La definició del terme ideologia cau en un terreny molt planer i àmpliament consensuat. A pesar de passar-nos la vida combatent en defensa d’una o altre, i cremar temps i més temps entenent les infinites ramificacions que les ideologies semblen tenir, no hi ha ningú que es plantegi què és una ideologia. És natural que sigui així; segurament és un concepte tan simple que esdevé cognitivament evident a la ment humana.

Tot i això, i la obvietat que hi ha molta pista per jugar al camp de batalla d’ideal contra ideal, certs fenòmens circumstancials es presenten també molt interessants.

L’Origen

En primer lloc, un es pot fixar en l’origen de les ideologies. No em refereixo al naixement, a la concepció i desenvolupament d’aquestes –per exemple, L’origen del liberalisme. Em refereixo a l’origen individual, l’adopció que la persona identificada amb una ideologia fa just en el moment d’alinear-se amb aquella forma de pensar.

De motius per entrar a formar part d’un corrent de pensament n’hi ha molts. Possiblement la majoria de filòsofs han estat etiquetats segons la seva doctrina de pensament a posteriori de la seva obra. És a dir, hi ha un primer motiu classificatori que no fa el mateix individu, sinó el seu voltant, a mode de simplificació.

Un altre motiu pot ésser un seguit d’esdeveniments o vivències més o menys traumàtiques que conformen unes bases sobre les quals t’auto-construeixes ideològicament de forma coherent. Dit més simple: en funció dels fonaments formats pel decurs de la vida, un troba que pensar d’una forma pot ser negativa i pensar de forma oposada pot ésser positiva. Per aquest motiu, a les guerres, la població acaba convençuda del bàndol al qual pertany un cop pateix a mans del bàndol contrari; no a priori.

Necessitat o vici?

Avui dia, però, la societat occidental viu en una bombolla cada cop més tova i llimada. Les experiències traumàtiques que puguin associar-se a derivar cap a una ideologia social o política s’han vist reduïdes dràsticament. Aquest fet evident redueix en gran mesura les possibilitats que la gent que es cataloga ideològicament estiguin donant resposta a vivències pròpies reals.

Entrem, doncs, en un altre terreny, el que jo diria que engloba la immensa majoria de corrents ideolòcs actuals amb altes quotes d’afiliació: l’origen postproduït o sorgit únicament a partir de la reflexió. Tornant a intentar simplificar les paraules, les ideologies d’avui estan plenes de gent que ha entrat al club únicament pensant, reflexionant i discutint.

En cap cas penso que aquest mètode sigui inferior, tot al contrari. Realment, arribar d’un punt a un altre a partir de la racionalitat és un exercici que curiosament cada cop menys gent sembla saber fer. El problema apareix quan aquest canal d’entrada a les ideologies es converteix en una barra lliure d’afiliació injustificada.

La gent que aprofita –sense cap mena de procés racional pel mig– aquesta facilitat d’identificar-se ideològicament acaba en uns forats dels qual és difícil sortir. De totes formes, el pitjor de tot és que aquesta pràctica és un vici que s’estén amb certa rapidesa: a pesar d’ésser fatal des de tots els punts de vista, el preu a pagar inicialment és zero i els beneficis percebuts semblen ser aclaparadors.

Ideologies sintètiques

Accedir a un club on la quota d’entrada és nul·la i el cost no va més enllà de posar-se “socialista convençut” a Twitter és molt temptador. Sobretot perquè et soluciona immediatament un munt de coses i et cataloga per sobre de tota la massa ideològicament no definida.

Hi ha pensadors actuals extremadament vàlids que estan diametralment oposats a pertànyer a una ideologia. Jordan Peterson és un clar partidari de no formar part de cap d’aquests clubs i definir el propi pensament només a partir de reflexions basades en el coneixement adquirit i l’experiència d’un mateix. També és cert que l’home du anys entrevistant-se amb persones que són veritables murs ideològics (curiosament socialistes, feministes, globalistes i d’esquerres). Gent amb la qual –cito textualment– “és impossible mantenir-hi conversacions perquè estan tant plens d’ideologia que es pot saber a priori totes les respostes, crítiques i arguments que posaran sobre la taula”.

La interpretació de Peterson és molt bona i veritablement tangible. Tot i no compartir la seva crítica a les ideologies de forma total i sense excepció, crec que aplica a la perfecció amb els ideals sintètics postproduïts. La gent que no vol haver de fer l’esforç de pensar per ell mateix, plantejar-se què és virtuós, què no i com controlar la pròpia voluntat, busca una ideologia perquè faci, a cost reduït, totes aquestes tasques per ell.

Supermercat de pensament o pensament de supermercat

La sensació inicial de la persona que tria una ideologia com qui escull una peça de roba és aquesta: “Ja no hauré de donar més explicacions” perquè la gent assumirà automàticament com penso. “Mira que guapo quedaré amb aquesta frase pro-immigració”. “Ara ja puc fer servir tot l’arsenal de frases i eslògans d’aquests guerrers d’internet amb tants seguidors” i no pararé de reiterar-me sense reflexionar –perquè això ja ho ha fet un altre per mi.

No és res més que la simple còpia d’algú que d’entrada ja no valia un ral. I la supervivència diària, tan plena de baixesa moral i intel·lectual, provoca que per cada dia vençut es faci més difícil adonar-se’n, rectificar i sortir del forat. Perquè rectificar és un acte de reflexió que va en contra del que la ideologia et dicta, i  sortir del forat requereix un esforç que no s’ha volgut entregar en primer lloc.

L’única seqüència de canvi que a partir d’aquí se sol veure és abrupta i sobtada: un abric vell a la brossa i una jaqueta nova a l’esquena. Nous motius estúpids a defensar per quedar bé, noves frases a repetir, nova moda amb la qual alinear-se.

Afanya’t, abans no s’acabin, que avui a la botiga de la ideologia fan 2×1: Feminisme modern i Nihilisme a cost zero.