Davant la situació actual del món convindria una reflexió de la mà dels grans humanistes i científics que ens poden retornar als temps en que els seus representants donaven llum amb les seves idees clares tot passant pel damunt dels clarobscurs que avui dia tenyeixen el nostre planeta.
Europa és, o va ser, el bressol de l’humanisme. Montaigne i Erasme, un catòlic, l’altre protestant, per tant tots dos d’inspiració cristiana, en van ser els precursors. Michel de Montaigne (1533-1592) en els seus assaigs, gènere del qual es considera el precursor, mostra el seu gran humanisme tractant sobre la llibertat de consciència. Citant Epicur diu que “cap amagatall serveix els dolents car la pròpia consciència sempre acaba descobrint-los”. Per aclarir el significat de consciència el nostre Diccionari de la Llengua la defineix com la coneixença interna que cadascú té de la bondat o maldat de la seva conducta. En un altre passatge dels seus Assaigs i referint-se a l’emperador Julià (s. IV aC) diu que és digne de consideració que el dit emperador fes servir per atiar el trasbals de la dissensió civil la recepta de la llibertat de consciència que els reis acabaven d’emprar per apagar-la. Aquesta llibertat empara el dret d’obrar segons els dictats de la pròpia consciència sense que hom es vegi obligat a obrar en sentit contrari.
Quan Montaigne parla sobre l’útil i l’honest diu, entre altres coses, que s’argumenta malament l’honestedat i la bellesa d’una acció per la seva utilitat, i malament es conclou quan s’estima que tots hi estan obligats i que és honesta per a tothom si és útil; ho exemplifica amb una frase de les Elegies de Properci: “No totes les coses són igualment adequades per a tots el homes”. Sobre la virtut de la sinceritat diu que és una qualitat agradable i alegre recorrent als clàssics tot afirmant que no hem de tenir vergonya a dir el que no tenim vergonya de pensar.
En els meus autors preferits sempre m’ha agradar furgar el que diuen sobre els llibres i la lectura que són part de la nostra essència i consciència. Montaigne quan parla sobre aquest tema més o menys directament reconeix que no té cap dubte de que sovint li venen ganes de parlar de coses que tracten millor els mestres de l’ofici (…) i en el crèdit que em mereixen: “El que agafo d’altres no és per fer-ho meu, no pretenc res que no sigui raonar i jutjar, la resta no em pertoca. No demano res més , sinó que es vegi que he sabut triar el que s’adaptava bé al meu propòsit. I el fet que conscientment amagui sovint el nom de l’autor de les coses que prenc prestades és per contenir la lleugeresa d’aquells que es posen a jutjar de tot el que se’ls presenta”. Faig meves aquestes afirmacions.
Tal com apuntava més amunt l’altre precursor de l’humanisme va ser Erasme de Rotterdam (1466-1536). Segons el gran Stefan Zweig Erasme va ser el primer dels escriptors i creadors d’Occident conscient de ser europeu, el primer pacifista combatiu, l’advocat més eloqüent de l’ideal humanista. Al seu llibre Erasme de Rotterdam. Triomf i tragèdia d’un humanista, Zweig, en parlar del llegat d’Erasme, diu que aquest exigeix dels prínceps i pobles que subordinin voluntàriament i pacífica llurs interessos egoistes-imperialistes a la comunitat fraternal de tota la humanitat. Amb paraules d’esperança: “Només els ideals que no s’han consumit o compromès perquè no s’han realitzat segueixen tenint efecte en cada nova generació com un element d’impuls moral. Tan sols els no acomplerts retornen eternament (…) La humanització venidora i imparable de la humanitat i el triomf de la raó clara i justa sobre les passions egoistes i efímeres és un ideal plantejat per primera vegada i pragmàticament que ha animat entre deu i vint generacions d’europeus”. Zweig continua: “Per molt que hi hagi calculadors sagaços i freds que insisteixin en la manca de de perspectives de l’erasmisme i que la realitat sembli donar-los la raó, sempre serà necessari que hi hagi qui posi de relleu el que uneix als pobles en comptes de separar-los i revifar al cor de la humanitat la credibilitat de la idea d’una època futura més humana”.
Tot resseguint la ploma de Stefan Zweig ens recorda que en temps del segle XVI Erasme representa l’encarnació de la saviesa per antonomàsia, el millor i més elevat que es pugui pensar, la seva irrefutable autoritat en qüestions científiques, poètiques, terrenals i espirituals. En l’humanisme és tota una època la que celebra el seu coratge de pensar i la seva nova esperança; aquesta esperança que tant ens manca al tombar de l’any 2026. En Erasme per primera vegada el poder espiritual s’avantposa a l’heretat o rebut de la tradició, i el fet de que els vells poders se sotmetin voluntàriament als nous demostra la fortalesa i celeritat amb que s’imposa aquesta transmutació dels valors. D’aquestes noves conviccions neix una humanitat més elevada, lliure i humana, nord d’un cosmopolitisme en embrió. Acabo amb aquestes referències a Erasme amb una frase seva que considero rellevant: “Tot aquell que desitgi formació i cultura pot ser un humanista”.
Enmig d’aquestes consideracions al voltant de l’humanisme i la consciència vull introduir-hi el que en diu la ciència o, almenys, alguns científics com Albert Einstein (1879-1955). Remenant el contingut de les cartes que va enviar al seu editor en remarco algunes qüestions que tenen a veure amb els objectius d’aquest article.
“Quin significat té la vida de l’home, o, en realitat la de la de qualsevol criatura?” Ell mateix es contesta: “Aquell que considera la seva vida i la del seu pròxim mancada de sentit, no tan sols es un desgraciat sinó poc fet per la vida”.
Per ell no són els fruits de la investigació científica els que eleven a l’home i enriqueixen la seva personalitat, sinó el desig d’entendre, el treball intel·lectual, creador o receptiu. Al voltant dels drets humans diu que n’hi ha un que és el dret i el deure de no cooperar en activitats que consideri errònies o pernicioses. I, afegeix que ha d’ocupar un lloc preferent la negativa a prestar el servei militar (…), la consciència està pel damunt de l’autoritat de la llei de l’Estat.
Són molt interessants les reflexions d’Einstein sobre la relació entre ciència i religió en les que, a vegades, entra (al meu parer) en contradiccions. D’entrada sosté que el sentiment religiós còsmic és el motiu més fort i més noble de la investigació científica, o que en aquests temps materialistes en que vivim l’única gent profundament religiosa són els investigadors científics seriosos.
“Difícilment trobareu entre els talents científics més profunds un de sol que estigui mancat de sentiment religiós”. Ja sé que això ho discutiran alguns, o molts, científics però és el que diu Einstein, un dels més grans científics de la Història que, tot s’ha de dir, va morir declarant-se ateu. Això no obstant, permeteu-me acabar amb les opinions d’aquest genial científic, per a mi també gran filòsof, amb la seva cèlebre frase: “La ciència sense religió és coixa, la religió sense ciència és cega”.
Per anar acabant manllevaré les idees de dos filòsofs ja ben entrats al segle XX i que van recollint el pensament d’humanistes com els ja esmentats Erasme i Montaigne i els duen cap a propostes operatives. Es tracta de Mounier i Maritain.
Emmanuel Mounier (1905-1950) és l’encunyador del personalisme comunitari concepte que col·loca la persona humana i la seva dignitat al centre de la societat. Jaques Maritain dona un pas més endavant i publica (1936) l’Humanisme integral, concepte polític, inspirat en el tomisme, amb base filosòfica que proposa un nou ordre social basat en el cristianisme i que rebutja tan l’individualisme liberal com les dictadures totalitàries. De fet planteja un humanisme obert a la dimensió espiritual com a base ideològica de la democràcia d’inspiració cristiana. Maritain va ser un dels pares de la Declaració Universal dels Drets de l’Home (1948). Reflexiona sobre la democràcia, l’art i la ciència. Clouré aquestes ratlles amb dues frases seves. “El fi de la societat ha de ser el bé comú del cos social”. “La justícia és el fonament de tota societat vertaderament humana”.
