Fins fa poc —o encara ara— havien de patir pels anomenats micromasclismes. Per exemple, recordo una de les primeres vegades que vaig anar a posar gasolina a una d’aquelles benzineres d’abans, en què el dependent te la posava després que tu haguessis obert el dipòsit.
Vaig aparcar al sortidor i encara no havia ni baixat del cotxe que el dependent, “molt amablement”, gairebé em pren la clau de la mà i, d’una manera molt condescendent, em va dir que no patís, que ell ja m’obria el dipòsit de gasolina, que no m’amoïnés, que era molt fàcil… etc.
Jo no havia demanat cap ajuda ni cap explicació, però l’any 81 jo tenia divuit anys i les dones —especialment les noies joves— havíem d’assumir aquests actes de generositat com una ajuda a la nostra inferioritat.
Tant és així que, a l’hora de pagar, es veu que vaig estar una mica eixuta amb l’amable senyor que tant m’havia ajudat i em va respondre:
—Carai, noia! A sobre que us volem ajudar encara no esteu contentes!
Vaig recordar aquest fet dies enrere quan estava fent cua al caixer automàtic del Banc Sabadell del Raval de Montserrat de Terrassa. Hi havia un senyor que no sé quina edat tenia, però n’aparentava més de vuitanta, i no sé quina operació volia fer, però no demanava res a ningú.
Una dona que també esperava es va acostar i, igual que l’empleat de la benzinera, li va voler donar, amb un to infantil, una lliçó no demanada explicant-li el funcionament del caixer.
El senyor li va dir, amb to emprenyat:
—Gràcies, si necessito ajuda ja la demanaré a un empleat del banc.
A la qual cosa la dona, ofesa, va respondre que només pretenia ser amable amb una persona gran.
Són microedatismes.
El problema d’aquests “micros” és que costa de reconèixer-los, fins i tot a les persones que els pateixen.
Per exemple, fins fa relativament poc s’assumia que la dona, pel fet de ser-ho, no conduiria tan bé com un home —fins i tot hi havia qui defensava que biològicament era així!— i, com que moltes dones també assumien que això eren coses d’homes, ni s’ho plantejaven.
Per altra banda, tampoc era fàcil, perquè si una dona mostrava interès per la mecànica i preguntava on era el carburador, lluny de respondre explicant-li-ho, li respondrien amb algun:
—I tu què vols saber, si això no és per a tu?
És a dir, sense cap evidència, moltíssima gent estava més que convençuda que les dones conduïen pitjor que els homes.
Potser ara la societat també accepta, sense qüestionar-s’ho, que una persona gran no sap com va un telèfon mòbil o no sap fer segons quines operacions online i, de la mateixa manera que hi havia dones convençudes mai conduirien tan bé com els homes, em sembla que ara també hi ha gent que assumeix que, pel fet de ser gran, ja no se sabrà baixar una aplicació al mòbil.
