Al setembre, quan el sol més baix i menys roent il·lumina amb llum clara el paisatge, en retalla les formes sota el cel blau, fa bo de fer petites caminades o passejos sense temps.
En molts indrets de Catalunya hi ha camins que en diuen dels enamorats. Es tracta d’un camí, generalment en les proximitats del poble, que es fa a pas tranquil, de passeig i festeig per part de parelles, però també d’aquells que volen gaudir, sols o en companyia, d’una estona d’esbarjo per un camí ple d’encant.
En una de les històries amb rerefons llegendari aplegades per Víctor Balaguer al llibre Al pie de la encina. Historias, tradiciones y recuerdos (Madrid, 1893), traduït per mi l’any 2002, fa una descripció del passeig dels Enamorats de la població termal de Sant Hilari Sacalm: «Per un costat, va vorejant la muntanya, per l’altre, el riu que se submergeix en una gorja de les Guilleries. Castanyers i avellaners formen volta i a estones hi fan ombra. Al final del Passeig dels Enamorats i abans d’agafar-ne un altre que empalma i condueix a molins i caserius ja ben internats dins les Guilleries, es troba un penyal que, pel que diu la plebs, posseeix una singular virtut. Tots els qui s’hi asseuen s’enamoren abans de tres mesos i es casen abans de finalitzar l’any».
Els qui heu visitat, o heu fet estada a Sant Hilari Sacalm, potser ja deveu conèixer aquest Passeig dels Enamorats que posseeix la bonica virtut de fer enamorar caminants i passejants, ja sigui fent volar la imaginació o feta realitat alguna vegada, que també pot ser. Les llegendes sempre tenen un fonament.
Un Camí dels Enamorats, si bé casats, però igualment enamorats, el vam fer l’any 2009, quan vam anar al Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici, entrant pel camí de la Vall de Boí. Tot i tractar-se d’un lloc d’alta muntanya, el Camí dels Enamorats és bastant horitzontal, té pendents suaus, es fa amable. El camí ressegueix de forma paral·lela l’espessor del bosc i la ribera del riu Sant Nicolau. A l’entrada de la zona interna del Parc es troba la petita ermita de Sant Nicolau. D’una sola nau i absis, és d’estil romànic. Els veïns de la població de Boí fan un aplec i un dinar en l’esplanada de l’ermita el primer diumenge de juliol.
Fent el Camí dels Enamorats es va escoltant la remor del riu que embolcalla de tranquil·litat els caminants i els invita a la contemplació de l’aigua i les pedres que en alguns indrets evoquen les roques arrodonides d’un jardí japonès. La caminada es pot allargar fins a l’Estany Llong, on es troba una vista espectacular, de pel·lícula. Nosaltres hi vam arribar, però tot just quan teníem els ulls plens d’aquella meravella, es va posar a ploure a cor què vols… Ens vam afanyar per arribar al refugi que hi ha a la vora de l’estany i allà vam proveir-nos d’un impermeable que duia la inscripció Carros de Foc: el mateix impermeable que deuen dur a les seves motxilles els intrèpids corredors que fan l’emblemàtica travessa circular d’alta muntanya al Parc… A mi, caminadora improvisada, em feia semblar una caputxeta groga. Aquesta pluja forta, típica de les tardes d’estiu a l’alta muntanya, va afegir color a l’aventura d’haver transitat el Camí dels Enamorats del Parc Nacional d’Aigüestortes. Vam arribar a l’hostal de Barruera, on ens allotjàvem, força mullats, però contents. A la càmera fotogràfica hi dúiem un bon feix d’imatges per al record.
Teresa Costa-Gramunt
