El passat dimecres 22 de juliol, pocs dies després d’haver complert 103 anys, morí Josep Vallverdú. Articulista, escriptor, professor i traductor, va aixecar una obra literària excepcional. Reproduïm en el número d’avui del Matí Digital l’entrevista que el nostre col·laborador David Pagès i Cassú li feu l’any 2013 amb motiu del seu 90è aniversari.
Josep Vallverdú (Lleida, 1923) és un dels escriptors més destacats de les lletres catalanes. Durant força anys ha exercit, també, com a professor i traductor.
Home equànime, ferm, generós, treballador… Dotat d’una traça fabuladora extraordinària, d’una intel·ligència subtil i d’una gran capacitat d’escriure a raig. La seva obra és extensa —prop de 150 llibres, entre propis i traduccions– i variada.
Vallverdú ha aconseguit que molts nois i noies, de generacions diferents, s’engresquessin a llegir llibres. El seu conreu literari per a públic adult –articles, assaig, teatre…– també és ben important.
És membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i compta amb innombrables premis i condecoracions, entre els quals destaquem el Joaquim Ruyra (1963), el Josep M. Folch i Torres (1968 i 1970), la Creu de Sant Jordi (1990), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000), el premi Jaume Fuster (2012)…
Amb motiu del seu norantè aniversari, que tindrà lloc el proper 9 de juliol (2013), diferents institucions d’arreu de les terres de parla catalana, relacionades amb la literatura i amb les lletres, s’han aliat per retre-li l’homenatge «Passeig d’aniversari, Vallverdú al món», un cicle d’actes en diferents ciutats de casa nostra.
Va néixer a Lleida, però les circumstàncies de la vida l’han dut a residir en molts llocs diferents. Aquest fet, el podem considerar un avantatge?
És un avantatge i segurament un gran avantatge per a algú que tard o d’hora escriurà sobre comarques.
Quins records li vénen primerament al cap en parlar de la infantesa i de l’adolescència.
La joia de poder fabricar joguines, dibuixar i llegir, a l’hivern; i de poder baixar a l’hort o a la vinya, a l’estiu. L’aprenentatge, també, a estar sol i no fer-ne cap problema.
El seu pare i el seu avi exerciren una gran influència en vostè.
El pare era d’Acció Catalana Republicana. Em va ensenyar a respectar tothom, bo i habitant dins un espectre moral de base liberal; l’avi considerava la ruralia com a univers, tradició i ecologia (quan encara no se’n parlava, d’ecologia).
La seva mare morí jove, l’any 1942. Ens ha colpit la següent anècdota. Com que vostè no disposava de càmera fotogràfica, es va passar dues hores dibuixant-la al llit de mort. Encara en conserva el dibuix…
La mare era una gran dona —les mares ho solen ser—. Fou una víctima de les privacions de la primera postguerra. Conservo el dibuix, fet a la ploma i veladures de tinta.
El 1937, amb tan sols 13 anys, ja escrigué la seva primera obra: Els Pastorets. I és que de ben petit ja excel·lia en les lletres. Parli’ns dels primers passos com a escriptor? Quins foren els seus mestres?
Mestres? De petit t’impressiona el que has llegit últimament; de més gran, jo he estat eclèctic. Suposo que he xumat de tot arreu en l’època, diríem, d’aprenentatge. Finalment, hom passa el sedàs i em quedo amb els clàssics, antics i moderns.
Tot i que té publicades una cinquantena d’obres per a joves, és evident que és molt més que «un autor de literatura infantil i juvenil». El malaguanyat editor Isidor Cònsul el definia com a «escriptor tot-terreny»…
Això del «tot-terreny» o «polifacètic» és prou exacte, sempre que s’aclareixi que les pilastres de la meva obra són l’assaig lleuger i la narrativa juvenil.
Pot haver amagat un xic –la prolífica obra que té com a autor per a joves– l’obra per a adults, que també és ben important?
Si les circumstàncies del país no haguessin empès alguns de nosaltres a servir-lo fent llibres per als nostre infants, «potser» només hauríem fet llibres per a adults. No ho puc afirmar rotundament.
Ha dit que «escriure per a la canalla rejoveneix en certa manera»…
Sens dubte, perquè ja et poses a escriure pensant en la reacció del lector jove. Jo «visc» les aventures, a voltes en dibuixo escenes i tot.
Del 1940 al 1949 estigué a Barcelona, etapa molt ben explicada en Vagó de tercera. A la universitat es va matricular a Filosofia i Lletres. Va fer l’especialitat de filologia clàssica: grec i llatí. Completi aquesta frase: les llengües clàssiques…
… proporcionen una eina sòlida i flexible per a la tria del llenguatge literari. La cultura clàssica és a la base de la nostra tradició.
Dins la universitat va conèixer persones que, amb els anys, han esdevingut autèntics referents: Frederic Roda, Pere Palol, Badia i Margarit, Joan Triadú, Josep Palau i Fabre… Quins records li vénen al cap?
Foren els que després es projectaven idealment com a capdavanters, àdhuc polítics, per a un país que va trigar massa a sortir de la dictadura. Van ser estimulants per a mi, cadascun en el seu marc d’especialitat.
El doctor Jordi Rubió fou molt important en aquells anys de formació. D’ell ha dit: «Em va ensenyar moltes coses sense fer-me classe»…
Hi ha professors –els que a hores fan classes– i mestres. El mestre no deixa mai d’ensenyar-te; només amb la seva presència o comentaris, àdhuc amb l’absència, d’ell emana un flux constant de simpatia i tutela.
El 1949 es trasllada a Sant Feliu de Guíxols. Què l’hi dugué, a terres gironines?
S’hi obria una acadèmia i em van contractar com a director. Ja liquidada l’Acadèmia, vaig continuar a Sant Feliu, època deliciosa de fer amics tot treballant el suro. Allí vaig fer amistat amb Gaziel.
S’implicà en tota mena d’empreses culturals de la població…
La ciutat es despertava després dels primers anys franquistes. Vaig ingressar al Centre Excursionista, vaig fer de periodista, de secretari dels jurats literaris… i moltes altres activitats: conferències, teatre, cine-club, etc.
Poc temps després es casa amb Isabel Arqué. La vostra muller, ànima i directora de l’Escola Alba, va morir fa pocs mesos.
La Isabel Arqué era un referent pedagògic. Va crear l’Escola Alba, contra totes les adversitats, en català, l’any 1969, a Lleida, ciutat difícil aleshores. Havia estat deixebla directa d’Alexandre Galí, alumna de Blanquerna i de l’Institut-Escola, i volgué ressuscitar l’esperit de les grans escoles catalanes de la Mancomunitat i la II República.
Fou en la seva etapa a Sant Feliu de Balaguer (1956-1959) quan escrigué el seu primer llibre en català, el volum de contes Festa Major…
Balaguer fou una etapa interessant, vaig poder escriure en català amb destinació a edició i vaig fer-hi resistència cultural.
L’any 1960, instal·lat a Lleida, va poder veure publicats en català els seus primers llibres. Primer, El venedor de peixos; després, alguns dels contes de Festa Major.
El retorn a Lleida coincideix amb l’ampliació de les edicions catalanes; l’aparició de Serra d’Or i de Cavall Fort, els moviments de recuperació, encara tímids, de la catalanitat a la ciutat. I amb la meva decidida activitat literària.
L’any 1963 guanya la primera convocatòria del premi Joaquim Ruyra amb l’obra L’abisme de Pyranos, que es publicaria amb el títol Trampa sota les aigües.
Fou el primer premi i la confirmació que el relat juvenil seria un camp segur. Però jo sabia que no seria l’únic i exclusiu.
Té també molta obra com a traductor (ha traduït obres de Chesterton, Elliot, Greene, Piaget, London, Stevenson, Wilde…), faceta que dugué a terme entre els anys 1962-1975. La feina com a traductor, com ha influït en la faceta d’escriptor?
La traducció m’ocuparia vora cinquanta anys. Em vaig arribar a considerar més traductor que escriptor, segons quines temporades. Tenia assegurada molta feina. Traduir ajuda a lubricar el llenguatge, et fa estar més alerta.
Ramon Folch i Camarasa afirmava en una entrevista que «per a ser un bon traductor d’obres literàries és convenient ser escriptor i, si és possible, un bon escriptor en llengua pròpia». Hi està d’acord?
Totalment. La Capmany, amb un bagatge d’anglès no pas riquíssim, va traduir molt bé, perquè era escriptora.
L’ensenyament fou una altra faceta que exercí durant anys. Fins i tot és autor de diferents llibres de text. Estem convençuts que totes les facetes que ha dut a terme tenen molts punts de connexió. És així?
Totes les meves activitats, m’entusiasmin o no, tenen un sol punt de connexió: l’autoexigència. Si no puc fer bé una feina, no la començo ni m’hi comprometo.
I l’any 1969 és l’any de Rovelló, narració emblemàtica que va guanyar el Premi Josep Maria Folch i Torres. Se n’han fet moltíssimes edicions, s’ha traduït a diferents llengües… I fins i tot ha arribat a la televisió. On rau el seu èxit?
Rovelló és un personatge simpàtic i el seu aprenentatge remet al d’un nen durant els primers anys de la vida, sempre en clau d’aventura i peripècia. Va ser un encert, i ha esdevingut un clàssic. Els clàssics no envelleixen.
Què ha volgut transmetre amb les seves novel·les als infants?
Res de transmetre; hi ha una pretensió, un propòsit invisible: que al final de la lectura del llibre el jove lector sigui un xic més madur gràcies a un procés subconscient i, mentrestant, s’hagi divertit.
L’any 1983 és un altre any ben especial, ple de reconeixements: publicació d’Indíbil i la boira, que és un dels llibres més personals; l’Ajuntament de Lleida el posa com a personalitat a la qual es dediquen les Festes de Cultura Pompeu Fabra; es crea el premi d’assaig Josep Vallverdú…
Complia seixanta anys. Diria que ja tocava algun reconeixement.
L’any 1988, en jubilar-se, s’instal·la a l’Espluga de Francolí, la població on nasqué l’advocat i promotor de la cultura catalana Lluís Carulla i Canals i on cada any es lliuren els prestigiosos premis educatius Baldiri Reixac… Quina coincidència, oi?
Coneixia Lluís Carulla de feia temps, i he seguit com a convidat «vip» els Baldiris, però vaig venir a l’Espluga només per fugir de la boira.
Continua escrivint?
Sí, de tant en tant em ve al caparró un tema juvenil o enceto un dietari. Potser el ritme és més lent, però cada any edito un volum.
Com definiria la generació en què, entre altres, s’hi inclouen Manuel de Pedrolo, Guillem Viladot i vostè mateix?
Una generació que desapareixerà ràpidament de les enciclopèdies. Som intermedis entre els homes de la República i els neocreadors dels anys vuitanta cap ençà, que han fet una mena de tabula rasa, esborrant-nos a tots.
La professora Maria Pujol Vall va obtenir el grau de doctora a la universitat britànica de Lancaster amb una tesi sobre l’obra de vostè. Quin va ser el seu centre d’interès?
La Maria Pujol va treballar molt, i li va interessar especialment el meu gruix de llibres autobiogràfics i els dietaris, als quals dedica penetrants pàgines, on treu conclusions contundents, que poden donar pas a possibles estudis crítics futurs.
Ens imaginem que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes li devia fer una il·lusió especial. Quin reconeixement té pendent d’obtenció?
M’agradaria la Medalla Andersen, (el Nobel de literatura Infantil), que no tindré mai, perquè la meva obra no ha estat traduïda a l’anglès.
Ens agradaria que es referís al futur de la llengua i del país.
No ho sabria dir. Les llengües desapareixen. La nostra es deurà mantenir, però sofrint fortes variacions. Quant al país, cada cop serà més intercultural i interètnic. Acostumem-nos-hi.
Quina relació han de tenir els diferents pobles de parla catalana?
Han de relacionar-se des d’una màxima unitat literària, pensant que, o se salven tots, o es debiliten perillosament els que ja són més febles.
El proper mes juliol complirà noranta anys. Què li ha ensenyat la vida?
A relativitzar moltes coses i defensar-ne a sang i a foc unes quantes.
