És possible ser el més gran filòsof del segle XX i al mateix temps entregat defensor de la ideologia nacionalsocialista? Aquesta pregunta es feia Xavier Antich, filòsof i germà del Director de La Vanguardia José Antich, al suplement Cultura/s del mateix diari (poden recuperar el document aquí i aquí). És una pregunta valenta, que apunta a la que possiblement sigui una de les discusions més importants que ha d’afrontar el pensament polític contemporani i que tracta de la necessitat d’una justificació postmoderna de la democràcia, però que Antich respon de manera sorprenentment rotunda i covarda amb una injustificada negació.
La tesi d’Antich és clarament manifesta ja des del principi; les indubtables implicacions polítiques de Heidegger condemnen sense remei el conjunt del seu pensament i el desligitimen davant qualsevol persona mínimament informada com a interlocutor filosòfic. Imagino que també la valoració que Plató o Aristòtil poguéssin fer dels esclaus, de Kant de les dones o, fins i tot!, de Sartre amb els comunistes, per posar només alguns exemples, negarien la conveniència d’estudiar-los com si fóssin filòsofs seriosos. Però el més interessant del cas és que la ridiculesa de la tesi d’Antich ens mostra com només es pot aguantar des de la fal·làcia. Perquè si bé és cert que la implicació política de Heidegger és alguna cosa més que una anècdota biogràfica, i si bé és cert que el el fet que el mateix Heidegger la considerés com una conseqüència del seu pensament filosòfic ens obliga a una lectura especialment crítica i prudent, és absolutament ridícul considerar que això la deixa sense lloc a les facultats de filosofia dels països democràtics. Perquè és falaç afirmar, com fa Antich al primer paràgraf, que cap persona mínimament informada pot considerar Heidegger com un dels grans filòsofs del segle XX. Perquè que les fonts d’informació de les que disposa Antich siguin públiques i a l’abast fins i tot d’estudiantets com jo és gairebé garantia que hagin passat per les mans d’algún d’aquests defensors de la grandesa intel·lectual de Heidegger. O falaç és qualificar de suposada la profunditat del seu pensament sense ni tan sols un petit intent de desenmascarar la farsa que s’apunta. I no només perquè no sigui en el terreny de les seves afinitats polítiques on es demostra la profunditat del pensament d’un filòsof (encara que els filòsofs d’esquerres siguin sempre els més profunds de tots), sinó perquè asumeix de forma gratuïta la impossibilitat d’un pensament nacionalsocialista “profund”. Greu com pugui sonar, no sóc el primer en afirmar que els nazisme és alguna cosa més que el passatemps de quatre perturbats ni que la profunditat d’un pensament no és garantia de la grandesa moral del pensador.
Són moltes les reflexions que sobre el tema es poden trobar publicades, tantes que fins i tot n’hi ha d’interessants i serioses (I, II, III…), i és bo que així sigui perquè aquesta és, segurament, i precisament per les raons que es nega a contemplar Antich (la coincidencia entre la grandesa filosòfica i la implicació nacionalsocialista), una de les més importants problemàtiques de pensament polític del present. Quan del que es tracta és de reflexionar i discutir un tema de la magnitut del que ens ocupa, la tasca més urgent que se’ns imposa és la d’assenyalar en quins termes és inviable qualsevol discusió seriosa.
