La magnífica editorial Katz acaba de publicar en forma de llibret una conferència de Richard Rorty titulada “Una ética para laicos”, amb presentació de Gianni Vattimo.
Rorty se situa en la tradició utilitarista de John Stuart Mill, i en la línia de pensament que l’uneix amb filòsofs com Santayana, James o Jürgen Habermas i des d’aquesta posició rebutja la pretensió, pròpia tant de creients com de molts ateus, de trobar un fonament ferm i inamovible pels nostres posicionaments ètics. Com deia Daniel Gamper al seu blog, “Rorty desmunta les pretensions de resoldre els conflictes bàsics des d’una suposada perspectiva angèlica”. Es rebutja que l’alternativa entre postures morals contraries pugui ser resolta fent referència a criteris neutrals, que puguin trobar anclatge en discursos com els del dogma religiós o el iusnaturalisme que només pretesament serien objectius. Així, Rorty aposta per donar una descripció respectable del terme relativisme, presentant-lo com la negació d’un fonamentalisme que creu que “els ideals morals només són vàlids si es fonamenten en la realitat*”, i per una ètica que no coneix altra obligació moral que la “d’anar alternativament ajudant-nos a cumplir els nostres desigs, arribant així a la màxima felicitat possible”.
Des de postures oposades i des de valoracions contraries sobre les seves bondats, Rorty i Ratzinger coincideixen en el fons en afirmar que el relativisme és a la base de les societats democràtiques. Em sembla més aviat que les nostres democràcies (i la Declaració d’Independència americana, fonamentada sobre l’autoevidència d’algunes veritats i uns drets inalienables n’és exemple paradigmàtic) es constitueixen en uns dogmes que ja no estem en disposició de defensar. Diria, per tant, que l’ètica relativista (utilitarista, discursiva, etc…) no és capaç de fonamentar el sistema polític sobre el que pretén justificar-se.
Coda: En estas condiciones el liberalismo es algo que sobrevive en las instituciones, pero no parece que tenga arraigo ni en los corazones ni en las inteligencias de los ciudadanos (Gregorio Luri).
* és així que entenc alguns comentaris crítics a l’article que l’altre dia vaig escriure sobre la reacció d’ICV a les paraules de Benet XVI suggerien que de la estadísticament provada eficacia dels preservatius se’n podia seguir una norma ètica sobre el seu ús. Com si a les caixes no només s’hi poguéssin incloure indicacions sobre la seva col·locació sinó també sobre quan i amb qui cal fer-los servir.
