Hi ha errors que no desapareixen quan passa el temps, ni s’esvaeixen quan un demana perdó. Exigeixen un peatge més alt, sobretot pels més auto-exigents: la vergonya. Una vergonya profunda, incòmoda, d’aquelles que la ment revisa a última hora de la nit, o en el silenci d’un trajecte en cotxe o caminant en solitud. La vergonya d’haver fallat a algú a qui no es volia fer mal, d’haver gestionat malament una situació, o pitjor encara, d’haver creuat una línia que es tenia com a impensable de creuar.
El més cruel de la vergonya no és només el record de l’error en si, sinó com la ment s’encarrega de deformar-lo. Encara que s’hagi intentat arreglar la situació, encara que el penediment sigui sincer, la imaginació agafa l’escena i construeix un nou relat, un amb escenaris pitjors. Monstres que no van existir, però que fan dubtar i autoalimenten encara més la vergonya i la culpa. L’error es converteix en un mirall deformat que intenta convèncer la persona que no és qui pensava que era.
Però cal aturar el soroll, posar-se les ulleres que fan balanç i mirar les coses amb claredat. La mateixa vergonya que pesa, és la prova que existeix l’empatia. Qui no sent dolor per les ferides que provoca, no en pot aprendre. I les bones persones, no tenen un escut d’invulnerabilitat contra l’equivocació. La intenció de fer el bé i de deixar una empremta positiva en el món, pot conviure amb la fragilitat humana. Com qualsevol persona, tothom es pot equivocar i fer mal a tercers sense voler-ho.
N’hi ha qui per evitar això, escollirà la passivitat. Optarà per no exposar-se, per no prendre decisions, per viure en una prudència anestesiada on és impossible equivocar-se perquè mai s’intenta res. Però aquest és també un error, ja que aquest camí buida la vida de sentit. Crec que és millor optar per la valentia d’actuar, de provar les coses, de buscar el bé encara que això impliqui el risc de caure i fer-se mal, o pitjor, de fer-ne. L’error forma part de la vida, però no ha de definir qui som com a persones. Perquè al cap i a la fi, és preferible la ferida de l’error comès duent a terme bones accions amb bona voluntat, que la pau fictícia de qui mai s’atreveix a intentar-ho per por a fallar.
