Aquest estiu he buidat un magatzem. A dins hi havia desenes de caixes que vam anar apilant, ràpid i corrents, en aquell moment de dol i vertigen en què ens va tocar buidar la casa familiar. Obrir aquelles caixes anys després ha estat com obrir una càpsula del temps a la qual li faltava l’oxigen. Hi he trobat de tot: apunts de batxillerat i del màster amb lletra d’una altra època, llibres que ja no recordava, cassoles velles i gastades on s’hi havien cuinat milers de dinars de diumenge, col·leccions de segells aturades en el temps… Vam guardar-ho tot en el seu moment pensant que, tancant els objectes en caixes, podiem retenir també la vida dels qui ja no hi eren i una mica de la nostra pròpia joventut.
Ara, a poc a poc, gairebé tot aquest inventari emocional està acabant a Wallapop. És un trànsit com a mínim curiós: els “tresors” s’exposen en un aparador virtual, esperant canviar de mans. Marxen per anar a ocupar els espais d’altres persones que, segurament, també estan acumulant sense massa sentit. És l’estrany purgatori de les coses: allò que per a nosaltres era l’ànima d’una casa familiar, per a un desconegut no és més que una ganga de segona mà.
I mentre desembalava llibres i feia fotos a les cassoles per penjar-les a l’aplicació, no podia deixar de pensar en el destí final de tota aquesta matèria. Donem un valor incalculable a les nostres pertinences. Ens pensem que les coses parlen de nosaltres. Però la crua realitat és que, un cop morts, la immensa majoria d’això que avui atresorem acabarà formant part d’una gegantina muntanya de deixalles. Poquíssimes coses sobreviuran a la següent neteja generacional.
Llavors, ens assalta la pregunta incòmoda: per què no sabem viure amb menys? Segurament és una trampa a dues bandes. D’una ens aferrem a un passat que idealitzem; de l’altra, la inèrcia del consumisme, que ens ha ensenyat a consumir per pura gratificació instantània. Busquem coses que ens facin la vida més fàcil, més ràpida i aparentment més feliç. Però en comptes de gaudir-les, ens convertim en els seus gestors i cuidadors. Guardem allò antic per respecte i comprem allò nou per impuls, fins que ens quedem sense espai físic ni mental per simplement viure el present.
Buidar el magatzem no requereix un sol dia. Encara queden caixes per obrir i desenes d’objectes esperant una segona vida a casa d’algú altre, – sempre s’és a temps de llençar el que no serveixi -. Però a mida que les prestatgeries es buiden, la motxilla també ho fa, i veig més l’esperança. No estem perdent el passat, només comprovem que la memòria no necessita prestatges.
