En el seu Stride Toward Freedom del 1958, on relatava el boicot d’autobusos iniciat per Rosa Parks a Montgomery —considerat l’inici del moviment pels drets civils als EUA—, Martin Luther King Jr. explica que el personalisme va ser el que li va permetre lligar intel·lectualment la seva fe amb el compromís social i polític, superant tant el fonamentalisme dogmàtic com el liberalisme teològic cru i pelat.
Martin Luther King havia estudiat el doctorat a la Universitat de Boston, bevent de la tradició personalista de Borden Bowne, ministre metodista i antic professor d’aquesta universitat, el primer filòsof a emprar aquest terme en la seva obra titulada Personalism, l’any 1908. Bowne identificava l’essència de l’ésser humà amb la persona, entesa com una realitat espiritual irreductible.
El personalisme es caracteritza per situar la persona en el centre de la seva reflexió. És un corrent filosòfic d’arrel cristiana, però també inclou aportacions rellevants de pensadors jueus i de fenomenòlegs i existencialistes agnòstics o ateus. I té una altra característica: és un corrent polifònic, no és homogeni. A la base del personalisme comunitari i de combat d’Emmanuel Mounier hi ha el personalisme metafísic de Jacques Maritain. Existeix també el personalisme existencialista de Maurice Nédoncelle o Paul Ricœur, el personalisme dialògic de Ferdinand Ebner, Martin Buber i Gabriel Marcel, i el personalisme fenomenològic d’un grup de deixebles de Husserl conegut com el Cercle de Göttingen.
Els corrents filosòfics tenen un context històric i cultural concret. Qualsevol filosofia és l’intent de respondre a una sèrie de qüestions plantejades per la societat o per altres filòsofs. El personalisme sorgeix buscant una alternativa a la visió antropològica i social del liberalisme radical i del totalitarisme d’arrel feixista o marxista. El liberalisme pretén la sobirania absoluta de l’individu, que ha de pensar només en benefici propi; però la persona no és un jo sense vincles, es deu a la comunitat. I el totalitarisme ideològic aspira a fondre totes les voluntats en una de col·lectiva, i això acaba per anihilar la persona, que està per sobre de qualsevol organització. La persona no ha de ser pensada com a una individualitat absoluta, ni tampoc pot ser pensada com una simple cèl·lula d’un organisme superior —societat— que, com a molt, està disposat a reconèixer-li un rol funcional dins del sistema.
El punt fonamental és la distinció entre individualitat i personalitat. Els personalistes entenen la persona com un ésser transcendent, material i espiritual alhora. Per la seva matèria l’ésser humà és un individu, amb uns límits materials i amb unes propietats. Pel seu esperit, està obert a les relacions, és capaç d’estimar, de posseir-se i de donar-se. Un humà no és tan sols un individu de l’espècie, en cada home hi ha alguna cosa més transcendent que aquesta sola categoria biològica. Amb aquell lirisme èpic tan seu, Mounier dirà que «tota persona té una significació tal que no pot ser reemplaçada en el lloc que ocupa dins l’univers de les persones».
Gabriel Marcel considerava que la persona comença en el moment en què pren consciència que el seu jo és alguna cosa més que la seva vida. I, precisament, el punt de partida de l’autoconeixement és la relació interpersonal: la consciència del jo es dona en la relació amb els altres. Sense aquestes relacions l’ésser humà restaria radicalment inacabat. La persona necessita d’altres persones per aprendre a reconèixer-se ella mateixa, viure amb normalitat i assolir la màxima plenitud possible.
I arribem així al personalisme comunitari, que posa damunt la taula la idea que una societat no és una simple suma d’individus, sinó una comunió de persones que ajuda cada membre a superar els seus límits com a individu. Les accions més autènticament humanes serien les que es fan acompanyats d’altres persones, que és una categoria substancialment superior que fer-les col·lectivament. El personalisme comunitari entén la llibertat radical de l’home com una apertura cap al món i cap als altres, per això la seva aplicació política comporta un humanisme estructural, covat, no un humanitarisme de beneficència.
Podria objectar-se, però, que tanta emfatització de la part espiritual de l’home, de la seva capacitat de transcendència, podria fer del personalisme comunitari una visió benintencionada de l’ésser humà, però poc pràctica, etèria, massa espiritualista; ingènua fins i tot. Mounier afirmava tot el contrari. Deia que l’explicació freudiana dels fenòmens humans per l’instint, i l’explicació marxista per l’economia, són una via d’aproximació, «però cap d’aquests fenòmens humans, ni tan sols els més elementals, no es comprèn sense els valors, les estructures i les vicissituds de l’univers personal», i és a partir d’aquest univers personal que el personalisme interpreta qualsevol problema humà en tota l’amplitud de la humanitat concreta.
Es tracta d’assolir un món de persones, i la política no pot aconseguir aquest fi tan sols amb el progrés, amb la simple consecució de la prosperitat i la riquesa. «Abandonada al seu pes cec, la prosperitat constitueix una poderosa força de despersonalització», adverteix Mounier. Aquesta humanització de l’acció política és una de les aportacions del personalisme comunitari. No es tracta que l’home totalitzi el món, sinó que puguem ser plenament humans en el món.
