Hi ha moments en la història en què la política deixa de ser simple gestió del present per convertir-se en una aposta decidida pel futur. No és el més habitual. Sovint, la política es mou en un terreny més modest —i més curtterminista—, condicionada per urgències, equilibris i càlculs que rarament permeten alçar gaire la mirada.

Però hi ha excepcions. I Europa, tal com avui la coneixem, neix d’una d’aquestes excepcions: Després de dues guerres mundials que havien devastat el continent —no només materialment, sinó també moralment—, tres homes, molt diferents entre ells però units per una mateixa experiència de fragilitat històrica, van decidir que calia intentar una cosa nova. No simplement evitar una altra guerra. Sinó fer-la, en la mesura del possible, materialment impossible.

Aquesta és la clau que sovint oblidem.

Quan Robert Schuman proposa l’any 1950 posar en comú la producció de carbó i acer —els dos recursos essencials per a la indústria militar— no està fent només una proposta econòmica. Està introduint una idea política d’una audàcia considerable: si França i Alemanya comparteixen els recursos amb què es fan les armes, ja no podran fer-se la guerra sense, literalment, desfer el mateix sistema que les sosté.

La Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer no és, doncs, una simple institució tècnica. És una arquitectura de pau. Una manera d’inscriure la reconciliació en la matèria mateixa de l’economia.

Potser per això Robert Schuman podia permetre’s una afirmació que avui sona gairebé temerària: “Europa no es farà de cop, ni en una construcció d’assemblea; es farà mitjançant realitzacions concretes que creïn, abans que res, una solidaritat de fet.”

Hi ha en aquesta frase una intuïció profundament política i, si se’m permet, també profundament moral. La pau no es proclama. Es construeix. I es construeix amb decisions concretes que obliguen els actors a confiar els uns en els altres fins i tot quan no en tenen gaires motius.

Alcide De Gasperi, que havia conegut la persecució i la presó sota el feixisme, ho expressava amb una lucidesa semblant: “El futur no es construirà per la força, ni pel desig de dominació, sinó per la paciència i la cooperació.”

Konrad Adenauer, des d’una Alemanya devastada i moralment desorientada, va entendre que la reconciliació no era només una necessitat estratègica, sinó una exigència ètica.

No eren ingenus. Sabien perfectament en quin continent vivien. Però també sabien que repetir el passat no era una fatalitat inevitable.

Hi ha aquí un element que convé subratllar, perquè sovint queda diluït en lectures més tecnocràtiques del procés europeu: aquests homes no eren només polítics hàbils. Eren, en un sentit fort, homes amb conviccions. Profundament marcats per una tradició cristiana que no sempre s’explicitava en el discurs públic, però que impregnava la seva manera d’entendre la dignitat humana, el perdó, la responsabilitat i el bé comú.

No és casual que, al costat de l’enginy institucional, hi hagi en el seu projecte una certa antropologia implícita: una confiança —potser prudent, però real— en la capacitat dels pobles europeus de superar la lògica de l’enemistat.

Ara bé, dit això, potser cal afegir-hi una nota menys solemne, perquè si comparem aquell impuls fundacional amb el funcionament actual de la Unió Europea, la distància és, com a mínim, perceptible.

Europa ha construït institucions sòlides, ha garantit dècades de pau i ha generat un espai de prosperitat que no convé menystenir. Però també ha desenvolupat —no ens enganyem— una certa tendència a la burocratització, a la proliferació normativa i a un estil de governança que, de vegades, sembla més preocupat per l’equilibri intern dels seus mecanismes que per la vitalitat del projecte comú. Hi ha moments en què la Unió Europea recorda més un engranatge administratiu altament sofisticat que no pas aquella aposta política gairebé existencial dels seus orígens.

I això té conseqüències.

Quan esclaten crisis que exigeixen rapidesa, unitat i capacitat d’acció —com hem vist, amb una certa vergonya, en el cas d’Ucraïna— emergeixen amb claredat les limitacions d’una política exterior i de seguretat que continua sent, en gran mesura, una suma de voluntats estatals més que no pas una veritable acció comuna.

Ens sorprèn la lentitud. Ens incomoda la manca d’eficàcia. Ens irrita la sensació d’impotència.

Però potser convé dir-ho amb franquesa: aquestes mancances no són només falles tècniques. Són el resultat d’una decisió política —més o menys explícita— dels estats membres de no avançar decididament cap a una unió més profunda.

La unió financera continua a mig fer. La política exterior comuna és, sovint, més declarativa que operativa. I la sobirania compartida —aquesta idea clau del projecte europeu— es practica amb una prudència que, en massa casos, voreja la paràlisi, potser perquè volem els beneficis d’Europa però no sempre assumim el cost polític d’aprofundir-la. I mentrestant, el projecte corre el risc d’anar perdent aquella energia moral que el va fer possible.

Potser aquí és on convé recuperar el fil dels nostres “inquietants”. Si Alexis de Tocqueville ens advertia que sense mores les institucions es buiden, si Hannah Arendt ens alertava del perill d’una política que deixa de pensar, i si Emmanuel Mounier insistia que sense una idea exigent de la persona la democràcia es deshumanitza, el cas europeu ens ofereix un laboratori privilegiat on totes aquestes intuïcions es posen a prova.

Perquè Europa no és només un sistema institucional. És, o hauria de ser, una forma de comunitat política basada en la confiança, la cooperació i una certa idea compartida de dignitat. Quan això falla, el projecte es ressent. Encara que les estructures continuïn funcionant.

La pregunta, doncs, no és només tècnica. És, en el fons, la mateixa que travessa tots aquests articles: quina mena de voluntat moral sosté les nostres institucions?

I aquí, si se’m permet la ironia, potser la resposta no la trobarem en cap nou reglament comunitari. La trobarem —si la trobem— en la capacitat de recuperar, d’alguna manera, aquell esperit inicial que combinava realisme polític amb una ambició que avui ens semblaria gairebé excessiva.

Més Europa, sí, és clar. Però no només en el sentit quantitatiu —més competències, més mecanismes—, sinó en un sentit qualitatiu: més confiança mútua, més coratge polític, més disposició a compartir sobirania no com una pèrdua, sinó com una forma superior d’exercir-la. Potser és una idea poc espectacular. Potser fins i tot una mica incòmoda.

Però si Europa va néixer com un acte de fe —no en el sentit ingenu, sinó en el sentit fort d’una confiança que s’arrisca—, potser el seu futur dependrà, en bona mesura, de si encara som capaços de renovar-lo.

No amb nostàlgia.

Sinó amb una lucidesa que no oblidi el que aquests tres homes van entendre millor que nosaltres: que la pau, la cooperació i la dignitat compartida no són mai un punt d’arribada.

Són, sempre, una decisió.