Les Illes Balears sorprenen i causen admiració per la gran quantitat de creadors —actors, cantants, cineastes, escultors, escriptors, músics, pintors…— que inspiren. Hi ha llocs on «la creativitat» floreix de manera especial i ofrena collites copioses. Felanitx n’és un bon exemple. Manacor, un altre. N’hi ha més.
Avui ens situem al municipi de Manacor, a l’est de l’illa. La ciutat forma part de la comarca de Llevant. Limita amb Felanitx, Vilafranca, Petra i Sant Llorenç. Un dels seus fills il·lustres és Mn. Antoni M. Alcover (1862-1932), l’apòstol de la llengua catalana, el compilador de les rondalles mallorquines i l’iniciador del Diccionari Català-Valencià-Balear, l’obra magna que continuà el seu deixeble Francesc de Borja Moll i que contribuí enormement a recuperar la consciència de la unitat de la llengua catalana així com el seu prestigi cultural.
Mn. Alcover nasqué a la possessió de santa Cirga l’any 1862 i hi visqué la seva infantesa. Aquest fet ha provocat que el municipi, encara ara, estigui impregnat d’alcoverisme del més autèntic, que s’expressa de maneres ben diverses gràcies a associacions de balls tradicionals, conreadors de la cultura popular, escriptors…
Un dels manacorins més amarats d’alcoverisme és Gabriel Barceló Bover, activista cultural, escriptor i professor de català, que nasqué en aquesta població el 28 de novembre de l’any 1936. En aquest escrit volem donar a conèixer la seva figura i obra i relacionar-lo, de manera especial, amb el seu admirat Mn. Antoni M. Alcover.
Gabriel Barceló cresqué pels mateixos indrets de Manacor on ho feu Mn. Alcover: Mendia, Santa Cirga, Son Crespí, Son Berga, Son Suau… De ben petit tingué una mestra excel·lent: la seva mare, Coloma Bover Obrador, que exercia de llevadora i que perdé als vuit anys. Era una dona lletraferida que li ensenyà el català de Mallorca amb les Rondaies mallorquines de Mn. Alcover.
De ben jove, començà a publicar a la premsa local i ho feu amb pseudònims, ja que, a ell, el que li interessava de debò era que es llegís en català i que el lector es fixés més en el text que no pas en l’autor. Cronos, En Pelat des Collet, es Faroler, Picodiàvolo, S’Ase d’en Móra, es Ros des Carritxar… eren alguns dels que utilitzava. N’hem volgut parlar perquè, més endavant, també ens referirem a Jordi des Racó, el pseudònim amb què Mn. Alcover presentava els seus reculls de rondalles.
Barceló ha construït un edifici literari que fa molt de goig. Els adjectius sòlida, influent i duradora s’hi adiuen perfectament. El pas dels anys no sols no l’han envellit, la seva obra, sinó tot el contrari: n’han embellit l’esperit, inspirat nous autors i atret nous lectors. Ha conreat gèneres diferents en els camps de les lletres catalanes. Pràcticament tots, excepte la novel·la extensa. Heus ací els títols d’alguns dels seus llibres: Viatge de brusquers (1965); Es cafè d’es Xots (1968); Curs elemental de llengua de l’EMM (1979); Gent de forana (1981); Coneguem ca nostra (1983); Com s’ha de dir? (1984) La normalització lingüística a l’Ajuntament de Manacor (1990); Qüestions de toponímia del Llevant de Mallorca, amb A. Llull i R. Rosselló (1990); Gent d’empenta (2002); Pere Orpí, confessió general d’un capellà poeta (2003); Andreu Llodrà vist per alguns dels seus amics (2006)… També, tres reculls d’obra rimada: Versos i esforços (2004), Deu anys d’innocència (2006) i 40 brams (2006).
Aquests darrers anys han estat especialment fecunds: L’Escola Municipal de Mallorquí de l’Ajuntament de Manacor (Els precedents i els 10 primers anys) (2014); Aquell gran reconeixement (2015); Revifant Mn. Alcover (2017), on el lector pot trobar la seva activitat alcoveriana, ben important, escrita d’ençà de 1962 fins a finals de 2017; L’escola municipal de mallorquí de l’Ajuntament de Manacor. Segona part: 1984-1989; L’escola municipal de mallorquí de l’Ajuntament de Manacor. Tercera part: 1990-1993; Inventari d’escrits, publicacions, cd-r, dvd i vídeos (1951-2020); Llibres i amistats (2022)…
Una faceta que potser poca gent té en compte, i que és un treball important i perdurable, és el fet d’haver tingut cura de l’edició dels seixanta primers llibrets i llibres de la col·lecció Papers de sa Torre, del Patronat de l’Escola Municipal de Mallorquí, en què es poden trobar treballs molt variats de cultura catalana d’autors tan reconeguts com Antoni M. Badia i Margarit, Josep M. Ballarín, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera, Bartomeu Fiol, Albert Hauf, Josep M. Llompart, Antoni Llull, Isidor Marí, el P. Josep Massot, Aina Moll, Josep M. Palau i Camps, Joan Solà, Joan Veny…
L’ensenyament de la llengua catalana ha estat la faceta a què, de manera principal, s’ha dedicat professionalment al llarg de la seva vida. Ens hem de remuntar a l’any 1954, setanta anys enrere, quan tan sols tenia divuit anys, per anar als orígens de la seva tasca com a professor. Llavors era monitor a l’aspirantat d’Acció Catòlica de la seva parròquia i un vicari, Mn. Mateu Galmés, li confià un grup de joves per al seu mestratge. I així fou com Barceló, que havia sortit, feia poc, del seminari d’un orde religiós on havia rebut una bona formació, començà a ensenyar català, que havia après pel seu compte.
Aquesta vinculació amb persones de l’estament eclesiàstic ens porta a recordar que Mn. Alcover aprengué a escriure amb el seu oncle capellà, que era un excel·lent glosador. També, que hi hagué persones en el seminari que els donaren bons consells per a millorar els seus escrits. I és clar, els transmeteren amor a la llengua. Així mateix, tant l’un com l’altre, s’iniciaren aviat en el món del dibuix i de la pintura, en què sobresortiren.
Les primers passes quant a l’autoaprenentatge del català les feu amb el manual d’Ortografia Mallorquina, segons les normes de l’Institut, del lingüista i editor Francesc de Borja Moll i, més endavant, amb la seva Gramàtica normativa per a ús dels escriptors baleàrics de 1962. El conegué personalment el 1964, any en què establí contacte amb l’Obra Cultural Balear (OCB) i s’examinà de català elemental a l’Estudi General el maig de 1965. El Sr. Moll li atorgà un excel·lent, que li valgué participar en un viatge per Catalunya. Podem afirmar, doncs, que Francesc de Borja Moll fou una persona que feu de «pont», almenys, una de les principals, entre aquests dos manacorins il·lustres.
El desembre de 1972, el mateix Barceló, el regidor Josep Maria Fuster i el professor Josep Maria Salom demanaren al responsable local de Cultura de Manacor la creació d’una escola municipal per a l’ensenyament del català. En el mes de juny de 1973, el plenari de l’Ajuntament donava el vist-i-plau al projecte que li havien presentat les susdites persones, assessorades pel mateix Moll i els juristes de l’Obra Cultural Balear (OCB). A l’octubre d’aquell any, l’Escola inicià el seu camí. Fa poc més de dos anys, doncs, es va celebrar el cinquantenari de la seva naixença, un esdeveniment que tingué un gran ressò a l’illa i que donà incomptables fruits. En cosa de pocs anys assolí un nombre d’alumnes tan nombrós que impulsà la necessitat de crear una plaça de funcionari-professor-assessor-director per poder-la atendre degudament. Així fou com Gabriel Barceló esdevingué el responsable del Servei d’Assessorament Lingüístic de l’Ajuntament de Manacor i de les activitats de l’Escola Municipal de Mallorquí, càrrec que ocupà fins a l’any de la seva jubilació, el 2001. Els fruits donats han estat —i continuen essent— molts i bons!
Barceló ha resseguit tota la seva vida —amb constància, passió i rigor— les petjades de Mn. Alcover. Ha dedicat —i dedica— moltes hores del seu temps a l’estudi i a la divulgació del canonge mallorquí. En donen testimoni els exemples que donem a continuació.
Tingué cura de l’edició dels set volums de l’Epistolari familiar de Mn. Alcover, una tasca de transcripció —admirable, laboriosa i pacient— que li donà el gran goig de conèixer el dia a dia d’aquest gran home que, malgrat el seu geni fort, defineix «com a amable, divertit, rioler i, fins i tot, xafarder». I també, de salvar de l’oblit centenars de cartes familiars que les nebodes del capellà lingüista, Aina i Catalina, guardaven a les golfes de casa seva. Una vegada preservat el material, el professor Pere Rosselló Bover tingué interès a agrupar els sets volums, apareguts entre 1989 i 1999, en un de sol, Epistolari Familiar (1896-1931), que publicà a la col·lecció “Tià de sa Real”, núm. 78, la Caixa de Balears, l’any 2000.
Així mateix és l’autor de les auques, en format de quadern o de llibret, publicades sobre Mn. Alcover: la primera, de l’any 1985; la segona, del 1990; la tercera, del 1996 (d’aquesta versió, se’n feren 10.000 exemplars a tot color, que es distribuïren a gairebé totes les llars manacorines). I la quarta, del 2001, amb motiu del centenari de La lletra de convit, de què es feu un bon tiratge i distribució dins del món escolar.
I encara ens volem referir a una curiositat, ben poc coneguda, sobre el clergue que ell mateix ha donat a conèixer: el possible origen del pseudònim En Jordi des Racó. Barceló descobrí, fa molts anys, que a Manacor, al carrer Muntaner, hi havia viscut un home anomenat Jordi Juan Pont (1833-1914), de qui se sap que exercí oficis varis. Tenia com a sobrenom Jordi des Racó. Tenia parentiu amb la família Alcover. Els caps de setmana ensenyava a casa seva les beceroles de la doctrina cristiana a grups d’al·lots i al·lotes que havien de fer la primera comunió i, a més, els explicava contes. D’alguns escrits de mossèn Alcover es dedueix que ell mateix havia estat un dels nens que hi anava i que li tenia un gran afecte. Segons la hipòtesi de Barceló, en homenatge al seu mestre, podria haver adoptat el pseudònim amb què presentava les seves rondalles.
Coneixedors de la seva passió alcoveriana, li preguntàrem, fa pocs mesos, què li diria, si el tingués al davant, a «l’apòstol de la llengua catalana», i hi pogués mantenir una conversa. La resposta no ens decebé ben gens: «Li diria que, tot i les moltes dificultats existents, hem d’estar esperançats perquè hi ha molts escriptors que usen el català. També, que a Manacor, el seu poble-ciutat, hi ha una casa-museu que té per nom Institució Pública Antoni M. Alcover; que les seves obres més emblemàtiques —l’extens aplec de Rondalles Mallorquines, de 24 toms, i el monumental Diccionari català valencià balear— no sols són vigents sinó també referencials a l’hora d’ajustar els ensenyaments i escrits a una ortodòxia filològica rigorosa. I, com no, que, malgrat tot, tenim confiança plena en el bon futur de la llengua, la cultura i el país».
Mn. Antoni M. Alcover ha estat un personatge central en la vida de Barceló Bover. Tant per la bonhomia com per la fortalesa de caràcter; tant pel treball ingent com per la capacitat de fer front a les dificultats; tant per l’empenta com pel coratge, nosaltres hem trobat molts punts de connexió entre aquests dos manacorins il·lustres. N’hi ha, però, un de molt especial, amb el qual volem acabar aquest retrat literari: l’estima i la fidelitat a la nostra llengua, la llengua catalana, a les tradicions antigues, a Mallorca i al conjunt dels Països Catalans. Barceló és, per tot plegat, un digne continuador de l’obra de Mn. Alcover.
Gabriel —Biel— Barceló Bover és un home elegant, interiorment i externament. Noble i generós. Feiner i incansable. El seu rostre presenta unes faccions amables, que el fan amical i proper. La seva mirada concentra els millors valors i tradicions de les Illes. Els seus ulls transmeten confiança i estima vers les persones, la llengua, la cultura i el País, el País sencer, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. I, també, bon futur. Nosaltres li transmetem el més profund agraïment per la seva tasca, important i necessària, i, amb el cor ben obert, li adrecem una bella i coneguda expressió mallorquina: “Molts d’anys i bons, benvolgut Biel! I aquest que no compt!
