Ho va dir Pajín, ministra de les parides paritaries, i contra tot pronòstic tenia raó. Hem d’estar molt atents a la conjunció històrica que representen les presidències d’Obama i Zapatero. Sobretot després de veure com han actuat els dos dirigents últimament en l’escena internacional. Després de la farsa de les eleccions a l’Iràn, Obama va guardar silenci durant uns dies per acabar no dient res: “el món està mirant”. Evidentment, i com assenyala amb l’habitual encert William Kristol, el règim sabia perfectament que el món estava mirant, és precisament per això que perseguia la presència de mitjans de comunicació occidentals als carrers. Com també sabia perfectament que quan el món mira normalment no fa res més que mirar. També el seu paper en la crisi d’Hondures, on aposta pel retorn de Zelaya al poder com si violar la constitució del país fos la millor manera possible de defensar la seva democràcia, ha de ser digne de la nostra atenció. I especialment dignes de la nostra atenció han de ser també les seves paraules a Ghana, on va assegurar que “la veritat essencial de la democràcia és que cada nació defineixi el seu propi destí”. Paradoxal essència la de la democràcia quan serveix per negar la seva superioritat com a forma de govern davant formes alternatives de definir el propi destí nacional com puguin ser el totalitarisme o els diferents tipus de democràcies überparticipatives del món.
A la nostra banda de l’Atlàntic, el ministre Moratinos torna de visitar el seu “germà” Obiang, a qui fins ara l’Espanya democràtica no ha sabut tractar com es mereixia pel fet de ser l’honorable cap d’Estat d’un dels països menys lliures del món, que en tota la seva història no ha conegut unes eleccions fiables, un dels països més corruptes del món i per ser ell mateix al centre d’aquesta corrupció, investigat per la justícia francesa i motiu que molts guineans trobin a faltar aquella colonització de la que el magnànim Fraga Iribarne els va deslliurar en aquelles èpoques on la política espanyola era molt més comprensiva i menys prepotent en les seves relacions internacionals. Un “germà” que no té millor manera d’explicar el respecte del seu règim als drets humans assegurant que al seu país “no es tortura, pràcticament”. Un germà, això sí, que resulta dirigir el tercer productor de petroli d’Àfrica, cosa que fa molt comprensible que aquells que negaven la legitimitat de la Guerra d’Irak perquè suposadament era una guerra per petroli, defensin per petroli la pau i la convivència amb Guinea Equatorial. Com deia Moisés Naím, “en política, la ceguera y la mudez no son producto de enfermedades sino de intereses”, i l’entrevista que Público concedeix a Moratinos perquè s’expliqui queda molt clara la noblesa d’esperit que va motivar el seu viatge. També posa de manifest la bona voluntat del President Zelaya i la d’un altre dels grans defensors de la llibertat democràtica al món, Hu Jintao, que preocupat per l’èxit que la persecució dels musulmans Uighur va retornar ràpidament al seu país per assegurar-se que la situació estigui en mans de Wang Lequan, home de gran experiència i provada eficacia en aquest tipus d’afers.
L’actitut dels dos grans líders del món lliure, Obama i ZP, a banda i banda de l’Atlàntic mostra fins a quin punt pot arribar a ser històrica la seva coincidència. A desgrat, això sí, de la llibertat i la democràcia al món.
