Quan a la profunditat del bosc tot es torna negre, alguna cosa està passant. Mai no van imaginar el desenllaç catastròfic que estava a punt de canviar el món per sempre, o almenys això és el que creien.
Una terrible explosió a nivell mundial, derivada de la poca cura que l’home va tenir del seu planeta durant els últims quaranta anys, va acabar amb l’entorn que es coneixia fins aleshores. L’única cosa que es recorda d’aquells últims dies, després de l’explosió, és una silueta humana en un bosc, en una nit clara i estrellada com ningú no recordava haver vist mai. Aquella silueta humana enterrava una bola de llum.
A partir d’aquell moment va regnar una foscor absoluta i negra que es va apoderar del globus terrestre, i això és tot del que es té constància d’aquell dia.
A poc a poc, al llarg dels anys, les persones i els animals es van haver d’adaptar a la nova situació per poder sobreviure. El cel cada dia es tornava més fosc i semblava que això no canviaria a curt termini.
Amb el pas dels anys, els més vells miraven cada dia al cel intentant trobar les estrelles enyorades, que des de l’explosió, com ells es referien al Dia X, havien desaparegut o havien quedat amagades darrere d’aquella negra i espessa foscor. Esperaven que algun il·luminat trobés la manera d’acabar amb aquella tenebra aclaparadora en la qual estaven immersos i així tornar a gaudir de la llum amb els colors intensos de la natura: les flors, l’herba, el blau del mar infinit, la sorra i el sol que tanta falta feia per donar-los escalfor i vida.
Van passar anys, molts anys. La situació continuava sent la mateixa o, si més no, havia empitjorat, propiciada per uns vents freds que no deixaven la gent sortir dels seus caus. A l’època de la llum, com ells es referien a l’antic estiu, es veia una claror tènue que els permetia sortir a buscar unes arrels cada vegada més difícils de trobar. Amb aquestes arrels feien unes conserves amb les quals podien alimentar-se durant mesos.
Tot i això, els vells no deixaven de buscar la solució més immediata per poder avançar en la recerca de la bola de llum i fer desaparèixer d’una vegada per totes aquella tenebra negra i absorbent a la qual feia ja molts anys que estaven sotmesos.
Els petits nascuts en la foscor només podien imaginar el món de la llum a través de les narracions dels vells de la seva comunitat i havien de fantasiar amb aquell món de llum ple de natura i d’espècies infinites d’animals. Els nens sovint preguntaven el perquè d’aquella situació i no arribaven a comprendre com, si tot era tan bell i meravellós, no havien vetllat perquè sempre fos així. No es feien a la idea que l’espècie humana hagués acabat amb aquell planeta esplendorós del qual els vells parlaven.
Un d’aquells nens que va créixer escoltant històries fantàstiques era en Mateo, un noi de catorze anys, prim i pàl·lid per la falta de vitamina D, amb orelles grans, braços i cames llargues i uns ulls grisos clars. En definitiva, trets que tots havien anat adoptant amb el pas dels anys per adaptar-se al medi on vivien. Això sí, era un jove introvertit, despert, enginyós, valent i tenaç, amb recursos i inquietuds.
Tenia una germana petita, la Vera, una nena de deu anys, lànguida, de pell pàl·lida, cames llargues, cabell curt i ulls molt grans com els del seu germà. Era aventurera i valenta, de caràcter afable, afectuosa i poc parladora. No gaudia de gaire salut; patia una malaltia estranya de la qual no se’n coneixia l’origen i, sense els recursos necessaris, no creien que li quedessin gaires anys de vida, tret que trobessin algun remei.
Amb el pas del temps, en Mateo es feia cada vegada més preguntes. Ja no sabia si el que explicaven eren , històries o relats que magnificaven els antics temps, si eren realment certes o si, per contra, amb el pas dels anys el boca-orella havia distorsionat la realitat i havia mitificat tot allò relacionat amb el món de la llum.
Aquell noi, en Mateo, es va determinar un dia a ser l’il·luminat i sortir a buscar l’esfera de llum de la qual tant havia sentit a parlar, però va decidir que, arribat el moment, no diria res a ningú.
Per altra banda, la Vera estava immersa en les històries més romàntiques del món, on hi havia un mar i un cel clar, on els ocells volaven ben amunt i tot era meravellós; ciutats enormes amb milions de persones vivint-hi. Somiava poder-ho veure algun dia i no perdia l’esperança.
Va arribar el dia. En Mateo es va despertar i va decidir que aquell era el dia per sortir a buscar la bola de llum i començar a descobrir què hi havia allà fora, i si més enllà del que veien els seus ulls hi havia llum o alguna cosa que s’hi assemblés.
Per què tot el planeta havia d’estar en la mateixa situació? Potser darrere les muntanyes, que només es podien intuir durant els mesos d’estiu, hi havia alguna cosa diferent. Si ningú no havia sortit abans del seu cau en dècades, com podien saber què hi havia allà fora?
Seria ell qui, en tornar a casa triomfant i explicar la seva aventura, de com havia recuperat la bola de llum desapareguda el Dia X, seria recordat com un heroi? I el més important: ajudar a la Vera a veure el món de la llum abans que el pronòstic de la seva malaltia es fes realitat.
Avui dia, a en Mateo el movia sobretot el benestar de la Vera. Per altra banda, també era conscient que potser no tornaria. Tampoc no sabia dels perills que l’assetjarien.
Decidit, va sortir del cau sense fer soroll i es va lliscar per les roques per poder sortir a l’exterior. Quan hi va ser, es va dir a si mateix que ja no hi havia marxa enrere. Va aixecar la mirada per veure l’horitzó més proper i la va tornar a abaixar per fer les primeres passes.
Va caminar hores i més tard dies sense trobar ningú amb qui poder parlar i, sobretot, preguntar si aquell era el camí a seguir, si algú tenia pistes d’on podria ser el bosc profund.
Quan parava a descansar i no sentia els seus propis passos, tenia por i una estranya sensació d’inseguretat. Des del moment que havia sortit sentia moviments darrere seu, com passos o alguna cosa semblant, que es van anar incrementant amb els dies, però tot era tan fosc que no es veia res ni ningú.
Després del Dia X, els humans havien desenvolupat la vista i l’oïda, i per això podien percebre o mig veure en plena foscor. Es podria dir que tenien unes capacitats semblants a les dels felins, que poden veure i sentir a molts metres de distància.
En Mateo va tornar a aturar-se per descansar una mica i, en aquell moment, es va adonar que no estava sol. Va començar a cridar i a moure’s ràpidament, fent gestos amb els braços i les mans per intentar espantar qui fos que estigués allà. Per a la seva sorpresa, va aparèixer la Vera.
En Mateo, sorprès i enfadat, va recriminar a la seva germana haver-lo seguit fins allí, pel perill que això comportava, tenint en compte el seu estat de salut i el fet que no sabien què podien trobar.
Però la petita Vera no es volia perdre l’aventura. Segurament seria la primera i l’última de la seva vida i no podia deixar passar aquella oportunitat. El més important per a ella era estar al costat d’en Mateo.
El noi estava molt contrariat. Ara hauria d’estar pendent de la Vera i de la pressió que això li comportava, ja que la incertesa del viatge ho feia tot més complicat. Tot i així, li agradava la idea d’anar acompanyat de la seva germana, amb qui tenia una relació immillorable.
Tots dos van reprendre la marxa. Sentien sorolls i eren conscients que hi havia animals, els quals devien estar més espantats que ells.
Estaven esgotats i famèlucs i, finalment, van trobar una cova on refugiar-se i descansar. Però continuaven sense tenir res per menjar.
Quan es van despertar, van acordar fer un pla de ruta. El primer era intentar trobar alguna cosa per alimentar-se; el segon, trobar algú amb qui parlar i preguntar si sabia alguna cosa sobre el Dia X; i el tercer, trobar el bosc i la bola per recuperar la llum.
Van emprendre el camí. Van passar per indrets humits i, en algunes ocasions, van sentir por.
Un dia, un animal prou gran com per acabar amb ells va començar a seguir-los.
Van córrer. Van pensar en les històries dels llops carnívors i van témer per la seva vida. Quan ja no podien córrer més per l’esgotament, la Vera es va aturar un moment i va treure un ganivet que duia en una bossa a l’esquena. El va passar al seu germà i aquest, quan l’animal li va saltar al damunt, el va apunyalar sense pietat.
Amb els nervis a flor de pell, va acabar amb la seva vida.
La Vera va mirar atònita el seu germà, que no podia deixar de esbufegar després de la situació viscuda. Amb l’animal mort a terra, van decidir intentar menjar-se’l.
Mai abans no havien fet una cosa així. Van pensar que el millor seria intentar fer foc. Sabien quin era el procés, però mai no l’havien posat en pràctica. Així que, amb paciència, es van posar mans a l’obra.
Van començar a buscar fusta i pedres, cosa que semblava una missió impossible, ja que tot era força àrid.
Finalment van aconseguir trobar alguns pals petits amb els quals en Mateo va poder encendre foc i rostir la carn per alimentar-se.
Després de menjar, van guardar una part de la carn a la bossa. Eren conscients que no podien emportar-se-la tota, així que van reprendre el viatge.
Van passar dos dies caminant sense rumb. A la llunyania, la Vera va creure veure una silueta gran. Es van anar acostant a poc a poc, intentant no fer gaire soroll, ja que no sabien si es tractava d’un altre animal perillós.
Finalment van descobrir que era un home molt gran.
Mai abans no s’havien relacionat amb ningú de fora del seu cau.
Van respirar profundament abans d’acostar-s’hi.
En Mateo, amb la veu entretallada, es va dirigir a l’home. Li va explicar que venien de lluny, que no sabien quants quilòmetres havien recorregut per arribar fins allí, i li va preguntar si seria tan amable de dir-los on es trobaven.
L’home, sense dir paraula, els va mirar fixament de dalt a baix. Va caminar al seu voltant inspeccionant els petits cossos d’aquells joves. No va ser fins passats uns minuts que es va dignar a preguntar-los qui eren, d’on venien i cap a on anaven.
Ells van contestar sense demora i, aleshores, es van prendre el dret de preguntar on eren.
L’home els va dir que es trobaven al sud d’Europa, que en aquella zona notarien uns vents més humits perquè a pocs quilòmetres hi trobarien el mar.
—El reconeixereu pel rugit de les onades —els va dir.
La Vera es va emocionar només de pensar que podria sentir el mar.
En Mateo li va explicar que feien aquell llarg viatge per trobar la bola de llum, però que no sabien en quina direcció havien de continuar.
L’home gran els va dir que la llegenda situava la seva ubicació al nord, on els boscos s’enfosquien i quedaven completament negres en la seva profunditat.
Els va advertir dels perills de la zona, els va desitjar sort amb el seu propòsit i els nois, agraïts per les explicacions, l’ajuda i haver-los indicat un camí a seguir, es van acomiadar d’ell.
Van caminar durant hores sense dirigir-se la paraula, pensant en quins perills els podria deparar el camí.
La Vera va trencar el silenci per preguntar si ell creia que trobarien la bola de llum. En Mateo va respondre ràpidament i amb seguretat que creia que podrien aconseguir tot allò que es proposessin, que no es preocupés, que tenia la convicció que sortirien victoriosos de la seva aventura, tornarien al seu cau i gaudirien dels dies de llum amb la seva gent.
Mentre li donava aquella resposta, la va agafar per les espatlles i la va mirar als ulls de ben a prop. Va veure com la Vera creia plenament en allò que li deia, i en Mateo va percebre que ella confiava en ell i que el seu desig més gran era veure el món en tot el seu esplendor.
Van passar els dies caminant sols, sense veure ningú pel camí. En Mateo estava una mica decebut. Ell creia que sortir del seu cau li donaria l’oportunitat de conèixer més gent, persones que li expliquessin noves experiències. Els vells sempre deien que el món, abans del Dia X, es trobava en un estat de superpoblació preocupant, i ells només havien trobat un home gran i un llop al qual havia hagut de matar en defensa pròpia.
Començava a pensar que eren certes les històries que explicaven que més de la meitat de la població havia mort i no havia sobreviscut al Dia X.
La seva ment era un embolic, però ara només podia mirar endavant, sobretot per la Vera, que estava emocionada amb la idea de trobar la bola de llum i poder veure el món que tant somiava i idealitzava.
Després de diversos dies de camí van trobar una dona amb una cabellera llarguíssima que buscava arrels, una tasca gairebé impossible amb aquella foscor.
El que sorprenia en Mateo era que, fins i tot enmig d’aquella obscuritat, podia percebre que els boscos no estaven poblats d’arbres com ell imaginava. Hi havia sobretot matolls i terra àrida.
La dona, en veure els nois, els va saludar i els va fer una infinitat de preguntes una darrere l’altra, gairebé sense respirar i molt menys esperar resposta, cosa que els va aclaparar.
Els va explicar que aquella zona era molt perillosa pels animals que hi habitaven.
Quan en Mateo va intentar prendre la paraula, la dona va tornar a parlar sense parar. En aquell moment la Vera va alçar la veu, va respondre algunes de les preguntes i li va fer saber com estaven de contents d’haver trobat algú. Ja començaven a pensar que estaven sols al món.
La dona va rompre a riure.
Els nois es van mirar i també van riure amb ella.
Va ser aleshores quan en Mateo li va explicar que portaven dies caminant sense descansar gaire i que tenien gana.
De seguida, la dona els va convidar a seguir-la.
Després d’una bona estona caminant, van arribar al cau on ella residia.
Allí hi havia una dotzena de persones. Tots van celebrar l’arribada dels joves. Mai abans no havien vist ningú aliè a la seva comunitat. També creien que eren els únics supervivents del Dia X, i per això la dona havia rigut tant.
La Vera estava cada vegada més dèbil i, sincerament, va ser una bona notícia trobar un cau amb gent que semblava disposada a cuidar-los i donar-los l’energia suficient per reprendre el viatge.
Però la realitat va resultar ser molt diferent.
Quan, passats uns dies , en Mateo va creure que havia arribat el moment de marxar, els Amats —així s’anomenaven els habitants d’aquella comunitat— els van prohibir anar-se’n.
Els necessitaven.
Volien que fossin ells qui sortissin a buscar arrels i fessin les feines perilloses que no volien encomanar als seus propis joves.
En aquella zona hi havia una manada d’animals ferotges que ja havia acabat amb la meitat dels seus habitants.
Allò que al principi havia semblat amabilitat només era interès.
Cada dia els obligaven a sortir del cau i tornar carregats de les preuades arrels.
Quan tornaven, els tancaven en una cova amb pany i clau per impedir la seva fugida.
Només en sortien l’endemà.
Els passaven el menjar per sota la porta.
La cova era humida i hi passaven fred.
Així van transcórrer les setmanes.
En Mateo no podia pensar en res més que escapar.
Per això va començar a planejar la fugida.
Van sortir com cada dia, acompanyats per un adult.
Tot estava fosc i silenciós, com sempre. Només se sentia el murmuri de les fulles i el moviment de l’aire.
De sobte, la Vera es va separar del grup.
Al cap d’una estona es va sentir un crit esgarrifós.
Mai abans en Mateo havia sentit la seva germana cridar d’aquella manera.
Eren crits de terror.
L’adult va sortir corrents, mort de por.
En Mateo es va llançar ràpidament cap al lloc d’on provenien els crits.
Allí l’esperava la Vera, amagada.
Tots dos van arrencar a córrer.
D’aquella manera van aconseguir escapar dels Amats.
Per sort per a ells, eren persones porugues i espantadisses.
Després d’aquell incident, en Mateo estava completament desolat.
La situació començava a ser desesperant.
Cada vegada veia més difícil mantenir la Vera fora de perill, i aquell pensament el terroritzava.
La Vera, en canvi, tot i estar dèbil, tenia unes ganes tan grans d’arribar al bosc i trobar la bola de llum que mantenia la ment molt més clara que el seu germà.
Van continuar caminant, descansant poc i menjant encara menys. Se sentien sorolls contínuament, tot això enmig d’una foscor infinita.
Els nois estaven esgotats quan, de sobte, la Vera va cridar.
—Alguna cosa m’ha mossegat la cama!
Ara sí que tenien un problema.
En Mateo la va agafar en braços i va començar a castigar-se amb retrets. Havia estat una bogeria pensar que ell podia trobar la bola de llum i alliberar-la. Però, en quin moment havia pensat que podria ser l’Il·luminat?
Es culpava de la seva inconsciència i ara es trobaven en aquella situació.
Els vells del cau ensenyaven als joves algunes nocions de xamanisme per poder-les utilitzar en moments crítics. En Mateo es preguntava si seria capaç de dur a terme alguna cosa així. Ho havia vist fer moltes vegades i, la veritat, no li quedava cap altra opció.
La vida de la Vera estava en joc.
Havia d’intentar portar-la a l’Arbre Còsmic a través de la meditació.
Amb ella als braços va buscar un lloc on refugiar-se i poder estar tranquils.
Després de caminar durant diverses hores, va creure que havia trobat el lloc adequat.
Va començar a meditar tal com li havien ensenyat.
Va invocar esperits i va utilitzar poders ocults de sanació.
La Vera va començar a convulsionar, però en Mateo no va perdre ni l’esperança ni la calma i va continuar amb el ritual.
Després la va deixar estirada a terra, amb unes febres molt altes, i va sortir a buscar alguna cosa amb què preparar una cataplasma.
No estava segur que allò li fes baixar la febre.
Van passar dos dies i la Vera no millorava, però finalment va deixar de suar i va començar a recuperar-se.
Es van quedar uns dies més en aquell refugi fins que la noia va estar prou forta per continuar el viatge cap al bosc espès.
Van caminar durant molts dies.
No sempre trobaven menjar i en Mateo no entenia com la Vera podia suportar una situació tan extrema de gana, fred i cansament.
Era molt més valenta del que ell havia imaginat.
Arribats a aquell punt, els dos germans estaven completament esgotats.
Feia tres mesos que havien sortit de la seva comunitat i encara no podien mostrar cap resultat.
Quan ja començaven a perdre l’esperança, el paisatge va començar a canviar.
Era molt diferent de tot allò que havien recorregut.
Feia més fred, però al mateix temps semblava que hi havia una mica més de claror.
Se sentia molt més el moviment de l’aire, el fregadís de les fulles i la silueta dels arbres.
Això els va fer pensar que allí sí que hi havia vegetació i que estaven seguint el camí correcte.
El lloc que buscaven era un bosc espès, negre i infinit.
I precisament aquella era la percepció que tenien.
Van continuar avançant, buscant la foscor absoluta.
I finalment la Vera va veure un fil de llum a terra, molt lluny.
Ho va fer saber immediatament al seu germà.
En Mateo va mirar al seu voltant durant uns instants, intentant distingir alguna cosa.
A la fi ell també el va veure.
Se li va escapar un somriure dels llavis.
Va mirar la Vera amb els ulls oberts com plats, sense apartar la vista d’aquella llum.
La Vera va preguntar en veu baixa, gairebé en un xiuxiueig, com si la llum pogués escoltar-la i desaparèixer:
—Creus que això és la bola de llum de què tothom parla?
Sense dir res, en Mateo va començar a caminar cap a aquell punt.
Quan hi van arribar, van descobrir una esquerda al terra d’on sorgia aquell fil de llum.
La temperatura havia augmentat considerablement.
L’aire era càlid i agradable.
Van decidir cavar amb les seves pròpies mans.
No tenien cap eina per fer-ho, però l’emoció era tan gran que els va donar forces.
Van excavar durant molta estona.
Les mans els sagnaven i els feien mal, però no es van aturar.
Quan finalment van aconseguir desenterrar la bola de llum, aquesta va sortir disparada cap al cel amb una força ferotge que els va deixar asseguts a terra.
Van seguir amb la mirada el recorregut de l’esfera mentre travessava l’atmosfera i tornava a col·locar-se a la seva posició original.
Quan la van veure desaparèixer a les altures, van sentir per primera vegada una sensació de calor sobre la pell.
També es van adonar que aquella llum il·luminava tot allò que arribava a la seva vista.
Al voltant del lloc on havia estat enterrada la bola hi havia arbres verds i frondosos.
Van donar per fet que tot el món seria així.
Van caminar un centenar de metres.
Però en sortir d’aquella zona, la decepció va ser enorme.
Van contemplar un món àrid.
Hi havia vestigis d’una antiga vegetació, restes d’ossos d’animals i d’humans que no havien estat a temps d’escapar ni d’adaptar-se després de la catàstrofe.
Era una imatge per a la qual no estaven preparats.
Havien somiat trobar tot allò que els vells els havien explicat tantes vegades, sense pensar que, amb el pas dels anys, allò que buscaven ja no seria possible recuperar-ho tal com havia estat.
Però els dos germans es van mirar als ulls.
Encara hi havia llàgrimes als seus rostres.
I, tot i així, van somriure.
Perquè sabien que, amb la llum com a font de vida, aquell moment no era el final d’una recerca centenària.
Era el començament d’un nou món.
I també l’esperança de la Vera de trobar una cura per a la seva malaltia.
