L’Altea va seguir el marit de l’Anne durant diversos dies. Va descobrir que era metge en un dels hospitals més prestigiosos de la ciutat i que ocupava un càrrec important al departament d’investigació. Allà treballaven en projectes destinats a allargar la vida humana, desenvolupar nous mètodes de trasplantament i perfeccionar tècniques com la que havia permès mantenir-la amb vida després de l’accident.
Aquell descobriment va fer que una pregunta comencés a rondar-li pel cap. I si el seu accident no havia estat un accident?
Els pensaments que li arribaven des del cervell de l’Anne van començar a donar-li pistes sobre els seus últims dies. L’Altea encara no podia distingir què era un record i què era una sensació, però cada vegada apareixien més imatges.
Després de diversos dies, es va anar agafant valor i va decidir presentar-se davant seu. Quan va ser davant del doctor Richards, el va mirar fixament. Ell no sabia qui era aquella dona. Tanmateix, quan es van creuar les seves mirades, es va quedar immòbil. No reconeixia el seu rostre, però hi havia alguna cosa en aquella mirada que li resultava impossible d’ignorar. Havia reconegut l’Anne.
L’Altea va sentir que una frase que no era seva apareixia dins la seva ment. I la va pronunciar:
“Molt bé, doctor Richards. Què fem avui?”, va dir. L’home es va quedar completament blanc. L’Altea va comprendre en aquell instant que havia trobat la persona que sabia què havia passat el dia de l’accident.
A partir d’aquell moment, els records van començar a arribar amb més força. Eren flaixos desordenats, imatges que apareixien i desapareixien sense avís, però a poc a poc començaven a agafar forma.
El marit de l’Anne investigava en un programa secret dedicat als trasplantaments cerebrals i a la transferència de consciència. Els rics i poderosos de Nova York finançaven aquelles investigacions.
L’objectiu final no era simplement aconseguir trasplantar un cervell. Volien alguna cosa molt més ambiciosa. Aconseguir que una persona pogués continuar vivint encara que el seu cos morís. Trobar una manera que els poderosos poguessin comprar una cosa que fins aleshores ningú no havia pogut comprar: temps. Vida.
Els records de l’Anne continuaven apareixent sense cap ordre. Una discussió del seu marit amb algú. Una sala que no reconeixia. Una pantalla plena de números. Frases que no aconseguia comprendre. Una sensació constant de por. I una paraula que es repetia una vegada i una altra dins la seva ment: Subjecte.
A poc a poc, tot va començar a encaixar. L’Altea estava cada vegada més convençuda que l’Anne no havia de morir.
L’Anne havia descobert que el projecte necessitava cervells sans per experimentar. També havia descobert que algunes persones desapareixien i que, oficialment, les seves morts quedaven registrades com a accidents o morts per causes naturals.
Quan l’Anne va descobrir la veritat, va intentar denunciar els responsables. I des d’aquell moment es va convertir en un problema.
Però hi havia una cosa que l’Altea encara no havia comprès. Ella tampoc no havia arribat a aquell hospital per casualitat.
L’Altea no tenia família. Ningú que pogués reclamar per ella. Ningú que fes massa preguntes si desapareixia. Era, per tant, la víctima perfecta. El seu accident no havia estat casual. Algú l’havia seleccionada. Probablement havien estudiat la seva vida, sabien que vivia sola i que ningú investigaria massa si li passava alguna cosa.
L’accident havia estat preparat amb precisió. Li havien provocat una lesió cerebral determinada, però mantenint el seu cos amb vida. Tot estava calculat. L’hospital estava preparat. Els metges estaven preparats. El trasplantament estava preparat.
L’única cosa que els investigadors no havien previst era una cosa que no apareixia en cap dels seus protocols. Els records també són informació. I ara l’Altea tenia tota la informació de l’Anne.
Desordenada. Fragmentada. Confusa. Però era allà. Dins seu, i algun dia sortiria a la llum.
