Fa molts, molts anys, en una empresa molt, molt llunyana, vaig tenir la sort de fer un dels viatges professionals que encara avui recordo amb més afecte. Vam anar als Estats Units per participar en una trobada d’empresaris d’una indústria molt concreta, un sector en què els americans anaven aleshores —i probablement continuen anant— uns quants passos per davant nostre. Nosaltres hi anàvem a representar els interessos de la nostra empresa, però també a mirar, escoltar i aprendre. A entendre què feien, com ho feien i per què algunes coses que aquí encara semblaven noves allà ja formaven part de la normalitat.
Van ser deu dies fantàstics. D’aquells viatges en què tornes amb la llibreta plena, el cap encara més ple i la sensació que has conegut persones que valia la pena conèixer. Vam visitar empreses, vam compartir experiències, vam discutir maneres diferents d’entendre el negoci i, sobretot, vam descobrir que l’aprenentatge no circulava en una sola direcció. Nosaltres també teníem coses per explicar. També aportàvem idees, experiències i una manera diferent de veure aquella indústria. Hi havia debat, curiositat i aquella mena de bon rotllo que apareix quan persones que fan coses semblants en llocs molt diferents descobreixen que tenen molt més en comú del que pensaven. Professionalment, va ser un viatge extraordinari.
Fins que va arribar l’últim dia.
Algú va decidir que, abans d’acomiadar-nos, «l’expedició espanyola» havia de fer-se una fotografia conjunta al voltant d’una bandera d’Espanya. L’empresa per a la qual treballava era de Madrid i la majoria dels companys van anar cap a la fotografia amb absoluta naturalitat. Res a dir. Si aquella bandera els representava i estaven contents d’aparèixer-hi, em semblava perfecte. El problema era que a mi no em representava. I vaig decidir no sortir a la foto.
No vaig voler convertir-ho en una declaració política ni muntar cap numeret. De fet, vaig intentar fer exactament el contrari: desaparèixer discretament, deixar que es fessin la fotografia i continuar amb la meva vida. Però les absències, de vegades, criden més l’atenció que les presències. Algú va preguntar per què jo no hi era i, al final, vaig haver d’explicar una cosa que tampoc em semblava especialment complicada: jo no em sentia espanyol i no volia aparèixer en una fotografia representant una identitat que no sentia com a meva. Ja sabia aleshores què posava al meu DNI, igual que ho sé ara. Però una cosa és el que diu un document administratiu i una altra és allò amb què cadascú s’identifica.
El meu responsable va venir a parlar amb mi i em va dir que allò era un acte institucional i que, més enllà de les meves opinions personals, jo estava als Estats Units representant l’empresa i havia de comportar-me com a tal. I aquella frase em va fer pensar. Perquè precisament jo també creia que era allà representant l’empresa. Per això li vaig respondre que no tenia cap problema a fotografiar-me amb la bandera de l’empresa que em pagava, que m’havia enviat fins allà i que jo havia acceptat representar. Aquesta era la meva responsabilitat professional i l’assumia encantat. Però per a mi la institucionalitat acabava aquí. Si l’empresa decidia afegir-hi una bandera, una identitat nacional o qualsevol altre posicionament polític sense haver-m’ho preguntat abans, aquella era una decisió de l’empresa, no necessàriament meva.
Han passat molts anys d’aquella conversa i l’he recordada aquests dies arran de la polèmica generada al voltant del Real Madrid i el missatge «Todos somos caballas». No m’interessa tant entrar en la discussió concreta sobre Ceuta ni convertir aquestes línies en un posicionament sobre el cas. El que m’interessa és una pregunta que va molt més enllà del futbol: fins on arriba el dret d’una organització a decidir què representen les persones que treballen per ella?
Perquè una empresa, un club, una associació o qualsevol organització té tot el dret a tenir valors, a defensar causes i a prendre posicions. Faltaria més. El problema apareix quan la posició de l’organització es converteix automàticament en la posició de totes les persones que en formen part. Hi ha una distància enorme entre afirmar «la nostra empresa dona suport a aquesta causa» i donar per fet que «com que treballes aquí, tu també l’has de defensar públicament». En el primer cas parla l’organització. En el segon, l’organització està parlant en nom teu.
I aquí és on crec que hauríem de posar una frontera molt clara. Quan una empresa contracta algú, contracta el seu temps, el seu coneixement, la seva experiència i la seva capacitat professional. Pot exigir compromís, responsabilitat, honestedat i lleialtat amb el projecte. Pot demanar que aquella persona representi correctament la marca davant dels clients, els proveïdors o la societat. El que no compra és la seva consciència. Ni la seva identitat, ni les seves conviccions, ni la seva manera d’entendre el món.
I això, evidentment, ha de funcionar en totes direccions. Seria molt fàcil defensar aquesta idea només quan la bandera que apareix a la fotografia no és la meva. Però el principi només té sentit si també l’accepto quan la bandera sí que em representa i és una altra persona qui decideix apartar-se. La llibertat individual no consisteix a respectar qui pensa com nosaltres. Consisteix precisament a acceptar que algú pugui dir «això no em representa» quan nosaltres no entenem, no compartim o fins i tot ens molesta la seva decisió.
Potser per això la polèmica actual és interessant. No perquè ens hagi de dir què hem de pensar sobre Ceuta, sobre el Real Madrid o sobre els futbolistes implicats, sinó perquè ens obliga a parlar d’una frontera que les organitzacions trepitgen més sovint del que sembla. Confondre compromís professional amb adhesió ideològica és una temptació perillosa. Jo puc deixar-m’hi la pell per una empresa, defensar el seu projecte, cuidar els seus clients i sentir-me orgullós de formar-ne part sense haver de pensar com pensa l’empresa sobre tot allò que passa al món.
Aquell dia als Estats Units no vaig sortir a la fotografia. Tampoc vaig tornar a viatjar-hi amb aquella empresa i, temps després, per altres motius, els nostres camins professionals es van separar. Però de tot aquell episodi em va quedar una convicció que els anys no han fet més que reforçar: una organització pot demanar-nos que la representem, però hauria d’anar amb molta cura abans de pretendre representar-nos a nosaltres.
Perquè podem treballar per una empresa, defensar una marca, formar part d’un club o comprometre’ns profundament amb un projecte. Però abans de tot això continuem sent persones. I hi ha una part de nosaltres que no figura en cap contracte, que no forma part de cap salari i que cap organització hauria de donar mai per comprada.
Al final és molt més senzill que tot això: no ens podem disfressar d’allò que no som, tot i que, t’hi jugues un König que això no deixarà de passar?
