L’any 2166, la ciutat de Nova York havia experimentat canvis radicals en el transport , l’arquitectura, cmedicina… Però no tothom se n’havia beneficiat.
Només uns quants es podien permetre viure sota sostre. Les polítiques capitalistes havien portat la ciutat a una situació de decadència absoluta, marcada per unes diferències socials extremes. Barris sencers s’havien convertit en enormes zones de barraquisme, on les persones malvivien esperant els camions setmanals d’aliments per poder subsistir.
Al cor de la ciutat, completament emmurallada, la realitat era molt diferent. Allà s’alçaven enormes gratacels i grans superfícies comercials on els seus habitants podien comprar, gaudir del temps lliure o anar a gimnasos d’última generació. A les seves luxoses llars, els robots estaven preparats per a qualsevol tasca de servitud.
Des dels terrats dels edificis sortien helicòpters privats, preparats per transportar els seus propietaris. Ningú podia abandonar la ciutat per terra, les muralles ho impedien.
Altea era una jove inquieta. Va sortir de la feina com cada dia i, en aixecar la mà al carrer, un taxi es va aturar davant seu. Un cop a dins, va introduir les coordenades a la pantalla virtual i va marcar l’adreça de casa seva.
Mentre el vehicle avançava, repassava mentalment la feina feta durant el dia i preparava les reunions de l’endemà. Estava completament absorta en els seus pensaments quan un moviment brusc del vehicle la va sobresaltar.
De sobte, el taxi va començar a donar voltes sobre si mateix i l’Altea s’anava colpejan amb força a tot el seu cos de cop va parar i, després, tot es va tornar negre.
Quan va obrir els ulls, va veure a una enfermera al seu costat. Poc després va arribar el doctor.
Ha patit un accident poc habitual, li va explicar— El seu cervell ha quedat greument danyat i hem hagut de fer-li un trasplantament cerebral.
L’Altea va romandre atordida. Li costava comprendre aquelles paraules. Un trasplantament cerebral. Allò semblava impossible.
Durant els dies següents va intentar assimilar el que havia passat.
Però quan va arribar a casa va començar a recordar coses que ella mai no havia viscut.
Recordava un marit. Uns fills. Unes vacances a les Maldives. Una mare i un pare que no coneixia.
Per moments, la seva pròpia realitat va deixar de resultar-li comprensible.
El temps va passar i els metges van anar posant a punt aquell cervell que semblava pensar per compte propi. Fins que, un matí, alguna cosa va canviar.
Un pensament es va convertir en una revelació. L’Altea va comprendre que començava a assumir aquella nova identitat cerebral que, al principi, tant l’havia espantat. Els records que abans li resultaven aliens començaven a sentir-se com a propis.
Ja no eren els records d’una altra persona. Eren els seus records. Els seus anhels havien canviat. Ara trobava a faltar uns pares que mai no havia tingut, un marit i uns fills que tampoc no havien format part de la seva vida.
I aquella família que mai no havia conegut es va convertir en la seva prioritat. El desig de trobar-la es va fer cada vegada més intens. La recerca es va allargar durant dos llargs anys.
No va ser fàcil descobrir a qui havia estat aquell cervell. La burocràcia i les estrictes normes de confidencialitat de l’hospital li van posar gairebé impossible.
Tanmateix, un metge que, després de mesos de veure-la una vegada i una altra a la recerca de respostes, havia acabat empatitzant amb ella, va decidir ajudar-la.
Finalment, li va lliurar uns informes. Per fi tenia un nom. El nom de la pacient difunta.
A partir d’aquell moment, l’Altea va poder estirar del fil fins a trobar la seva família.
Sobre el paper, tot semblava senzill. Però ara havia d’afrontar el pas més important: anar-los a veure i explicar-los la seva història.
Què pensarien d’ella? Quina mena de persona havia estat aquella dona? L’estimarien?
Tindria amistats que encara la trobessin a faltar? O, al contrari, havia estat una dèspota i tothom s’havia alegrat de la seva mort? Un dia va decidir fer el cor fort i va trucar a la porta de casa dels pares.
La porta es va obrir. Davant seu va aparèixer una dona elegant, molt ben arreglada, pentinada i maquillada. Un somriure amable acompanyava la seva salutació.
L’Altea va empassar saliva.
I despres de un silenci incomode va deixar anar la bomba, tinc el trasplantament cerebral de la seva filla. El semblant de la dona va canviar immediatament.
La va reprendre amb severitat per la seva manera de procedir i per haver-se presentat allà sense avisar. L’Altea va romandre en silenci fins que la dona va acabar i la va mirar fixament.
Explica-m’ho tot. L’Altea va començar a parlar. Li va explicar amb tot detall els pensaments que havien aparegut després del trasplantament, els records, les imatges i les emocions que no li pertanyien… o que, almenys al principi, havia cregut que no li pertanyien.
La dona li feia preguntes molt concretes. Algunes la sobrepassaven. D’altres despertaven records que l’Altea ni tan sols sabia que conservava.
Després de tres hores intenses d’explicacions i preguntes, la dona la va mirar .
Va guardar silenci. Semblava dubtar si havia de deixar sortir allò que feia tant de temps que guardava.
Finalment, va parlar. Crec que la meva filla va ser assassinada. L’Altea es va quedar en estat de xoc. La seva ment es va accelerar. Durant uns segons va ser incapaç de pensar. Va sentir com tot el seu cos es estremia. Va mirar fixament la dona. Dels seus ulls vidriosos van brollar dues llàgrimes, tot i que no va perdre en cap moment la compostura. L’Altea va respirar profundament.
Què vol dir? La dona va negar lentament amb el cap. No sabia explicar en què es basava. No tenia proves. Només una intuïció. Una intuïció de mare que no la deixava viure en pau.
I la seva actitud envers el seu gendre havia canviat des del mateix instant en què va morir la seva filla.
En un moment determinat, la dona va agafar les mans de l’Altea. Si us plau ,li va demanar gairebé suplicant. Deixa córrer els teus pensaments. Esbrina què va passar aquell dia.
L’Altea va assentir. Li ho prometo. No pararé fins a saber la veritat. Va agafar el cotxe de camí cap a casa.
Durant tot el trajecte no podia deixar de pensar en aquella dona i en les seves paraules. Per més voltes que hi donava, no sabia per on començar a investigar. Però hi havia una cosa que tenia molt clara. Si aquells records realment pertanyien a la dona que havia mort, potser també amagaven la resposta. I l’Altea estava decidida a trobar-la.
