Dorothy Day explicava a les seves amistats comunistes —amb qui compartia accions reivindicatives en el moviment obrer nord-americà— que ella era pacifista fins i tot en la lluita de classes. Encara que ho acompanyés amb un somriure, no era sols un comentari sorneguer. Periodista, anarquista, conversa al catolicisme i activista a favor de la no-violència i de la distribució justa de la riquesa global, el 1933 va fundar amb Peter Maurin el Catholic Worker Movement, un moviment pacifista d’ajuda als marginats que, encara avui dia, organitza cases i comunitats per acollir-los i proporcionar-los serveis socials.
Dorothy Day defensava la teoria del ‘distributisme’, la mateixa que des d’abans de la I Guerra Mundial propugnaven Hilarie Belloc i els germans Chesterton al Regne Unit, i que proposava que la propietat dels mitjans de producció fos distribuïda entre petites empreses i cooperatives. A començaments del segle XX el jesuïta Heinrich Pesch havia desenvolupat el ‘solidarisme’. En molts països, els demòcrates cristians organitzaven sindicats que competien amb els sindicats comunistes i socialistes, en contrast amb el rebuig a les organitzacions obreres que mantenia el conservadorisme.
Des de mitjans del segle XIX molts catòlics havien defensat el corporativisme, una organització social, econòmica i política estructurada al voltant de corporacions o grups que representen els interessos de treballadors i patrons conjuntament dins d’un mateix gremi o sector professional i econòmic. Però a Itàlia, com va passar després a Espanya, l’Estat feixista va passar a controlar les corporacions substituint els sindicats independents, i la democràcia cristiana va abandonar aquest model.
Va ser a partir de 1945 quan la democràcia cristiana va desenvolupar un sistema redistributiu dels recursos que procurés la justícia social. El sistema es coneix com a Economia Social de Mercat i va acabar conformant el fonament de l’estat del benestar de les democràcies europees. La idea preceptiva és que el mercat no és un fi, sinó un mitjà per generar la riquesa necessària per assolir objectius més amplis i mantenir la cohesió social. Hi ha necessitats humanes que no tenen sortida en el mercat.
Cercant l’equilibri entre la propietat privada, els preus lliures i la protecció dels més dèbils en l’escala social, l’Economia Social de Mercat va desenvolupar-se inicialment a Alemanya, introduint mecanismes per a regular i corregir les desigualtats que provoca el lliure mercat. Aplicant el principi de subsidiarietat, amb l’objectiu d’evitar monopolis i concentracions econòmiques, ja fossin estatals o privades, va propugnar la intervenció de l’Estat en polítiques socials, laborals, fiscals i monetàries que asseguressin la redistribució justa dels recursos generats pel sistema amb uns serveis públics i socials efectius. Dos exemples paradigmàtics d’aquestes polítiques són el desenvolupament de la fiscalitat progressiva per afavorir els sous més baixos i la implantació dels comitès d’empresa i la cogestió, és a dir, el dret dels treballadors d’una empresa a votar els representants que formen part de la junta directiva i a decidir en assumptes relacionats amb el seu lloc de treball a través del comitè.
Amb l’Economia Social de Mercat els democratacristians van remarcar el caràcter comunitari de l’organització política més enllà del seu paper com a fred regulador dels interessos dels particulars. Va ser una de les seves contribucions al redreçament de l’Estat, a reprendre el sentit civilitzador i cívic que tenia originàriament. Malauradament, a partir de 1980, els partits democratacristians europeus van avenir-se a adoptar parcialment les polítiques socioeconòmiques neoliberals que s’impulsaven i s’imposaven globalment des dels EUA i el Regne Unit.
Ja ho vam veure, la tasca principal de l’autoritat política hauria de ser la de garantir la cohesió i l’organització de la societat civil, de la qual és expressió, de manera que es pugui assolir el bé comú. A banda de l’Economia Social, la democràcia cristiana ha aportat una altra idea al sistema de govern, el principi de subsidiarietat, un concepte que està al darrere de tota la seva praxi política.
I ja som al cap del carrer d’aquesta sèrie d’articles.
En la seva definició més àmplia, el principi de subsidiarietat diu que un assumpte ha de ser resolt per l’autoritat més propera a l’objecte del problema. Això suposa reconèixer l’autonomia i llibertat de les persones i de cada col·lectiu social per establir els seus propòsits i decidir com assolir-los, però també implica —ja hi tornem a ser— la participació de tots en la definició i execució dels objectius globals.
No és només per raó d’eficàcia, pel coneixement més proper dels problemes i les solucions, que els diferents cossos socials han de ser sobirans i autònoms en els seus assumptes, sinó per raó de la responsabilitat primera, per poder desenvolupar adequadament les funcions que pertoquen a cadascú, famílies i organitzacions sindicals, empresarials, socials i civils de tota mena. Per exemple, l’educació dels infants, a les famílies i les regions amb una unitat cultural i lingüística pròpia; o la gestió dels residus urbans, a les regions metropolitanes o comarcals.
Pot passar, però, que els cossos socials intermedis no disposin de tots els mitjans per poder assolir, per si mateixos, el seu ple acompliment. És aleshores que els cossos socials de nivell superior han d’ajudar de manera supletiva les agregacions socials menors. Així doncs, l’Estat és subsidiari de les funcions pròpies dels àmbits socials inferiors, però té la tasca de regular-les i protegir-les, i d’intervenir quan no són competents i perjudiquen l’assumpció del bé comú. L’Estat és subsidiari, sí, però indispensable.
El bé personal només es pot trobar dins el bé de tots. Millor, en el bé de tots. Les limitacions que comporta el bé comú a l’expansió de la llibertat i els drets de cadascú hi són per a garantir que tots els puguin exercir, com ho requereix la seva dignitat de persona. Aquest és el significat més genuïnament humà de la vida social i comunitària.
I acabo amb un fragment del poema Caminar, de Jaume Coll i Mariné. Em sembla un epíleg rodó.
«Recordo que un amic em deia un cop
que tot el que és humà s’ha fet en companyia
—les cases, les ciutats, conrear els camps…—
i que conèixer té sentit, només,
si pots parlar-ne, si té forma de conversa,
que és caminar endavant i cap enrere,
que és caminar cap a les coses,
i seguir-les com cal i per on diuen;
i tornar a casa amb les mans plenes, i dir mira—
i que en siguem uns quants, després, mirant el món,
i que tothom n’agafi un tros i el miri lliure».
