Gener de 1848. A París falta un mes perquè esclati la revolució i Jean-Auguste-Dominique Ingres fa els últims retocs del retrat de la baronessa de Rothschild, amb el qual immortalitzarà la sumptuositat i l’opulència de la burgesia industrial i financera de l’època. Mentre, Karl Marx, amb vint-i-nou anys, enllesteix un manifest polític que provocarà un terrabastall social d’una magnitud inusitada. L’acaba així: «Que les classes dominants tremolin davant una revolució comunista. Els proletaris no tenen res a perdre més que les seves cadenes. Tenen un món a guanyar. Proletaris de tots els països, uniu-vos!».
La Revolució Industrial iniciada a finals del segle XVIII comportava la concentració del capital en mans d’uns pocs i el desplegament del liberalisme econòmic. Les relacions laborals es basaven en contractes lliures, però entre individus desiguals. A les ciutats aparegué el proletariat, que vivia i treballava en condicions inhumanes, amb salaris de misèria, treball infantil i jornades laborals de fins a setze hores. El Manifest Comunista de Marx i Engels responia a aquestes barbaritats amb una dissecció analítica del capitalisme i un programa d’acció per capgirar la situació. Vint anys després es crea a Londres la Primera Internacional. El moviment obrer s’organitzava per lluitar contra la injustícia i defensar els seus drets.
La situació dels treballadors de la indústria i les manufactures no és que fos precària o injusta, era inhumana, intolerable. La consciència social cristiana també va començar a reaccionar. A Bèlgica, a partir de 1863, diversos professors de la Universitat Catòlica de Lovaina i els tres Congressos de Malines, debaten sobre la relació entre cristianisme i societat moderna i forgen les bases teòriques del catolicisme social. A Alemanya, el 1864, el bisbe de Magúncia Wilhelm von Ketteler publica La qüestió obrera i el cristianisme, on reivindica el dret d’associació dels obrers, el salari digne, la supressió del treball infantil i la limitació de la jornada laboral. A França, els aristòcrates i polítics catòlics Albert de Mun i René de La Tour du Pin propugnen el corporativisme, i el 1871 posen en marxa unes corporacions professionals conegudes com a Cercles Obrers.
Entre el 1884 i 1891 la Union catholique d’études sociales et econòmiques, un grup de professors europeus que es reunia a Friburg, va confegir una síntesi teòrica del pensament social cristià amb idees tan sucoses com que la lliure competència, sense límits morals, condueix a l’enriquiment d’uns pocs, i que la llei de l’oferta i la demanda no pot ser la que fixi els salaris, perquè existeix un mínim moral que no pot ultrapassar-se. També va enunciar el principi de subsidiarietat: el que poden fer les instàncies inferiors no ho ha de fer l’Estat. Encara més: davant l’abolició de la propietat privada proclamada pel comunisme, confirmà la idea que la propietat privada és un dret, però apuntà que el seu ús té una dimensió social que no es pot defugir. Les trobades de Friburg van ser impulsades pel cardenal Mermillod, amic del papa Lleó XIII. El fet és que totes aquestes idees van acabar nodrint l’encíclica Rerum Novarum que el papa va publicar el 1891, la primera de les conegudes com a encícliques socials.
Ja entrats al segle XX, el jesuïta alemany Heinrich Pesch, va proposar pel seu país un plantejament socioeconòmic basat en la solidaritat, amb l’establiment d’un sistema social per a l’organització del treball. El 1931 aquest enfocament, que seria anomenat ‘solidarisme’, va ser incorporat en gran part a la Quadragesimo Anno de Pius XI, la segona encíclica social. I al Regne Unit, els escriptors Hilaire Belloc i Gilbert Keith Chesterton, el seu germà Cecil i el frare dominic Vincent McNabb, cuinen i propugnen el ‘distributisme’, una economia social alternativa que defensa que, en lloc de concentrar-se en mans d’unes poques grans corporacions o de l’Estat, la propietat dels mitjans de producció sigui distribuïda entre petites empreses familiars i cooperatives independents.
El que es coneix com a Doctrina Social de l’Església, que cerca d’aconseguir l’harmonia i la justícia social defugint la lluita de classes, es va anar desplegant principalment, però no únicament, en diverses encícliques. La Rerum Novarum i la Quadragesimo Anno van ser les primeres, però n’hi ha més: Mater et Magistra de Joan XXIII (1961), Populorum progressio de Pau VI (1967) i la Sollicitudo rei socialis (1987) i la Centesimus Annus (1991) de Joan Pau II. Al segle XXI continua desenvolupant-se i incorporant noves valoracions morals de les accions socioeconòmiques dels homes: Francesc va escriure la Laudato si (2015) i Lleó XIV, aquest mateix 2026, la Magnifica humanitas.
L’ensenyament social catòlic inclou cinc principis essencials, el primer dels quals és la dignitat de la persona humana, en el qual troben fonament els altres quatre, que són el bé comú, la destinació universal dels béns, el principi de subsidiarietat i la solidaritat. De la persona ja vàrem parlar en el capítol anterior. Tocant a la solidaritat apuntarem només que és una elemental continuació de la sociabilitat intrínseca de la persona i de la igualtat de tots en dignitat i drets. La interdependència entre els homes i els pobles és ingènita, necessària i inevitable.
En els següents capítols aprofundirem en el concepte del bé comú, la destinació universal dels béns i el principi de subsidiarietat.
