Durant molt de temps, comprar unes Jordan no consistia simplement a escollir unes vambes. Calia esperar el dia del llançament, entrar a SNKRS, participar en un sorteig i confiar que la sort et permetés pagar dos-cents euros per un producte que probablement s’esgotaria en pocs minuts. Si no ho aconseguies, sempre quedava el mercat de revenda, on aquell mateix model podia duplicar o triplicar el preu. Tot formava part de l’experiència: la dificultat, l’espera i la sensació que no tothom podia tenir-les. Nike no venia només calçat; venia pertinença, diferenciació i una petita victòria personal cada vegada que apareixia el missatge de compra confirmada. Però què passa quan una marca construïda sobre el desig decideix fabricar-lo en sèrie?
El confinament va crear unes condicions gairebé perfectes per a Nike. Amb menys possibilitats de gastar en viatges, restauració o lleure, el comerç electrònic va créixer extraordinàriament i les vambes es van convertir en objectes de col·lecció i, fins i tot, d’inversió. L’estrena de The Last Dance va recuperar la figura de Michael Jordan per a una nova generació i va multiplicar l’interès per les seves siluetes. El 2021, Nike va augmentar els ingressos un 19% i el negoci digital de la marca va créixer un 41%. La companyia va interpretar que tenia una demanda enorme sense satisfer i va decidir donar-hi resposta. El problema és que va confondre un moment excepcional amb una tendència permanent.
La recepta semblava infal·lible: més Jordan 1, més Dunk, més Air Force 1, més colors, més reedicions i més llançaments. El 2022 i el 2023, Nike va arribar a posar al mercat més de set-cents models diferents de Jordan cada any, una xifra mai vista fins aleshores. El drop —el llançament programat i habitualment limitat d’un model—, que havia de ser un esdeveniment, es va convertir en una rutina de calendari. Cada setmana apareixia una novetat que reclamava ser especial, encara que moltes vegades només aportés una combinació de colors diferent o una estètica poc treballada. Quan tot és una edició especial, res no acaba sent especial.
El problema es pot entendre sense grans conceptes financers. Imaginem que estalviem durant mesos per comprar unes Jordan 4 perquè representen una història, una cultura i una certa exclusivitat. Però sortim al carrer i les trobem pertot arreu; fins i tot veiem un noi de dotze anys que porta exactament el mateix model. Naturalment, el noi té tot el dret a portar-les. La qüestió no és qui les calça, sinó què passa amb el seu valor simbòlic: si allò que havia de diferenciar-nos esdevé habitual, perd una part de la seva gràcia. Nike ha intentat democratitzar un producte construït sobre l’exclusivitat i, en fer-ho, ha erosionat un dels motius pels quals estàvem disposats a pagar-ne el preu.
El mercat secundari ho retrata amb una precisió gairebé cruel. La prima mitjana de revenda dels nous llançaments de les Air Jordan 1 Retro High va passar del 61% el 2020 al 4% el 2023. Durant el primer semestre de 2024, les vendes de Nike i Jordan a StockX van caure un 21%, mentre Asics creixia prop d’un 600% i Adidas al voltant d’un 90%. Models que abans desapareixien en segons van començar a quedar disponibles després del llançament, a arribar a botigues convencionals i, finalment, a vendre’s amb descompte. Fins i tot SNKRS, concebuda com l’aparador dels productes més exclusius de Nike, va començar a acumular models que no s’esgotaven. La marca havia traspassat la frontera entre reduir la frustració del comprador i eliminar l’escassetat que alimentava el desig.
Les Jordan 7 Miró són un exemple magnífic. L’edició original de 2008, inspirada en Dona i ocell de Joan Miró, va sortir als Estats Units per 175 dòlars i ha arribat a superar àmpliament els mil dòlars al mercat secundari. La reedició de 2026, pràcticament fidel al disseny original, va sortir per 255 dòlars i poc després ja es podia trobar, segons la talla i el moment, molt per sota del preu oficial. No és una vamba pitjor; pot ser igual de bonica i estar igual de ben fabricada. La diferència és que Nike ha pogut reeditar el producte, però no l’escassetat ni els divuit anys d’història que donaven valor a l’original.
Paral·lelament, Nike va apostar pel DTC (direct to consumer, és a dir, vendre directament al consumidor mitjançant les seves botigues, webs i aplicacions) i va reduir la presència en distribuïdors que havien construït la seva capil·laritat comercial. La fórmula prometia més marge, control i dades, però l’empresa va infravalorar el paper de Foot Locker, Macy’s, DSW i moltes altres botigues com a espais de descoberta i connexió amb el carrer. Els buits que va deixar els van ocupar On, Hoka, New Balance, Asics, Salomon o Adidas. Els ingressos de Nike van passar dels 51.400 milions de dòlars de 2024 als 46.300 milions de 2025, mentre Nike Direct va caure dels 21.500 als 17.700 milions entre 2024 i 2026. Des del màxim borsari de 2021, l’acció ha perdut prop del 80% i Nike ha sortit de l’S&P 100 —l’índex que agrupa cent de les grans corporacions nord-americanes—, encara que continua formant part de l’S&P 500.
Al mateix temps, Nike ha perdut part de la perícia que històricament havia demostrat en la construcció tècnica de calçat per a atletes. Mentre explotava el seu arxiu, altres marques van avançar amb més claredat en amortiment, comoditat i rendiment, especialment en running. També hi ha un problema de referents. Michael Jordan i Kobe Bryant van transcendir l’esport i van convertir les seves vambes en símbols culturals. Nike continua comptant amb esportistes excepcionals, però encara no ha trobat relleus capaços de generar un impacte global i intergeneracional comparable. No és només una qüestió de resultats esportius: cal una història, una personalitat i una connexió emocional que no es poden fabricar automàticament.
Això no significa que tot el que llança Nike fracassi. Les col·laboracions amb dissenyadors, artistes i creadors continuen funcionant perquè incorporen autoria, relat i escassetat. Les Travis Scott en són l’exemple més evident: conserven la capacitat de generar expectació, esgotar-se i mantenir primes importants al mercat secundari. També funcionen els models vinculats a esports o comunitats molt concretes, on la utilitat, la identitat i la credibilitat pesen més que la simple repetició d’un color nou. Nike encara sap crear desig, però massa sovint necessita una col·laboració externa o un context esportiu específic per recuperar allò que abans generava per si sola.
La paradoxa és que aquesta crisi representa una gran oportunitat per als qui estimem les vambes. És un mal moment per al reseller que vol comprar avui i vendre demà amb un marge ràpid, però és un moment extraordinari per al col·leccionista que compra per portar, conservar i gaudir. Ara podem trobar models abans inaccessibles al preu oficial o fins i tot per sota i construir una col·lecció guiada pel gust, no pel hype. I, malgrat el títol, a Nike no se la pot donar mai per morta. Ha viscut altres situacions adverses i sempre ha acabat trobant una nova manera de competir, innovar i connectar amb el carrer. Jo m’hi jugaria un König que també se’n sortirà aquesta vegada, però he de reconèixer que aquesta aposta la faig més com a fan que no pas com a analista. Potser l’imperi ha caigut, però el Swoosh encara és capaç de tornar-se a aixecar.











