bretxa salarial i a les violències patriarcals. Catalunya ha estat també pionera en la lluita per l’alliberament LGTBI, teixint una xarxa on la diversitat sexual i la igualtat de gènere no són luxes teòrics, sinó drets fonamentals conquistats al carrer.
Però la dignitat d’un poble no es defensa només recordant el passat, sinó batallant en el present. Ho veiem cada dia en la mobilització social que rescata la nostra sanitat pública enfront de les llistes d’espera cròniques i l’abandó de l’atenció primària, i en la comunitat educativa que planta cara a les retallades a les escoles dels nostres fills. De la mateixa manera, la defensa de la llengua catalana com a vehicle de cohesió social i eina d’acolliment a les aules i els barris és un pilar irrenunciable. Enfront dels qui pretenen usar les llengües com a trinxera i ariet de divisió, des de Suma’t -com a castellanoparlants que estimem aquesta terra- afirmem que el català és patrimoni de tots i cadascun de nosaltres, sense importar d’on vingui.
Aquesta defensa dels drets civils xoca frontalment amb l’alarmant deriva de sectors de la judicatura espanyola, instal·lada en una estratègia d’assetjament i enderrocament contra qualsevol avanç democràtic. Assistim a una ofensiva judicial sense precedents que busca torpedinar de manera sistemàtica l’acció del Govern de l’Estat. gola persecució política camuflada amb togues representa una #greu perversió de la separació de poders, un intent de les elits més reaccionàries de governar a cop de providències el que no van aconseguir guanyar en les urnes.
Enfront d’aquest sabotatge judicial, avanços crucials com la Llei d’Amnistia demostren que la via és el diàleg, la política i la normalització institucional. No obstant això, l’amnistia és només un sòl mínim. El futur passa per aprofundir en el dret a decidir i, de manera immediata, per consolidar l’aposta de Catalunya per les opcions que defensen l’avanç social i progressista. Només des de majories progressistes, sobiranistes i valentes es pot frenar l’ona involucionista i revertir les polítiques que precarizan les nostres vides.
Garantir aquest avanç exigeix plantar cara, sense titubejos ni equidistàncies, a l’extrema dreta en totes les seves formes. Hem de combatre amb la mateixa fermesa el nacionalisme ranci i recentralizador de Vox, que nega la nostra pluralitat nacional i els nostres drets socials, com el populisme supremacista i excloent de Aliança Catalana. El feixisme és feixisme, parli la llengua que parli i vista la bandera que vista. Totes dues formacions s’alimenten de la por, fracturen la convivència de les nostres comunitats i assenyalen a les persones migrants per a protegir els interessos dels de dalt. Aïllar-los políticament i desmuntar els seus discursos d’odi és un deure ètic.
Com a home de fe i creient, considero que aquesta lluita per la justícia social no és aliena a l’Evangeli. Durant el seu viatge apostòlic a Catalunya, el Papa León XIV ens va deixar una profunda lliçó de fraternitat en el seu pas per l’Estadi Olímpic de Barcelona en recordar-nos que, en el fons, “som captaires d’amor”. De la mateixa manera, en el seu missatge a la joventut civil i treballadora, va alertar contra “la idolatria del benefici i del rendiment”, denunciant com aquest sistema deshumanitza i devora les vides de la gent comuna. Per a mi, la dignitat democràtica es fonamenta precisament en aquesta mirada: en la convicció compartida que els drets humans no es guanyen per productivitat o utilitat, sinó que són inherents a cada persona. Respondre a l’odi de Vox i Aliança Catalana i a l’ofec dels mercats no és només una obligació política, sinó un mandat moral d’amor al proïsme, solidaritat veïnal i defensa dels més vulnerables.
Apostar per la dignitat democràtica significa respondre a les mentides amb l’orgull de la nostra herència treballadora, feminista, diversa i profundament humana. El dret a decidir el futur de Catalunya no és una disputa mística d’identitats pures; és l’eina sobirana indispensable per a arrabassar el control de les nostres vides als mercats especulatius, blindar la sanitat i l’educació pública, protegir la nostra llengua i construir un estat social blindat contra l’odi, el racisme, el masclisme, la lgtbifobia i les maniobres autoritàries dels qui enyoren el passat. Ens juguem el futur, la convivència i la llibertat de la nostra gent. Davant de Vox, Aliança Catalana, el segrest judicial i la precarietat: organització, orgull dels qui som i de la multitud d’orígens, i ni un pas enrere.
Com ens va recordar el Papa Lleó XIV en la seva trobada a Catalunya, “una societat que es tanca en el seu propi egoisme i rebutja al germà és una societat que s’apaga”. Perquè la dignitat democràtica, igual que la pròpia fe en la justícia, només és real quan es tradueix en fraternitat, en acolliment i en la defensa mútua dels drets de tots i cadascun de nosaltres.
