Hi ha una cosa especialment interessant en les persones que asseguren que els diners no són importants: normalment ho diuen quan no hi ha la tentació de deu milions damunt la taula. És relativament fàcil defensar els principis quan ningú està disposat a pagar-te perquè els abandonis, de la mateixa manera que és fàcil dir que mai vendries una empresa que ningú vol comprar o que mai treballaries per segons qui quan segons qui encara no t’ha trucat. La coherència té molt de discurs fins que apareix una xifra, i és precisament aleshores quan deixa de ser discurs i es converteix en una decisió. El grup de música Fugazi va haver de prendre’n una grossa d’aquestes.
La banda de música Fugazi havia nascut a Washington D.C. el 1987 de la mà d’Ian MacKaye, Guy Picciotto, Joe Lally i Brendan Canty, quatre músics provinents d’una escena hardcore que havia après a funcionar pràcticament al marge de la indústria musical. MacKaye havia cofundat anteriorment el segell Dischord Records quan encara era gairebé un adolescent, no perquè hagués descobert una oportunitat de negoci en el mercat discogràfic, sinó perquè necessitava una discogràfica per publicar els discos de les seves bandes i, com que ningú hi paostava o ho feia com ell volia, va decidir fer-ho ell mateix. Aquesta idea tan senzilla —si el sistema no et serveix, construeix-ne un altre— acabaria definint bona part de la història de Fugazi: la banda comença a créixer sota la decissió que els seus membres controlaran les gravacions, els discos, la distribució i les gires i també estableixen algunes normes que observades des de la lògica convencional dels negocis semblen gairebé absurdes: les entrades dels concerts costaran no més de cinc dòlars, intentaran que siguin sempre accessibles a totes les edats, evitaran convertir el merchandising en una font d’ingressos i treballaran amb promotors locals i espais que acceptin aquestes condicions. Podien cobrar més, però no ho feien. Podien vendre samarretes, però no volien. Podien tocar en determinats llocs, però si les condicions no encaixaven amb la manera com entenien la relació amb el públic, simplement no hi tocaven.
El més fascinant és que aquella col·lecció de renúncies no els va fer més petits, sinó tot el contrari. Fugazi va començar a construir una comunitat extraordinàriament fidel perquè la gent no només escoltava les seves cançons, sinó que sabia perfectament què representava la banda. Els concerts eren barats perquè havien decidit que havien de ser barats i els adolescents hi podien entrar perquè havien decidit que la música no havia d’estar condicionada per l’edat legal per consumir alcohol. Quan algú es comportava violentament en un concert, MacKaye podia parar una cançó i fer-lo fora perquè aquella comunitat també tenia normes. No estaven intentant agradar a tothom i probablement aquí hi havia una part important de la seva força: havien decidit qui volien ser abans de preguntar-se fins on podien arribar. L’àlbum Repeater, publicat el 1990, els converteix en una de les bandes de referència de l’escena alternativa nord-americana, els discos es venen cada vegada més, les sales s’omplen i Fugazi comença a tocar arreu del món sense haver modificat substancialment aquella manera de funcionar. Com menys perseguien el mercat, més semblava perseguir-los el mercat.
Es aleshores quan arriben els Nirvana i el disc que ho canvia tot en el món de la múscia disident i alternativa, el Nevermind, trencant de forma global i transversal el mercat el 1991. Una indústria musical que durant anys havia ignorat bona part d’aquella escena descobreix sobtadament que l’underground també pot vendre milions de discos. Les multinacionals comencen a buscar bandes i Fugazi és, inevitablement, una de les peces més desitjades. Arriben les ofertes i la discográfica Atlantic posa sobre la taula una xifra difícil d’ignorar: 10 milions de dòlars… I Fugazi diu que no. No perquè consideressin els diners perversos ni perquè pretenguessin viure en una mena de pobresa revolucionària: Fugazi venia discos, cobrava entrades, pagava factures i havia construït una estructura perfectament capaç de generar diners. La diferència és molt més interessant: el mateix MAckaye assegura que els diners eren una conseqüència de les seves decisions, no el criteri amb què les prenien. Acceptar 10 milions significava acceptar que algú que acabava d’invertir 10 milions tindria, legítimament, alguna cosa a dir sobre com recuperar-los, i a partir d’aquí apareixerien més vendes, més promoció, més compromisos, més pressió, més Fugazi a tot arreu i, probablement, una mica menys de Fugazi a Fugazi. Guy Picciotto ho explicaria anys després d’una manera molt menys solemne: necessitaven ser ells els que conduïssin el cotxe.
Van continuar conduint-lo fins al final. Van rebutjar festivals quan consideraven que el preu de les entrades era incompatible amb el que defensaven, van continuar publicant amb Dischord, van fer més de mil concerts arreu del món i van construir una influència molt més gran del que la seva estructura empresarial permetia imaginar. El 2002 van fer el seu últim concert i després van parar. Sense una gran gira de comiat, sense convertir la nostàlgia en un últim producte i sense aquella inevitable reunió milionària que tantes bandes acaben fent quan descobreixen que el passat també cotitza. Anys després van començar a posar a disposició del públic centenars de gravacions dels seus concerts i van establir un preu recomanat: cinc dòlars. Exactament la mateixa xifra que havien defensat dècades abans.
Potser per això els 10 milions són només una anècdota. Fugazi no va decidir rebutjar-los quan Atlantic els va fer l’oferta; ho havia decidit molts anys abans, cada vegada que havia renunciat a guanyar una mica més per continuar fent les coses com creia que s’havien de fer. Els diners mai van ser l’objectiu, però tampoc l’enemic: simplement arribaven després, com una conseqüència de fer bé les coses, construir alguna cosa valuosa i aconseguir que milers de persones volguessin formar-ne part. En un món empresarial obsessionat amb monetitzar, escalar, convertir, vendre i tornar a vendre, potser convindria recordar de tant en tant aquella banda de Washington que cobrava cinc dòlars per entrada i va dir que no a deu milions. Perquè potser Fugazi havia entès una de les paradoxes més interessants dels negocis: quan tothom està desesperat per vendre, no voler vendre a qualsevol preu pot acabar sent la manera més poderosa de vendre més que mai. M’hi jugo, com no podia ser d’una altra manera, un König.
