El meu professor d’Història a batxillerat, quan ens parlava del nazisme, ens va comentar una anècdota que no sé si es certa o bé només es tracta d’un rumor. És d’aquelles històries a les quals se’ls pot aplicar el «se non è vero, è ben trovato». Explicava que Goebbels va presentar una nova campanya a Hitler. El cartell resava: «La culpa de tots els mals d’Alemanya és dels ciclistes i dels jueus». Aleshores, Hitler va preguntar, estranyat, per quin motiu s’hi incloïa als ciclistes. Goebbels li va respondre que justament era aquesta la pregunta que volia que es fessin tots els alemanys. Jo, en canvi, m’hagués preguntat per la inclusió dels jueus en aquella propaganda.

Els barcelonins tenen alguns problemes amb els ciclistes que principalment es basen en el risc d’atropellament quan hom passeja tranquil·lament per les voreres de la ciutat i en l’elevat cost del servei de bicicletes que va posar l’ajuntament per fer els catalans molt més holandesos. Podrien haver optat per plantar tulipes, però van decidir-se per aquesta altra opció.

Als nuclis rurals tenim altres problemes. Especialment si el lector viu a alguna zona amb carreteres tortuoses i serpentejants es trobarà estols de ciclistes cada cap de setmana. Als ciclistes porto patint-los des del primer moment. El dia que vaig fer l’examen pràctic de conduir, l’examinador es va il·luminar i em va fer sortir de la ciutat de Granollers per circular per les carreteres del Vallès. Allà m’hi esperaven ells, els meus enemics ciclistes, per fer la meva prova molt més desesperant que el que és habitual. Ja des d’aleshores els he odiat.

El ciclista de carretera és un personatge masoquista i malparit. Poden corroborar que és masoquista quan li vegin el rostre bullint de sang, vermell, mostrant-nos el seu sobreesforç. El ciclista està disposat a un patiment que, si estigués obligat a suportar-lo a la feina, s’hauria queixat al sindicat i, fins i tot, hauria portat la qüestió als jutjats per trobar-se en un règim semblant a l’esclavatge. En canvi, per voluntat pròpia està disposat a esbufegar fins a l’extenuació, si convé amb un sol criminal escalfant-li la testa.

El ciclista és un malparit, ja els ho he dit. És un malparit perquè escull les carreteres amb una especial predilecció per les que, per les seves característiques, poden perjudicar molt més als conductors quan hi ha un ramat de ciclistes a sobre. Cal escollir sempre una carretera amb revolts, on no el puguin avançar. Li és igual que el que va a darrere vagi sobre rodes per motius de feina, considera que la seva estona d’oci és molt més important que el temps dels altres. Sap que qui el segueix té coses molt més importants per fer que observar un grup de culs masculins enfundats en mallots. Malgrat tot, persisteix. El conductor, quan veu que l’estol de ciclistes té un espai per decantar-se, té un bri d’esperança. Pensa que el deixaran passar. S’equivoca totalment: prosseguiran la seva molesta marxa. No tenen pietat. Però, pensant-ho bé, quina importància té si hom va motoritzat per motius de feina o motius d’oci? Ningú s’ha gastat uns quants milers d’euros en un cotxe per anar a la velocitat d’una bicicleta.

Facin-me un favor: sempre que puguin, quan trobin el moment d’avançar-los, dediquin-los, de part meva, una vistosa botifarra per la finestreta. Això sí, procurin haver-los passat, que van en grup i ja han vist que van farcits de males intencions.